dimarts, 18 de juny de 2019

L’ESGLÉSIA DE SANT VICENÇ I UNA VISTA INHABITUAL DE TOSSA DE MAR. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

El Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6 de maig de 2019 ), ho guardava tot, gràcies a aquest costum podem reviure entre altres indrets , com era la Tossa anterior a la dictadura franquista. Les fotografies antigues es cediran al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)


Les notícies de Sant Vicenç de Tossa es remunten al segle X (966), quan el comte Miró feu donació de l'alou de Tossa al monestir de Ripoll. Aquesta església estava localitzada a sota del Montguardí, l'actual far de Tossa Ara se la coneix com l'Església Vella de Sant Vicenç de Tossa.

A partir de mitjan de segle XVIII la majoria de la població de Tossa, un contingent humà de cap a 1300 persones, ja vivia fora de les antigues muralles, al barri de sa Roqueta, al Veïnat Nou, al carrer dels Socors i als ramals inicials del carrer de la Guàrdia i del Pou de la Vila. Més enllà del nucli urbà, tot eren camps i horts, Des de 1748, que el Comú comença a comprar terreny a la família de Rabassa, s'aniran conformant els carrers de sant Josep, de Sant Antoni, de Sant Ramon (avui de Tarull) i de Sant Vicenç (avui Rosa Rissech). D'alguna manera, en aquesta època es dóna un creixement urbanístic important per la configuració actual de Tossa, i dins aquest creixement destaca, a més de l'hospital de pobres i pelegrins, la nova església parroquial, dedicada a Sant Vicenç màrtir.

L'església vella progressivament va anar quedant, amb el creixement demogràfic del segle XVIII, petita i envellida, ja que estava emplaçada en un indret de forta erosió. La construcció de l'església de Sant Vicenç del nou nucli urbà va començar el 1755, uns anys després que s'obtingués la llicència reial i l'establiment del Trentè (que obligava a destinar d'una trentena part de la producció de Tossa a la seva construcció). Un dels problemes que va tenir l'edificació foren el pes i els fonaments, degut a les capes freàtiques febles. Potser per aquesta raó les dimensions del campanar es va reduir en gran mesura. Finalment es va consagrar el 1776. El 29 de novembre d'aquell any es va fer una processó solemne per fer el trasllat simbòlic de la vella a la nova església parroquial.

La planta de l'Església és d'arrel contrareformista (segle XVI-XVII) i fou dirigida pels mestres de cases Josep Petit i Salvi Lliura (amb els seus socis Narcís Soriano i Jaume Blanch) en dues etapes. Mesos després de fer el trasllat i la benedicció de la nova església, es va acabar l'obra, 1777, tal com ens indica una pedra gravada amb aquest any al capdamunt del frontis.

Pel que fa als retaules i la imatgeria cal destacar les tasques de la família tossenca Fuster-Martí.

L'església parroquial tingué organista des de final del segle XVIII. Destaca l'erudit i organista Mn. Josep Soler de Morell (Barcelona 1880-1965).

La construcció de la nova seu eclesiàstica coincideix amb un moment de creixement econòmic relacionat sobretot amb els permisos de lliure comerç amb les colònies americanes (1765-1778). Això va permetre ampliar els contactes mercantils i comercials que la marina de Tossa ja tenia al Mediterrani amb els de l'Atlàntic. Juntament amb l'Hospital de Sant Miquel, fou un dels primers edificis de certa entitat a la Vila nova.

Amb el temps, però, també ha anat reformant-se i restaurant-se parcialment, per varis incendis del segle XIX, i sobretot els anys 1939-46, 1966-70 i 1995-2004, per raons bèl·liques, litúrgiques i estètiques.

Patrimoni Gencat ens diu; edifici de grans dimensions situat al mig de la Vila Nova de Tossa que es basa en una nau central i capelles laterals. Està adossat a les actuals dependències de l'Ajuntament i del Consell Comarcal, amb les quals forma una illa de cases.

La coberta és de volta de mig punt i llunetes amb set trams fins a la capçalera. Les capelles, cinc per banda, són més baixes que la nau central, cosa que permet l'entrada de llum, juntament amb la gran rosassa del frontis. Hi ha una capella, paral·lela a la nau central, dedicada al "Santíssim" i un cor als peus de la nau, darrera la façana.

La nau central, orientada a l'oest, es basa en el ritme d'un seguit de pilastres corínties, decorades i pintades amb base de pedra.

L'absis o zona presbiterial és poligonal amb quatre pilastres exteriors. La teulada exterior està coberta a doble vessant cap a laterals.

Fotografia de Jordi Contijoch Boada

El campanar, de planta quadrada, està adossat a la part dreta de la façana i no és excessivament alt.

Pel que fa a la façana, està construïda amb pedra de montjuïc (Barcelona). Sobre l'entrada de pedra i portal de fusta, amb arc rebaixat, destaca l'escut municipal i la imatge en fornícula de Sant Vicenç que corona una falsa estructura arquitectònica barroca. La teulada de la façana té una estructura d'arc rebaixat que contrasta amb les formes còncaves dels laterals.

La construcció és d'estil barroc popular i tardà. La decoració de l'església consta de pintures a la volta i les parets presbiterals. Cal assenyalar l'existència, al presbiteri, d'una pica d'aigua beneïda d'origen medieval (és a dir, procedent de l'antiga església de la Vila vella).

El seu interior estigué decorat amb varis retaules barrocs i imatges procedents de l'antiga església, algunes de les quals eren fetes per artistes locals. Bona part d'aquesta decoració fou destruïda l‘any 1936, com a conseqüència de la sedició dels militats feixistes, que rebien el suport de la Jerarquia nacionalcatòlica.

A la capella lateral hi ha el Retaule del Roser, del segle XVIII, encara que va ser refet després de la Guerra Civil. La Verge que centra el retaule és una Immaculada, que substituí a la primitiva del Roser.

Cap comentari: