L’Ester Gonzalez Vidal, publica fotografies del que resta dempeus de l’església parroquial advocada a la Marededéu d’Erillcastell, insistim – una vegada més – en que la forma SANTA MARIA per referir-nos a la Verge Maria és incorrecta, fou imposada a sang i fetge per les forces d’ocupació, i pretén alhora que minimitzar la importància cabdal de la figura de la Marededéu - el cristianisme pot prescindir de Santa Teresa de Jesús , com exemple – però està clar que sense la Marededéu, no existiria, oi? . Altrament el “ sentiment “ masclista d’aquella cultura tenia amb la reforma de la Llei del SI és SI, una evident manifestació.
Llegia que la parròquia de la Marededéu d’Erillcastell, mal dita de Santa Maria, és documentada a la darreria del segle XII en l’inventari d’esglésies que pertanyien a la mensa del monestir de Lavaix; consta, segons aquesta relació, que l’església de Santa Maria d’Erillcastell era sufragània de la de Sant Pere de Malpàs, i l’abat del cenobi de Santa Maria era qui tenia el dret de provisió de rector i de visita. Tot i així, sembla que el domini de Lavaix sobre aquesta església no durà gaire temps.
Tot i el seu origen romànic, l’actual edifici de l’església és un edifici modern, amb un atri i un cimbori del tipus ribagorçà.
Al Museu Diocesà de Lleida es conserva una talla de la Mare de Déu de fusta policromada, procedent de l’església de Santa Maria d’Erillcastell. Va ingressar a l’esmentat museu el 1897 (Boletín Oficial Eclesiástico de la Diócesis de Lérida, 1897, pàg. 117) i està inventariada amb el número 338 (número antic 74). Per una etiqueta enganxada al dors de la imatge sabem que aquesta peça va estar guardada al Museu del Poble durant els fets bèl·lics del 1936 i que posteriorment fou traslladada a Saragossa (amb el número 565) —tal com succeí amb la resta dels fons artístics del territori lleidatà—, i recuperada pel Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional. El seu estat de conservació és molt deficient, sobretot en la part baixa de la peça, que està molt afectada pels corcs. Les seves mides són 72 cm d’alçada, 28 d’amplada i 17 cm de gruix.
La imatge representa Maria asseguda com a Sedes Sapientiae, la representació d’arrel bizantina del tron de la saviesa. Com és propi d’aquest tipus iconogràfic, la talla es caracteritza pel hieratisme i la frontalitat de les figures. La Verge està asseguda en un setial molt senzill, compost per dos muntants coronats per poms esfèrics (dels quals sols n’ha restat un), i amb la seva mà esquerra suporta el nen, que està assegut en la seva cama esquerra, mentre que l’altra és en posició de sostenir algun objecte avui perdut. Una àmplia diadema molt mutilada corona la testa de la Verge, en la qual destaquen els cabells pentinats amb ondulacions. Els seus trets facials denoten un artista poc lluït: un nas excessivament prominent, quasi geomètric, i un mentó molt sortint accentuen l’expressió dels ulls pintats. Va vestida amb una túnica vermella que, una mica més amunt de l’alçada de la cintura, està decorada per un cinyell i es tanca al coll per un rivet daurat rodó. Damunt de la túnica es disposa el mantell, decorat per un galó daurat que recorre tot el contorn. Aquest mantell constitueix una mateixa peça malgrat que, en un moment indeterminat, es va diferenciar mitjançant la policromia, donant l’aparença de dues peces distintes. Aquest indument cobreix el cap de Maria, li cau per damunt de les espatlles i fa una volada per darrere el braç dret girant cap a la falda i cobrint totalment la cama dreta. Aquest tombant del mantell s’aconsegueix amb una forma molt forçada, la qual provoca un angle geomètric i un caient totalment vertical. Per la banda esquerra el mantell es disposa damunt de la falda i serveix de coixí al Nen. Hom pot observar aquest tipus de mantells en imatges tardanes, datables ja al segle XIII, com la marededéu de procedència desconeguda del MNAC (3 921) o la marededeu d’Urtx.
El Nen va vestit amb túnica blavosa, sobretúnica cenyida i mantell, el qual sols cobreix la part esquerra de la figura. Amb la mà esquerra suporta el llibre que alhora recolza damunt la cama, i amb la dreta fa el senyal de la benedicció. Duu corona decorada amb formes romboidals.
La composició general de la talla d’Erillcastell respira l’arrelament en les fórmules romàniques, amb el hieratisme i la frontalitat asimètrica característica, però hi ha trets que indiquen el coneixement de models concebuts amb fórmules noves. Així, tant per la indumentària com per l’actitud de les figures —el gest de protecció de la Verge indica que deixa la funció pròpia de l’estil romànic de presentació i de tron, per atansar-se més a la de mare, els lleus somriures— opinem que aquesta marededeu s’ha de datar en un moment tardà, cap al final del segle XIII. Altrament, cal esmentar que aquesta cronologia és difícil d’atribuir, ja que es tracta d’una producció local i popular, fins i tot un xic barroera quant a la solució del caient dels induments o a la concepció dels volums de les parts del cos, característiques totes elles que es veuen accentuades per les policromies posteriors que la fan més arcaica i més poc reeixida.
El 30.4.2023 es duia a terme a Caldes de Montbui la missa funeral de corpore insepulto del Josep Maria Gavín Barceló (Barcelona, 1930 + Caldes de Montbui, 28.4.2023 ) a l'Església de l'Assumpció de la Marededéu a les 12,30. Insistia en la correcta denominació en català, malgrat que a Caldes de Montbui també en diuen SANTA MARIA.
