Acostumem a parlar de coses de les que no tenim prou coneixement, i/o en tenim únicament una idea superficial, una mostra clara, és la pràctica – vigent encara - en alguns països àrabs de tallar la mà als lladres , costum que molts voldrien veure aplicat aquí, sobretot quan els malfactors, són alhora funcionaris públics.
Hom pensa que els mancs serien legió en aquesta pell de brau.
Cal però esbrinar si això de tallar la mà als lladres és realment tal i com ens pensem, en aplicació de les lleis musulmanes i particularment de l’Alcora. (Qur’án, surat 5, Al-Ma’ida, ayat 38) La tradició jurídica musulmana recull el que s’anomena zakat, o el pagament obligatori que tot bon musulmà ha de fer per destinar-lo a atendre als desvalguts i necessitats de la comunitat; quan s’acusa a alguna persona per robatori, la primera comprovació que s’ha de fer es si el lladre tenia mitjans de subsistència i/o passava necessitat sense rebre cap ajut de la comunitat.
En el món àrab les persones que tenen recursos, tenen la obligació de repartir-los entre els necessitats, en aquest sentit els impostos públics, tenen com a primera destinació evitar que qualsevol membre de la comunitat passi necessitat i/o tingui que cercar la solució als seus problemes amb l’execució d’una acció criminal.
A priori en el nostre món occidental també aquesta és la destinació dels diners públics, però ja sabem, que a tot arreu, allà i aquí, la corrupció floreix com les males herbes.
Si el lladre no ha rebut el Zakat, se’l nomena responsable de repartir-lo per la seva zona; així s’entén que aquell que passa necessitat pot ser més eficient que el qui no en passa, alhora de donar-hi solució.
En el món occidental els qui s’ocupen d’atendre els desvalguts, acostumem a desconèixer que vol dir viure amb estretor.
Si contràriament es comprova que el malfactor és un receptor habitual d’aquesta ajuda pública, se l’amonesta fins a tres vegades, i només passat aquest tercer advertiment, se li talla la ma; això el convertirà fins al darrer dia de la seva existència en una de les persones destinatàries nates del Zakat; la comunitat que li talla la ma, assumeix alhora la obligació de mantenir-lo.
Aquest mal costum occidental d’entendre aquesta aplicació literal de un ayat [ tallar la ma del lladre ], sense esmentar ni voler conèixer, l’entorn social en que es d’aplicació , oblidant de forma conscient el sentit de justícia que justament als ulls d’aquella societat incorpora l’ayat , fa que tinguem la falsa percepció que les normes islàmiques son instruments de terror, i les normes occidentals instruments de justícia.
Amic lector, entre nosaltres i no únicament en el primer feixisme, l’anomena’t robatori famèlic, era i és objecte d’una especial sanció, sembla que la nostra societat occidental, tant justa i culta , abans d’ajudar als qui no tenen recursos per la via del Zakat, o mitjançant els diners de tots, s’estima més empresonar per llargs períodes als pobres.
Algú recorda la història patètica del “ Lute” ?.
Doncs dissortadament ,i com a conseqüència de la crisis econòmica, cada cop amb més freqüència , i sense cap ressò per part dels mitjans de comunicació – curiosament en mans públiques en la seva majoria – cada dia en els nostres jutjats es veuen més i més situacions tràgiques d’aquesta faisó.
Que ho fa que sempre, sempre, sempre, els dolents son els altres ?
© Antonio Mora Vergés
Hom pensa que els mancs serien legió en aquesta pell de brau.
Cal però esbrinar si això de tallar la mà als lladres és realment tal i com ens pensem, en aplicació de les lleis musulmanes i particularment de l’Alcora. (Qur’án, surat 5, Al-Ma’ida, ayat 38) La tradició jurídica musulmana recull el que s’anomena zakat, o el pagament obligatori que tot bon musulmà ha de fer per destinar-lo a atendre als desvalguts i necessitats de la comunitat; quan s’acusa a alguna persona per robatori, la primera comprovació que s’ha de fer es si el lladre tenia mitjans de subsistència i/o passava necessitat sense rebre cap ajut de la comunitat.
En el món àrab les persones que tenen recursos, tenen la obligació de repartir-los entre els necessitats, en aquest sentit els impostos públics, tenen com a primera destinació evitar que qualsevol membre de la comunitat passi necessitat i/o tingui que cercar la solució als seus problemes amb l’execució d’una acció criminal.
A priori en el nostre món occidental també aquesta és la destinació dels diners públics, però ja sabem, que a tot arreu, allà i aquí, la corrupció floreix com les males herbes.
Si el lladre no ha rebut el Zakat, se’l nomena responsable de repartir-lo per la seva zona; així s’entén que aquell que passa necessitat pot ser més eficient que el qui no en passa, alhora de donar-hi solució.
En el món occidental els qui s’ocupen d’atendre els desvalguts, acostumem a desconèixer que vol dir viure amb estretor.
Si contràriament es comprova que el malfactor és un receptor habitual d’aquesta ajuda pública, se l’amonesta fins a tres vegades, i només passat aquest tercer advertiment, se li talla la ma; això el convertirà fins al darrer dia de la seva existència en una de les persones destinatàries nates del Zakat; la comunitat que li talla la ma, assumeix alhora la obligació de mantenir-lo.
Aquest mal costum occidental d’entendre aquesta aplicació literal de un ayat [ tallar la ma del lladre ], sense esmentar ni voler conèixer, l’entorn social en que es d’aplicació , oblidant de forma conscient el sentit de justícia que justament als ulls d’aquella societat incorpora l’ayat , fa que tinguem la falsa percepció que les normes islàmiques son instruments de terror, i les normes occidentals instruments de justícia.
Amic lector, entre nosaltres i no únicament en el primer feixisme, l’anomena’t robatori famèlic, era i és objecte d’una especial sanció, sembla que la nostra societat occidental, tant justa i culta , abans d’ajudar als qui no tenen recursos per la via del Zakat, o mitjançant els diners de tots, s’estima més empresonar per llargs períodes als pobres.
Algú recorda la història patètica del “ Lute” ?.
Doncs dissortadament ,i com a conseqüència de la crisis econòmica, cada cop amb més freqüència , i sense cap ressò per part dels mitjans de comunicació – curiosament en mans públiques en la seva majoria – cada dia en els nostres jutjats es veuen més i més situacions tràgiques d’aquesta faisó.
Que ho fa que sempre, sempre, sempre, els dolents son els altres ?
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada