SANT JULIÀ D’ARGENTONA. EL MARESME. CATALUNYA

Res en l’actual edifici de l'església Parroquial de Sant Julià d'Argentona ens recorda el temple primitiu que trobem documentat des del 1023, i que consta com a parròquia des del 1068.

El creixement demogràfic del segle XVI , generat per una elevada valoració de la mà d'obra a Catalunya, va comportar una important immigració procedent d'Occitània, l'apogeu d’aquesta onada immigratòria es produeix entre el 1580 i el 1585, quan un cens de l'hospital de la Santa Creu de Barcelona dóna una proporció d'un 38% de la població procedent de territoris de la corona francesa; al 1637 aquesta immigració representava entre un 10% i un 15% de la població del litoral català.

Això explica la necessitat d’aixecar una nova església parroquial, que fou bastida pels mestres de cases Miquel Canut i Perris Absolut, amb pedra de Montjuïc, sota la iniciativa de l'ardiaca barceloní Lluís Desplà, aleshores rector d'Argentona, entre els anys 1.515 i 1.539, el resultat d’aquest treball , l’actual temple, és un bell exemple de l'estil gòtic tardà.





L’edifici és de planta de creu llatina, té una nau central i dues de laterals, amb claus de volta esculpides, la portada és decorada amb una bella rosassa i la flanqueja el campanar, quadrat, emmerletat; a la façana hi ha dos sarcòfags procedents de Sant Pere de Clarà.

La capella del Santíssim va ser construïda al segle XVII a l'espai que havia ocupat l'antic cementiri.




L’any 1897 va ser ampliada per Puig i Cadafalch i refeta en estil neogòtic, amb absis poligonal i coberta amb volta de creueria. Exteriorment es veu reforçada amb contraforts ornats amb gàrgoles i un ràfec de ceràmica amb un escut enmig. L'interior té el parament recobert amb esgrafiats de motiu floral. Les claus de volta estan esculpides, una d'elles amb la data de construcció. Puig i Cadafalch afegí a la capella del sagrament nou gàrgoles d'estil gòtic que representaven monstres formats per la combinació de parts dels cossos d'animals diversos.



En el període 2-008-2.011, al setembre s’inauguraven oficialment, s’han restaurat les gàrgoles, sembla que la pedra original s'havia malmès pel pas del temps i, en alguns casos, les figures estaven totalment desdibuixades.

Les reproduccions s'han esculpit amb una pedra més resistent que en garanteixi la durabilitat.

El mossèn Àlex Marzo, rector de la parròquia d'Argentona, assegura que les gàrgoles de la capella són elements identificatius del municipi gràcies a la vinculació de Puig i Cadafalch amb Argentona, on estiuejava. "És el nostre Gaudí", afirma.

Us deixo un enllaç on podreu veure i llegir els goigs a Sant Julià.
http://bibliogoigs.blogspot.com/2011/01/goigs-de-sant-julia-la-seva-festa-es-el.html



Més enllà d’aquesta breu crònica , que em facilitava l’afecció al country de la meva esposa, la història de Sant Julià d’Argentona, demana un més exhaustiu treball de recerca per documentar amb rigor el seu periple històric.

GISCLARENY, EL BERGUEDÀ SOBIRÀ.

Anàvem la Rosa, el Miquel, el Joan Escoda, el Joan Vilardell i l’Antonio Mora; havíem fet un llarg camí des de Saldes, i Gisclareny se’ns oferia com un oasi, desprès dels espais quasi infinits que envolten al Pedraforca.

El nom, Gisclareny , apareix esmentat per primer cop l'any 1051. El lloc era aleshores bàsicament el castell de Gisclareny, i potser alguna casa pròxima.

Va pertànyer a la baronia de Pinós des de la formació d'aquesta i, com la resta dels seus territoris, acabà passant als ducs d'Alba al segle XVI.

L'església parroquial dedicada ara a la Mare de Déu del Roser – advocació instituïda pel Sant Pare Gregori XIII [ 1502-1585], ens permet afirmar atès que probablement fou l'església del castell de Gisclareny, documentat ja al segle XIII, que hi hagué una anterior església amb una dedicació que desconeixem. L’edifici actual, amb el cementeri annex, correspon a una construcció barroca del segle XVII, és de planta quadrada, amb tres naus altes i estretes, separades per pilars de base rectangular. Les naus són cobertes per una volta apuntada, però els arcs laterals són de mig punt, i també ho és l'arc triomfal original. El presbiteri és quadrat i l'interior conserva la decoració neoclàssica del segle XVIII. L'església té, a la banda Nord un campanar de torre. Prop de l'església hi ha la casa de l'ajuntament i la vella rectoria, amagatall dels bandolers dels segles XVIII i XIX, avui restaurada com a segona residència.

Gisclareny està situada damunt d'un turó que domina tota la vall de Saldes i Gisclareny, sota la mirada omnipresent del Pedraforca.

SANT MARTÍ DE TENTELLATGE. EL SOLSONÈS OBLIDAT

S’explica que aquesta església fou cremada i destruïda a l’anomenada Guerra Civil [ 1.936-1.939 ]. Les fotografies del retaule i la façana que feia el Josep Salvany l’any 1.925, ens ho confirmen pel que fa a les obres d’art,




però si més no pel que fa a l’edifici , posen en dubte aquesta afirmació.




La restauració es va donar per acabada a la darrera dècada del segle XX, i d’ençà de l’any 2.008 s’hi celebra de nou l’anomena’t ‘ APLEC DE LA FIGA’, on es reparteix coca, xocolata i figues en sortir de missa. Aquell mateix any, es col•locava de nou la pica baptismal restaurada, en la que l’any 1.854 va ser batejada Monica Mujal i Serra, que va professar a les Germanes Agustines de la Mare de Déu de la Consolació, i quina causa es troba ara en procés de beatificació.

Us deixo en enllaç al document que recull la memòria de l’excavació arqueològica .
http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/DGPC/Documents/Documents2008/qmem1438_web.pdf.pdf

Té molt interès la informació recollida en aquest butlletí de l’any 1.917 del Centre Excursionista de Catalunya :
http://ddd.uab.cat/pub/butcenexccat/butcenexccat_a1917m10v27n273.pdf



En cridava l’atenció una porta tapiada orientada a l’est, damunt la que es va practicar amb posterioritat un ocul. La meva hipòtesis és que fos aquesta l’entrada original de la primitiva església, possiblement preromànica.

Deia en un enllaç que trobareu més avall en relació a l’actual església de Sant Martí de Tentellatge :



‘Podria obrir una nova classificació com fèiem amb les que anomenen ‘esglésies trentines’ . Deia respecte de la major part de les que així qualificava, que representaven més l’ status social dels que les aixecaven, que la seva devoció cristiana; aquest és un fet que tenen en comú amb les ‘esglésies mastodòntiques ‘, si bé en aquestes calia habitualment el concurs de més d’una persona i/o família.’
http://portal.bibliotecasvirtuales.com/foros/sant-mart%C3%AD-de-tentellatge-mastod%C3%B2ntic-%C3%B2ntica-adj

És hores d’ara un xic complicat accedir fins aquest temple, testimoni palmari del passat esplendorós d’aquestes terres avui quasi oblidades.

El Solsonès és un dels millors ‘museus a l’aire lliure’, de Catalunya.

SANTA MARIA DE PREIXANA.MONTMAJOR. EL BERGUEDÀ

Voltàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, pel terme de Montmajor que malgrat pertànyer a la comarca del Berguedà està literalment envoltat per les antigues parròquies de Pegueroles, Vilandeny, Navès i Tentellatge , incloses a la comarca del Solsonès.

Cercàvem l’església dedicada a Santa Maria que durant algun temps va tenir la consideració de parròquia – de fet, s’aixeca encara al seu costat superior un petit cementiri - ; hi ha constància documental que a finals del segle XVI , era únicament sufragània de Sant Feliu de Lluelles. Tan Preixana com Sant Feliu es trobaven dins el terme de l'antiga Vall de Lord; al 1837 van passar al terme municipal de Montmajor perquè formaven part de les possessions del ducat de Cardona.



No hi ha cap evidència històrica de l’antiguitat d’aquesta advocació mariana; està documentat que la senyora Emmo i el seu fill Morí vengueren l'any 1023 la seva propietat de Mestossa, la casa, la torre, coberts i terres, que estava situada dins el comtat d'Urgell, en el terme de La Franquesa (la Flanquesa) de la Vall de Lord i que delimitava per orient amb el camí de Preixana.

A l'entorn del 1292 Ramon d'Anglesola, senyor de Bellpuig, tenia la jurisdicció de Navès i part de Preixana; ho cedí al paborde de Solsona a canvi d'unes possessions que el paborde tenia en el Pla d'Urgell.

L'any 1303 hi havia a Preixana en Bernat Nina, i poc després en Pere Nina, del que derivà el nom Penina, que porta la casa que hi ha al costat de l'església. Aquesta casa, tot i que molt restaurada, conserva part d'un mur romànic i la seva situació sobre un turó rocós, pot fer pensar en un passat medieval i fins i tot en la seva possible condició de torre de defensa del camí a Solsona

L’actual edifici fou aixecat al segle XVII, tal i com mostra la data a la llinda de la porta: 1685.



D'estil clàssic rural i orientada de sud a nord, és un edifici senzill, de planta quadrada, amb una sola nau i campanar quadrat situat al costat est de la façana principal.

La façana té porta rectangular amb motllures a la llinda i als laterals, un ull de bou central.

El campanar té un sol pis i quatre obertures d'arc de mig punt per les campanes.

L'interior – al que no podíem accedir - és segons ens expliquen, d'una sola nau amb dues capelles laterals al costat de l'altar. La coberta és de volta de canó. Té sagristia i cor, però no s'ha conservat cap altar anterior a la guerra del 1936, tan sols hi ha la taula de l'altar i al mur la imatge de la Mare de Déu i altres dues, totes modernes.

CASTELL DE LLORDÀ . PALLARS JUSSÀ

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, infatigables en la seva dèria de conèixer el país, ens envien una crònica des del Pallars Jussà, on visitaven el Castell de LLordà al mati, i assistien a una audició de música medieval a la tarda.



El Castell de Llordà és un del millors exemples d’arquitectura residencial de l’època medieval conservats a Catalunya , aquest espai fortificat del segle XI està situat en un turó acinglerat al nord del poble de Llordà,

L’any 1033 Arnau Mir de Tost i la seva dona Arsenda van comprar aquesta fortificació (aleshores només una torre) per 200 sous al comte Ermengou II d’Urgell per convertir-lo en la basa de les seves operacions militar al Monsec i com residència familiar.

La seva ubicació , enlairat sobre uns espadats, el feia idoni per defensar el pas de la conca de Tremp al baix Segre pel port de Comiols, i a l’Alt Urgell pel port de Bóixols.

Es distingeixen clarament dos recintes; l’inferior on trobem l’església i la canònica, i restes del que devia haver estat l’antic poblem i el superior que constitueix el veritable castell, on es localitza el Castell Palau ; l’edifici noble està en el punt més elevat , destaca especialment un gran pati d’armes, el recinte murallat, i una gran torre quadrada , adossada a una sala amb espitlleres.



La planta baixa del palau està formada per una gran sala coberta amb volta de canó i il•luminada per espitlleres i s’hi accedeix per una porta d’arc de mig punt.

L’estança del primer pis compta amb dues rengleres superposades de finestres, geminades les inferiors, i amb arc de mig punt les superiors.



Al recinte palatí s’ hi accedeix per un estret passadís resguard per un mur, arran mateix del precipici , aquesta area podia ser aïllada retirant l’ escala de fusta per evitar l’entrada.

L’habitació del senyors tenia una latrina i aprofitava la escalfor provinent de la cuina per donar calor a l’ambient.

Les restes conservades de l’església de Sant Sadurní es limiten al mur de separació, a la nau menys derruïda s’aprecia la utilització de pilars cruciformes, estava coberta amb volta de canó, reforçada amb arcs torals , i capçada en tres absis, es conserva el robust campanar de torre, ornamentat amb bandes i arcuacions llombardes, que fou construït posteriorment i que exercia alhora en les funcions defensives de guàrdia i bada.



S’esmenta Sant Sadurní en una acta de consagració datada l’any 1040 i localitzada en l’arxiu d’Àger, el document però que ha pervingut és de l’any 1085, quan Bernat Guillem, bisbe d’Urgell, consagra l’església en presència dels senyors del castell.

Al costat sud, hi ha algunes restes pertanyents a una canònica agustiniana de la segona meitat del segle XI, que serpa transferida primer a Santa Maria de Covet , i esdevindrà finalment un priorat depenen de Sant Pere d’Àger.

El castell de Llordà fou declarat monument històric artístic l’any 1980, està en fase de restauració des de 1997 fins l’actualitat.

Assolia la categoria de record memorable, l’assistència al concert de Música Medieval ; la Capilla Antigua de Chinchilla , feia una actuació extraordinària , amb un repertori basat en gran part en “El Llibre Vermell de Montserrat”. La natura s’afegia a la festa, i des de l’exterior la tempesta amb un retruny continuo de trons i el bufar del vent quan xocava contra les finestres de la sala noble, ressonava com un fons musical . Inoblidable!

SANTA SUSANNA DE L’ABELLAR JUSSÀ. CORNET. BAGES

Costa de veure ja que esta situada – sin vens des de Santa Maria de Cornet - al marge dret del camí , que davalla força un cop superada la masia de l’Abellar Jussà.

La informació del lloc ens diu que és del segle XII, [apareix documentada l’any 1239, en un llegat de quatre sous als altars de Santa Susanna i Santa Fe], l’edifici era inicialment d’una sola nau, coberta amb una volta lleugerament apuntada , acabada al cantó de llevant amb un absis semicircular, cobert amb una volta de quart d’esfera .

Al centre d’aquest absis hi ha una finestra molt bonica, feta amb dos arcs de mig punt en degradació, en el segon dels quals i al dessota hi giravolta una petita arquivolta, que ha estat treballada imitant una corda.

La porta està situada al capdavall del mur de migjorn i és coronada amb un arc de mig punt fet amb dovelles. Davant el portal hi ha uns graons semicirculars.

Al segle XVIII , segurament a l’any 1768 – amb els diners d’Amèrica – s’afegeixen a manera de creuer, dues capelles semicirculars.

Al mur de ponent hi ha un campanar d’espadanya d’una obertura, refet modernament.

Llegim en relació al parament que hi ha dins l’ermita – a la que no podem accedir -, que :
L’any 1706 l’escultor Francesc Morató , de Vic, va fer la imatge barroca de la santa, que sortosament és la mateixa que s’hi venera actualment.

El 1799 es consumà la transformació, afegint un retaule d’estil entre barroc i neoclàssic obra de l’escultor manresà Pere Sunyer.

No trobava els Goigs de Santa Susanna d’aquesta esglesiola i us deixo un enllaç als de la Parròquia homònima de Riner, a la veïna comarca del Solsonès.
http://goigsdelignasi.jimdo.com/el-solson%C3%A9s/santa-susanna-riner/

sou pregats – si n’existeixen uns de propis de Santa Susanna de l’Abellar Jussà – de fer-nos-els arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

us recomano molt fer un tomb pel que fou terme de Cornet.

NOSTRA SENYORA DE LURDA DE LA NOU DE BERGUEDÀ

Aquesta vegada la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur ens vam aproximar a la Nou de Berguedà per visitar el santuari de Nostra Senyora de Lurda (Lurdes) Com sempre fem primer la feina de caire fotogràfic per desprès cercar la informació pertinent.

Prop del poble de la Nou, vers migdia, s'alça el santuari de Lurda de la Nou, erigit per iniciativa d'un sacerdot del Molí de la Nou —mossèn Antoni Comellas— en 1880-85, sobre una petita capella que havia fundat el 1878 amb una imatge procedent de Pau.

És un edifici neoclassicitzant, sobre un penyal destacat, d'una certa grandiositat; a continuació de la nau central hi ha la sagristia, en forma de llanterna, coberta per una petita cúpula. Té també capelles laterals.



En pocs anys i pagat integrament pels devots es construïren l’altar major i els vuit laterals d’estil neogòtic. Dos d’ells van ser destruïts durant la Guerra Civil.



A destacar la imatge de la Verge rere l’altar en la reproducció de la cova per l’adoració dels creients.

Sota el penyal hi ha unes escales de pedra que ens porten a una cova i a les fonts amb piscines, tot el conjunt fet a imitació del santuari de Lorda de Bigorra. Damunt la font hi ha la imatge de la Verge de Lurda.

Al costat del temple i comunicada per un pont cobert hi ha la casa del capellà custodi, amb cel•les al pis superior, i a continuació una casa de colònies.

L'11 de febrer se celebra la festivitat de la Mare de Déu de Lurda i el darrer diumenge de juliol es fa l'aplec de malalts.



L’edifici és impactant i de gran bellesa. Sorprèn trobar aquesta edificació en un lloc on prima la naturalesa però és encantador. La seva ubicació i l’entorn de la plaça davant amb arbres i plantes són com un recés de pau. Que per desgràcia manca molt en aquest món i en aquest moment.