dijous, 2 de juny de 2022

GRUP ESCOLAR MANUEL MILÀ I FONTANALS. BARCELONA. EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA

Llegia que l’autor de l’edifici del IES Miquel Taradell; Escola Lluïsa Cura, carrer  dels Àngels, 1, va ser l’arquitecte Josep Goday i Casals (Mataró, 6 de setembre de 1881 – Barcelona, 15 de maig de 1936) autor també a Barcelona entre 1917 i 1923 dels grups escolars de Baixeras, La Farigola de Vallcarca, Lluís Vives, Grup Escolar Pere Vila (actualment, Escola Pere Vila i Institut Pau Claris), Ramon Llull, Milà i Fontanals i Lluïsa Cura.


Patrimoni Gencat ens diu ;  edifici ubicat al districte de Ciutat Vella, l'antic Grup Escolar Milà i Fontanals ocupa la totalitat de l'illa de cases delimitada pels carrers del Peu de la Creu, dels Àngels, del Carme i d'Agustí Duran i Sanpere. Disposa de tres façanes afrontades a les tres primeres vies citades, i fa mitgera amb el darrer carrer, obert l'any 1997. L'accés principal es produeix des del carrer dels Àngels.

        

 


Fotografia. Bob Masters. Vista general de l'edifici.


De planta rectangular, l'estructura en alçat de l'edifici comprèn semisoterrani, planta baixa, tres pisos i golfes sota cobertes a doble vessant. L'accés principal, al bell mig de l'edifici, dóna pas a una àmplia zona de vestíbul que conté, a banda i banda, les escales d'accés als dos cossos que formen un edifici aparentment unitari en façana. En efecte, l'edifici presenta forma de "U" i distribueix de manera equitativa els espais reservats a les dues institucions per als quals es va crear: l'escola de nens Milà i Fontanals i l'escola de nenes Lluïsa Cura, que només compartien, en el pavelló central, el vestíbul, el teatre o sala d'actes i el gimnàs de les golfes.

 

Les tres façanes de l'escola estructuren les seves obertures en eixos verticals i horitzontals de ritme regular. La planta baixa està realitzada amb carreus de pedra de Montjuïc d'acabat desbastat, en homenatge a la tradició constructiva d'edificis veïns com la Casa de Convalescència i el mateix Hospital de la Santa Creu. En aquests nivells les obertures es presenten com finestres escarseres de gran llum, amb muntants i arcs de pedra. A l'extrem de la façana orientada al carrer del Carme aquest basament petri inclou la Font del Carme, una font pública de tres brolladors en forma de mascaró inserits dins d'una forma absidal. La decoració escultòrica de la font consisteix en relleus amb coloms i dos corns de l'abundància flanquejant la figura d'un infant ajagut bufant un corn de mar.

 

A la façana principal, afrontada al carrer dels Àngels, s'hi troba el portal principal, un gran arc pla flanquejat per dues parelles de semicolumnes toscanes que sostenen un entaulament amb frontó. L'ornamentació escultòrica es fa present en l'escut de la ciutat que orna l'arc pla, així com en els dos dofins i els dos lleons que flanquegen el frontó i els tres gerros florals que el rematen. A banda i banda d'aquest portal s'hi obren dues portes menors amb llurs sobreportes ornades amb dos grans frisos de terracota que representen infants dansant en la natura. Els murs de la resta de pisos es presenten revestits amb morters i estucs que formen una potent decoració policromada a base de quarterons aixamfranats. Aquests, acullen relleus en terracota en forma de rams de flors, garlandes florals, volutes i alguns detalls en rocalla. També de terracota són els emmarcaments de finestres de la façana principal, desenvolupant una exuberant decoració classicista-barroquista a base de motllures, garlandes, draps i corbes sinuoses. Totes les obertures són de grans dimensions per facilitar la il·luminació interior. Existeix certa diferència de llenguatge entre la façana principal i les secundàries, ja que les darreres no presenten emmarcaments ornamentals a les finestres i, a més, projecten de manera més evident la presència de les golfes vers l'exterior. Efectivament, aquestes golfes es mostren en els cossos laterals emfasitzades per la presència de frontons elevats sobre motllures corbes i flanquejats per relleus de terracota en forma de grans gerros florals. En canvi, en el cos central, aquestes golfes queden interrompudes per un una barana on reposen quatre estàtues de terracota en forma d'infant.

 

Els vestíbuls i passadissos del grup escolar es caracteritzen per la seva amplada i funcionalitat, ja que l'edifici havia d'adaptar-se a les necessitats de circulació i acollida de grups importants d'infants. El vestíbul principal presenta dues crugies cobertes amb voltes d'aresta que reposen sobre pilastres als murs i parelles de columnes toscanes al centre. A banda i banda dues escales de pedra menen al primer pis dels dos cossos laterals, on es troben les aules i les oficines de les escoles. A cada pis, els vestíbuls contenen originals fonts revestides amb ceràmica vidrada amb decoracions figuratives i pintures murals que ornamenten les sobreportes, tot obrat per Francesc Canyellas i Balagueró  (Barcelona, 27 de setembre de 1889 - 1938) . En aquests espais dominen els murs revestits amb pintures verdes i rosades i les portes de llinda mixtilínia.

 

La Sala d'Actes es troba en el pavelló central, damunt del vestíbul principal d'accés. Es tracta d'un àmbit diàfan i ampli de dos nivells d'alçada, amb platea i amfiteatre sostingut sobre columnes toscanes amb sabates.

 

El pati es troba al centre de l'illa, proporcionant llum als cossos laterals de l'escola i proporcionant un lloc d'esbarjo per als infants. S'accedeix a ell a través de dues escales que flanquegen el cos central de l'edifici. Aquest cos es manifesta a través d'una àmplia galeria porticada formada per tres arcs i un gran mur amb tres petits ulls de bou coronat per un frontó. Aquest mur que tanca la Sala d'Actes és ornat per uns rics esgrafiats obrats per Francesc Canyellas en bicromia blanca i rosada. Dividits en tres registres, aquests esgrafiats mostren infants cavalcant damunt de dofins i cavalls de mar i putti volant en globus aerostàtics. Al centre, un gran plafó mostra un infant anant a l'escola, amb la seva cartera i un farcell a l'espatlla. Aquesta voluptuosa ornamentació figurativa es complementa amb volutes, rocalla, garlandes de flors i cortinatges. En els cossos laterals, la decoració en esgrafiats es limita a quarterons que repeteixen la decoració en terracota de les façanes exteriors. Tanmateix, també mereix especial interès l'antiga paret mitgera que presideix el pati i que avui dóna accés a un pati elevat secundari. En aquest mur malauradament molt intervingut, s'hi conserva una gran font de ceràmica vidrada verda inserida dins d'un arc cassetonat de mig punt en trompe-l'oeil. També cal destacar els esgrafiats, que representen putti ballant amb cintes amb inscripcions relacionades amb l'educació.


https://ajuntament.barcelona.cat/biblioteques/bibnoubarris/sites/default/files/Biblioteques/Continguts/Continguts%20Minisites/Bib%20Nou%20Barris/fitxers/vivencies_noubarris_msatueisillue.pdf


En el mateix lloc, hi havia anteriorment el Col·legi-Convent de la Santíssima Trinitat (1675-1835). Àngels, 1 - Peu de la Creu. Raval.


Col·legi amb ensenyament de Filosofia i Teologia. Es va establir en una modesta casa amb hortet, que un particular va llegar en testament als Trinitaris en propietat en 1660; però no en usdefruit, motiu que va retardar l’apertura del Col·legi fins la mort de l’usufructuaria l’any  1674. Habilitat l’ay 1675 per la comunitat Trinitària, diverses dificultats van impedir l’apertura com a Col·legi fins 1685.


Durant el Trienni Liberal la casa va ser expropiada (1821). Retornada en 1824, l’Exclaustració i la Desamortització va acabar definitivament amb el Col·legi-Convent. Llogat i venut posteriorment a propietaris particulars (1844), el seu lloc l’ocupa actualment el Grup Escolar Milà i Fontanals, bastit en 1929.

Com a tants i tants catalans – i àdhuc a les bones persones, d’arreu del mon -  el tema del català i les restriccions que es volen TORNAR a posar per al  seu ensenyament, a mi en té revoltat.

 https://www.vilaweb.cat/noticies/el-psc-soste-que-la-nova-llei-dona-compliment-a-la-sentencia-i-assegura-la-vehicularitat-del-castella/


A l’època del José Rodrigo y Villalpando, I marqués de la Comuerta (Zaragoza, 1668 – Madrid, 7 de diciembre de 1741), les instruccions eren “"...de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" , d’aleshores ençà però, els botxins “  a por ellos “;   s’han acostumat a fer les seves maleses  amb plena consciència de la seva immunitat.

 

Fa més de 300 anys que ho intenten sense èxit, confiem en que l’ Alexandre Deulofeu i Torres (l'Armentera, Alt Empordà, 1903 - Figueres, Alt Empordà, 1978) ho encerti, oi?


En la infinita  confiança en Déumaleeixo a tots aquells que persisteixen en la dèria de destruir Catalunya.