dissabte, 8 de maig de 2010

PLAÇA PORXADA DE LA LLACUNA. La petite place, Anoia

El topònim de la Llacuna prové d'un petit llac endorreic que hi havia hagut al fons de la vall, sota la vila.

Anàvem el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, ens havíem aturat a recollir imatges de la Creu de terme, en aquell indret les farigoles ens regalaven el seu aroma intens; continuàvem cap a la fondalada on es troba la Llacuna mentre el sol s’esforçava en trencar els núvols per deixar-nos veure en tot el seu esplendor la Plaça Porxada, coneguda com plaça del mercat o Major; està envoltada, en gran part, per porxades. Es va formar a partir del segle XV, al voltant de l’antic l’Hospital fundat el 1325, al costat del qual hi havia l’església de Santa Maria de Natzaret, construïda el 1327, al lloc on avui s’aixeca l’església parroquial de Santa Maria de la Llacuna. Al segle XVI era coneguda com plaça Comuna; l’any 1866, com de la Constitució; el 1934, de la República; i el 1939, de José Antonio Primo de Rivera.

Les voltes i arcades, citades ja l’any 1549, són molt variades i diverses i constaten diverses reformes i ampliacions al llarg de la història; oscil•len entre arcs rebaixats, arcs de mig punt, fins a arcs amb peralta i contraforts. Aquesta constant evolució es pot veure per exemple amb la data de 1786 que es conserva en una de les arcades.



Del recinte emmurallat de la Llacuna, datat entre els segles XIV i XV, hi ha diversos fragments dels seus paraments, alguna torre com la del Foratmicó, així com tres portals dels originals: portal de la Banya o del Bedorc o de cal Joan de l’Hort (conserva una molt singular inscripció al creuer dels arcs de la volta, amb la data de 1576, text escrit d’esquerra a dreta i l’any a l’inrevés), d’en Garreta o d’en Bens (datat el 1417, conserva la dovella central amb restes de l’escut dels Cervelló) i del Gavatx o del Vall (datat el 1606)

M’aproparé a la Casa de la Vila on únicament tenen un plànol de la població; coincideixo a la sortida amb dues dones que porten el cap cobert per un vel cenyit, van amb elles un nombrós grup de quitxalla, més enllà de la falsa polèmica del mal anomenat hiyab *, la seva presència fa ‘viu i creïble’ aquest espai urbà, que qualifico carinyosament com la petite place.



El Tomàs ha fet de manera excel•lent la tasca de recollir imatges.

*El terme hiyab (en àrab, حِجَاب ḥiŷāb) procedeix de l'arrel ḥaŷaba, que significa "amagar", o fins i tot "separar": dóna lloc també a paraules com "cortina" o "pantalla".

En el nostre món, fins al Concili Vaticà II la dona solia cobrir-se el cap amb un vel quan entrava al temple . Aquesta tradició segueix en vigor a les esglésies ortodoxes.

Avui encara el vel de núvia és el complement de tul o organza molt habitual en les cerimònies religioses de noces. La tradició dicta que el vel ha de cobrir la cara de la núvia fins que s'ha realitzat la unió. En aquest moment, el nuvi ho aixeca i besa a la núvia.

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: