diumenge, 6 de setembre de 2020

EL PATRONAT. LA GARRIGA. EL VALLÈS ORIENTAL.

La Carme Pecanins Luna ha estat una troballa pel que fa a la divulgació del Patrimoni Immoble de la Garriga, on viu des de fa anys.
En aquesta ocasió m’enviava un parell d’imatges de l’edifici que es coneix ara com Teatre de la Garriga-El Patronat.


Llegia que està ubicat al Passeig, entre els carrers Vinyals i Ametlla, es tracta d’un edifici bastit entre el 1924 i el 1926, obra de l’arquitecte Xavier Turull Ventosa (Barcelona, 23 d'abril del 1896 – 25 de juny del 1934) .

Fotografia extreta de “ L’OBRA DE XAVIER TURULL I VENTOSA. L’ARQUITECTE OBLIDAT” de Carolina Pujol Soler

El seu origen cal cercar-lo en la necessitat que hi havia al poble de disposar d’un teatre en condicions, ja que l’antic celler de la parròquia no reunia les condicions necessàries per a les seccions aleshores existents de teatre parroquial. Calia buscar una nova ubicació i construir un edifici amb garanties. El terreny escollit pertanyia a la Fundació Serra, presidida per mossèn Vich, fruit d’una donació, on també s’hi construiria, durant els mateixos anys, la nova escola Sant Lluís.

La venda d’una part dels terrenys va finançar la construcció de l’escola i del Patronat, que es va inaugurar el 19 de setembre de 1926, segons es pot veure en una placa que hi ha en el vestíbul.

En els dies foscos que seguien a la sedició victoriosa dels militars feixistes enfront del govern DEMOCRÀTIC de la II República , va trencar la dinàmica d’aquesta i infraestructura cultural , i va fer retrocedir al país al segle XIX .

L’escola Sant Lluís va passar a ser mixta , i se la va denominar Escola Ferrer i Guàrdia, per honorar la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia (Alella, 10 de gener de 1859 - Montjuïc (Barcelona), 13 d'octubre de 1909) assassinat a les 9 del matí del 13 d'octubre de 1909 al fossat de Santa Amàlia de la presó del Montjuïc.

El Patronat va ser ocupat per forces internacionals entre finals del 38 i començaments del 39.

Alguna acció maldestra va malmetre l’escenari i va fer desaparèixer la màquina de cinema, a més del vestuari, cadires de la llotja, decorats i tota la biblioteca teatral.

Acabada la guerra, i gràcies al mecenatge, es van poder reprendre les activitats, això sí, ara sempre en castellà. Recordeu les paraules del rei demèrit , “A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano”

https://www.elnacional.cat/ca/efemerides/marc-pons-joan-carles-i_153012_102.html


Durant el franquisme es seguiren representant la mateixa tipologia d’actes.

L’any 1952 s’aconseguí definitivament un teatre mixt i el 1962 es va comprar una nova màquina de cinema.

Durant els anys setanta en bona part com a conseqüència de la inoculació a la societat catalana del virus de la “inercia perniciosa” per part del franquisme els Patronats entraven en crisi. Tot i les reformes, el dèficit va anar creixent i el públic no responia. La campanya “Salvem el Patronat” (1978) aconseguí evitar un tancament que no es produí fins el Nadal de 1990.

Tres anys més tard, l’Ajuntament comprà el Patronat Parroquial i, després d’un període d’abandonament i d’unes llargues reformes – de les que ens agradarà tenir noticia a l’email castellardiari@gmail.com dels seus autors - reprengué les seves activitats el desembre de 2002 abans de ser inaugurat oficialment la primavera següent amb el nom de Teatre de la Garriga-El Patronat.


Si teniu interès en la Carme Pecanins Luna, o en alguna de les seves obres, sou pregats de fer-nos arribar un email a castellardiari@gmail.com i li farem arribar.

Cap comentari: