dimecres, 18 d’agost de 2010

SANT MIQUEL DEL PORT. LA BARCELONETA

Malgrat la trencadissa de començament d’agost, i les limitacions que això implica, aprofitava una visita al Serveis d’Atenció a la Depedència, situats a la Plaça Pau Vila, per fer un tomb per la Barceloneta.

L’any 1753, es decidí construir el nou barri , tant per organitzar els voltants del port i per resoldre els greus problemes d'habitatge que tenia la ciutat; la Barceloneta va ser obra de l'enginyer militar Juan Martín Cermeño, i dirigí les obres el també enginyer Francisco Paredes. Es tracta inicialment d'una planta quadrada creuada per una trama viària ortogonal que determina la repetició d'un mòdul bàsic, l'illa de cases allargada en proporció d'1 a 9 orientada en direcció N-S i paral•lela al moll del port.

Les illes es divideixen uniformement en parcel•les quadrades de 8,4 m, on s'edifiquen cases unifamiliars entre parets mitgeres compostes de planta baixa i pis —per tal que no impedissin l'acció de les bateries de la Ciutadella—, obertes a dos carrers i sense pati interior. Una rigorosa reglamentació fixava els materials de construcció, la distribució d'obertures –d'arc segmentat, porta al mig i dues finestres a cada costat de la planta baixa, i balcó central amb finestres laterals al pis–, els elements decoratius –volutes sobre les finestres i petit frontó sobre la balconada–, i la pintura exterior de colors vius. L'alçada dels edificis imposada pel veïnatge de la Ciutadella era proporcionada a l'amplada dels carrers, de 7,4 m, que permetia un bon assolellament dels habitatges. Els solars per a edificar eren cedits en propietat, lliures de censos, mitjançant un permís del capità general, que era qui tenia jurisdicció sobre el barri, malgrat que administrativament formava part de la ciutat de Barcelona.

L'espai residencial conservà la trama urbana original i anà creixent horitzontalment amb bandes paral•leles a la platja mantenint-se el mòdul i el tipus d'edificació establert al moment de la creació del barri, atès que fins el 1859 continuà sobre la Barceloneta la jurisdicció militar. Cap a la fi del segle XIX, amb la urbanització del sector d'hortes de la part del N, les hortes d'en Gurri de l'antiga testamentària del marquès de la Quadra, amb illes de cases del tipus de les de l'Eixample i edificis de decoració modernista, el barri arribà a tenir la superfície actual. Al mateix temps, des del 1838, diverses reglamentacions permeteren d'aixecar més pisos als edificis, de tal manera que el 1872, cedint l'Ajuntament a les pressions de la Junta de Propietaris, s'autoritzà que les cases tinguessin baixos i quatre pisos, sense tenir en compte que, atesa l'amplada dels carrers, una part dels edificis quedaven sense sol. Paral•lelament es produí la fragmentació dels habitatges en separar-se la planta del pis, i dividir-se, cadascun d'ells, en dos; aparegueren així els característics “mitja casa” i encara el “quart de casa” –la quarta part de la casa original–, habitatge de lloguer de 28 m2, que arribà a ser predominant al barri. Barcelona retornava- amb matricula d’honor- als primers llocs del rànquing de corrupció politico- administrativa.

Dues grans places, dues casernes i una illa de cases d'ús no residencial amb magatzems de sal i vi i la casa del rei completaven el conjunt. Les dues places, delimitades per illes girades 180° respecte de les altres, tenien funcions diverses; l'una, anomenada dels Boters o de la Font, servia per a activitats menestrals o comercials i, més tard, a la fi del segle XIX, s'hi bastí el mercat, d'estructura metàl•lica, que hi ha encara avui; l'altra plaça donà entrada a l'església de Sant Miquel, patró del barri.


L’edifici fou projectat per Pedro Martín Cermeño, i dirigiren les obres Damià Ribas i Francisco Paredes. Començada el 1753, tardà dos anys a construir-se. Originàriament era de planta quadrada, amb una cúpula central que se sostenia sobre quatre pilars. A l'interior hi havia la tomba del marquès de la Mina, obra de Joan Enric, destruïda durant la guerra civil de 1936-39. La façana és un bon exemple d'arquitectura religiosa barroca, inspirada en les esglésies jesuítiques de Roma i, per tant, dintre les formes barroques romanes de l'Escola de Fontana.



És composta de dos pisos; el superior, més estret que l'inferior, que s'uneix amb ell mitjançant dos estreps en voluta a manera de cartel•les invertides, i es corona amb un frontó. Les estàtues de sant Miquel a la fornícula central, de santa Maria de Cervelló i sant Pere Gonçal Telm als extrems superiors, obra de l'escultor Pere Costa, completaven la façana fins a la guerra civil de 1936-39, que desaparegueren; La façana exornada també tenia escultures de Carles Grau.


L'interior de l'església fou reformat el 1863 per Elies Rogent, i s'ampliaren les dues naus laterals, separades de la central per columnes toscanes. Aquesta reforma féu desaparèixer l'altar major original, obra de Deodat Casanoves, del qual només restà (fins el 1936) la imatge de l'arcàngel titular, obra de Lluís Bonifaç.

L'església - que manté a la façana el nom en llengua castellana - és una obra destacada de l'arquitectura barroca classicista a Catalunya.

El Joan Giner, em deixava un llarg comentari :

Un parell de detalls, En primer lloc, les estàtues que esmenta l'article de "santa Maria de Cervelló i sant Pere Gonçal Telm" no van ser fetes per Pere Costa (Pere Costa va fer la de Sant Miquel) sinó pel seu deixeble Carles Grau. L'article diu "La façana exornada també tenia escultures de Carles Grau", les estàtues de Carles Grau eren aquestes dues justament. En segon lloc, l’estàtua de Sant Elm sembla ser que era dedicada a "sant Pere Gonçal Telm" pero es va dedicar a aquest sant probablement per desplaçar a un altre Sant Elm, el Sant Elm que també es coneix com Sant Erasme. És aquest sant Elm i no pas "Sant Pere Gonçal Telm" el Sant Elm que des de l'edat mitjana va ser patró tradicional dels mariners arreu de les costes de Catalunya i de Mallorca (sant Pere Gonçal Telm ho era a Galicia i a altres llocs del regne de Castella, no pas aquí). Aquest Sant Em (i no pas sant Pere Gonçal Telm) es el que es venerava com a patró des pescadors de Barcelona en una capella del convent de Santa Clara (on havia també la confraria de Sant Elm, formada per pescadors), al barri de la Ribera i va ser després, quan es va enderrocar el convent de Santa Clara i gran part del que fins aleshores havia estat el barri dels pescadors de Barcelona (el barri de la Ribera) per construir la Ciutadella despres de la derrota a la guerra de Successió, quan es va fer el canvi i enlloc de seguir amb la tradició, es va fer el canvi per "Sant Pere Gonçal Telm" a l’església de Sant Miquel del Port de la Barceloneta. De fet la veneració a Sant Elm a la Barceloneta no només es reflexava a l’església, a banda hi ha el carrer de Sant Elm i, a més, la font d'aigua primitiva del moll de la Riba de la Barceloneta amb la que s'aprovisionava d'aigua als vaixells i que era anterior a la font de Neptú que es va construir el 1826 també al moll de la Riba, estava dedicada a Sant Elm. Actualment el carrer de Sant Elm es refereix al Sant Elm originari, es a dir Sant Erasme, i així es veu a les plaques del carrer (tot i que, per acabar d'embolicar la cosa, les plaques també tenen errors i la del principi del carrer es diferent de la del final del carrer). Quan es va construir el barri però lo de canviar el sant tradicional per un altre forà també es va fer al carrer i la prova de que també en això es va fer el canvi de Sant és que era el 14 d'abril la data en que es guarnia el carrer Sant Elm de la Barceloneta amb flors i els pescadors feien celebracions en honor al sant quan abans de la guerra de successió les celebracions en honor a Sant Elm al barri de la Ribera diria que es feien pel novembre (que es quan es celebra el sant originari). Al segle XVIII també es van anar canviant progressivament les celebracions en honor a la que des de l'edat mitjana va ser patrona tradicional dels mariners catalans (Santa Maria de Cervelló, que a més era barcelonina) pels de la verge del Carme

Cap comentari: