Avui 8.12 es celebra per l’església catòlica la Immaculada Concepció o la Puríssima, i em semblava un dia adient per recordar alhora que l’obsessió malaltissa de la cultura castellana per reduir la importància cabdal de la Marededéu – fruit sens dubte del masclisme secular -, el lloc i l’església de Corroncui, inclòs ara al terme del Pont de Suert que passava l’any 1968 dels 12,72 km² inicials als 148,62 km² actuals.
El catolicisme a Europa va començar a celebrar " el dia de la Mare", el 8 de desembre de 1854, quan el papa Pius IX va declarar el dogma de la Immaculada Concepció de la Verge María.
Als anys 60 del segle XX – el sàtrapa tenia encara bona salut- , Galerías Preciados va adoptar el costum de celebrar el Dia de la Mare al maig, a imatge i semblança del que feien altres països. El seu competidor, El Corte Inglés, va mantenir però, la data del 8 de desembre, per la qual cosa durant alguns anys, el Dia de la Mare es va celebrar a Espanya, a manera comercial, dues vegades a l'any.
El 1965 el Dia de la Mare es va establir definitivament el primer diumenge de maig, un mes associat a la Verge Maria, les autoritats eclesiàstiques – la Conferència Episcopal – no hi ha posar cap inconvenient.
El cert però, és que comptant el REINO d'Espanya , només tenen aquesta data: Portugal, Sud-àfrica, Hongria, Lituània, Angola i Andorra.
Només Panamà, celebra encara el dia de la Mare el 8 de desembre, quan ho sàpiga el " follet gallec " , li agafarà un cobriment de cor.
https://www.elmundo.es/como/2022/05/01/626c2372fc6c83497e8b45c1.html
Llegia a l’Enciclopedia que el lloc de Corroncui, del qual depenia també la quadra del Tossal de Corroncui i el despoblat de la Bastida o Bastideta de Corroncui, situat aigua avall de la vall, a 1.140 metres d’altitud amb les ruïnes de l’església de la Mare de Déu del Pilar, havia estat de la jurisdicció dels barons de Claret (1831), de Tremp, i el 1787 tenia 47 h. Eclesiàsticament depenia de Pinyana. A l’extrem SE del terme hi ha la petita capella de Sant Nicolau.
Pascual Madoz Ibañez (Pamplona-Iruñea 1806 - Gènova 1870) parla de Corroncuy y Bastideta en el seu Diccionario geográfico... del 1849. Agrupa els dos pobles de Corroncui, i descriu Corroncui dient que és damunt d'una roca, dominada pel costat nord per la serra del Pla del Mont; està perfectament ventilat, i el clima és sa. Tenia 14 cases agrupades, d'una sola planta i de mala construcció, formant cos de població, però sense ordre de carrers. L'església, dedicada a la Concepció, és annexa de Pinyana, a una hora de distància.
A mitja hora curta hi havia 3 cases denominades la Bastideta de Corroncui, d'una sola planta i mala construcció, que semblaven més barraques que cases.
A un quart d'hora, a més, hi havia la capella de Santa Magdalena.
Una font escassa, a mitja hora de distància, abasteix d'aigua els veïns de la població.
El terreny és aspre, pedregós i en general de mala qualitat; no se'n conrea més que una part molt petita, i els arbres del terme només donen per a llenya. S'hi produïa sobretot blat, sègol, ordi, civada, mestall i patates, i s'hi criaven ovelles i cabres forasters, en els prats que lloguen a l'estiu. Hi havia bovins i mules per als treballs del camp. Hi havia caça de perdius i conills, i altres animals perjudicials. La població era de 19 veïns (caps de família) i 116 ànimes (habitants).
Corroncui, quan al topònim :
https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=63487
https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/santa-maria-de-corroncui-el-pont-de-suert
L’església de Corroncui, advocada a la Puríssima Concepció , mal dita Santa Maria - en català la forma correcta és SEMPRE i UNICAMENT , Marededéu - era un edifici d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, que s’ensorrà fins una mica més amunt de la línia d’arrencada de les voltes que el cobrien. La nau era coberta amb volta de canó, mentre que el semicercle absidal es cobria amb volta de quart d’esfera. La divisió en compartiments de l’espai de la nau és realçada per arcs torals que reforçaven la volta de canó i que no arriben més enllà de les mènsules encastades en el parament interior, situades a mitjana altura.
Els paraments de l’edifici —allà on encara es poden veure— són fets amb carreus de pedra calcària, perfectament tallats, que es disposen regularment en filades horitzontals; en aquests carreus lligats amb argamassa de calç i sorra es veuen les marques deixades pel cisell.
Tot i que en el seu estat actual de ruïna l’església es troba envaïda per la vegetació, hom pot veure l’arc de mig punt d’una capella oberta al mur de migjorn de la nau.
Exteriorment, a la part baixa del mur sud es pot veure el seu basament, fet amb un aparell molt barroer que fa les funcions de banqueta; unes lloses col·locades en la primera filada del parament d’aquest mur separen l’aparell del basament i el del pany de mur pròpiament dit. Prop de l’absis, també al mur de migjorn, s’adossà un contrafort atalussat en època tardana.
La capçalera conserva el mur del semicercle; el parament interior, però, no és visible a causa de la vegetació estesa per dins l’edifici, la qual cega la finestra d’arc de mig punt monolític que hi ha al centre de l’absis. A l’exterior, escampades per terra, apareixen diverses peces bisellades en cavet que, originàriament, havien recorregut el ràfec de l’absis.
En la memòria dels habitants de l’antic poble de Corroncui resta encara el record d’un campanar de base quadrada, col·locat als peus de l’església, a la qual s’accedia, tot travessant el cementiri, per una porta decorada a la façana de ponent. Aquesta façana, amb la porta, fou desmantellada i es tornà a muntar a la nova església del Pla de Corroncui, on, com ja s’ha esmentat, es traslladaren a viure els vilatans del poble de Corroncui.
La portada, d’arc de mig punt adovellat, és resseguida a l’extradós per una sanefa escacada. Uns capitells esculpits en molt mal estat de conservació s’encasten a l’altura de les impostes esperant que algú els doti de les seves columnes desaparegudes. Per sobre de la porta, al bell mig de la façana, s’obre una finestra d’arc de mig punt amb l’intradós recorregut per una mena de motllura tallada a bossell. Les dues columnetes que tenia aquesta finestra han desaparegut.
L’estructura de l’edifici i, sobretot, la decoració de la portada ens situen, com la propera església de Viu de Llevata, dins l’òrbita estilística de l’arquitectura de l’església de Santa Maria d’Alaó, que tingué una notable difusió en la primera meitat del segle XII, moment en què cal situar l’obra de Santa Maria de Corroncui.
El fris està format per dovelles juxtaposades que ressegueixen l’arc de mig punt i decorades amb escacats. A la comarca de l’Alta Ribagorça el motiu de l’escacat és un dels repertoris decoratius més utilitzats dins el context arquitectònic; així, el veiem en la façana de l’església de Cóll, en restes que semblen procedents del monestir de Lavaix, o en el portal de Viu de Llevata. Però a més de trobar-lo dins d’àmbits arquitectònics, també el trobem en el mobiliari litúrgic, com és el cas del banc procedent de Sant Climent de Taüll. Aquest motiu no és exclusiu de la comarca; a causa de la seva simplicitat i els seus resultats decoratius, és un dels repertoris més universals i genèrics, propis de l’època romànica però que es perpetuen en el temps.
Els capitells, que formen part del bloc de la imposta, avui estan molt deteriorats per la qual cosa no es pot aprofundir en la decoració. Malgrat això, sembla que estaven treballats amb motius vegetals. S’han perdut les antes que els sustentaven i que es coneixen per la fotografia publicada per Ceferí Rocafort i Samsó (la Pobla de Segur, Pallars Jussà, 6 de setembre de 1872 - Barcelona, 5 de setembre de 1917) a la Geografia General de Catalunya (Rocafort, s.d., pàg. 874), la qual correspon a l’antic edifici. S’hi poden observar els elements que han restat i aquells que s’han perdut; així, el fris i els capitells són al mateix lloc i s’han perdut les columnetes de la finestra com també el crismó que s’inscrivia en el mur de la façana, entre la porta i la finestra. Sembla que no hi ha gaire " interès " en permetre l'accés públic al Fons Fotogràfic del Ceferí Rocafort i Samsó
L’església de Corroncui s’ha datat al segle XII, moment en què encaixen perfectament els elements descrits
«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada