dimarts, 24 d’agost de 2010

Monestir de Sant Jaume de Frontanyà. Berguedà.

També en aquest indret el Josep Salvany Blanch, l’any 1918, havia dut a terme la seva tasca de fotògraf, que ens permet avui comprovar que més enllà del enderroc d’un edifici annex, es conserva magníficament la gran església romànica, d'una nau, tres absis, creuer i cimbori, que hom reconeix amb tota justícia com un dels millors exemplars de l'arquitectura romànica del segle XI.





La Maria Jesús Lorente Ruiz, exercirà – també en aquesta ocasió – com ‘ànima mater’, i desenvoluparà amb gran eficàcia les tasques de xofer i fotògrafa, davant la incapacitat temporal del ‘titular’.

Fem una síntesi de l’extensa informació de l’indret conegut l’ant 1937 com Frontanyà de Roca. A la pàgina de L’Ajuntament s’esmenta que Sant Jaume és ‘la Catedral Romànica del Berguedà’, compartim –desprès de la visita, en la que únicament trobem tancat el cementiri annex – aquesta afirmació.

L'església parroquial de Sant Jaume de Frontanyà fou consagrada l'any 905 pel bisbe d'Urgell, Nantigís; l'acta de consagració, que s'ha conservat, és signada també per Guifre II Borrell, comte de Barcelona, Girona i Osona, i pel seu germà Miró II el Jove, comte de Cerdanya, Conflent i Berguedà, al qual pertanyia el territori de la nova parròquia.

La primitiva església, situada dalt del Serrat, prop del mas Frontanyà, a l'indret conegut per Frontanyà Vell, fou reemplaçada al segle XI per un nou edifici romànic, que és el que ha arribat fins als nostres dies. L'edifici té planta de creu llatina i volta de canó que la cobreix, reforçada amb arcs torals. Sobre els arcs del creuer reposa el cimbori, mitjançant trompes còniques; és un cimbori poligonal de dotze cares, únic exemple a Catalunya d'aquest període; per això fou pres com a model per Elies Rogent en reconstruir la basílica de Ripoll, la qual dotà d'un cimbori semblant.



Un altre element digne d'esment són els tres absis, que formen un dels conjunts estèticament més perfectes de tota l'arquitectura romànica catalana, model d'equilibri de la forma i amb decoració sòbria i elegant: arcuacions llombardes en grups de cinc, separats per dues faixes verticals que emmarquen també la finestra d'espitllera, a l'absis central, i corones d'arcuacions sense faixes als absis laterals. La façana, de dos vessants, és molt simple. El portal, d'una senzillesa extrema, té al damunt un espai ornamentat amb arcuacions llombardes, separades per dues faixes que emmarcaven una petita finestra actualment convertida en un gros ull de bou. És coronada per un campanar d'espadanya, construït el 1572.



L'església tenia també obres d'art valuoses al seu interior. Les que s'han pogut salvar són al Museu Diocesà de Solsona ; un frontal d'altar de la fi del segle XIII o del principi del XIV i un retaule, ambdós dedicats a representar escenes de la vida de l'apòstol sant Jaume. Es conserva a Sant Jaume encara una pica d'aigua beneïda que correspon als orígens de l'edifici.



Des dels seus inicis, Sant Jaume havia estat un priorat de canonges regulars de l'orde augustinià i se sabia que hi havia existit l'edifici del monestir i un claustre. Se'n trobaren proves palpables l'any 1965 quan, en enderrocar la casa rectoral adossada a l'església, aparegueren capitells, columnes, tombes antropomorfes,.... ., pertanyents al claustre. Alguns dels capitells tenen curioses ornamentacions: cares humanes, vegetals, àligues, .....

El primer prior del monestir conegut es deia Ramon Arnau, a mitjan segle XII; al segle XIII els priors de Sant Jaume eren sovint degans del Berguedà; la comunitat tenia cura de les sis o set sufragànies, filials de Sant Jaume (Sant Cristòfol de les Planes, Sant Llorenç de Corrubí, Sant Esteve de Montner o de Tubau, Santa Eugènia de Solls, Sant Julià de Casp, Santa Magdalena de Malosa i Santa Maria dels Oms), i de les parròquies de Santa Cecília de Riutort i Santa Magdalena de Soriguera; després d'Arnau Fresc, mort el 1395, els priors començaren a ésser-ne titulars sense residir-hi, fet que precipità la decadència del monestir, que restà finalment abandonat a la fi del segle XVI, en ésser secularitzat pel papa Climent VIII (30 de juliol de 1595). El títol prioral es perpetuà encara a Sant Jaume fins el 1775, en que Carles III l'uní a la mesa episcopal de Solsona, els béns de l'antic priorat passaren a la mitra solsonesa i el títol honorífic de prior recaigué damunt d'un canonge de la catedral de Solsona.


Cap comentari: