dilluns, 29 de juny de 2020

HOTEL MÉS QUE SANTUARI DE SANT PERE DEL BOSC. LLORET DE MAR . LA SELVA. GIRONA.

Ens arribàvem fins a Sant Pere del Bosc , el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, havia tingut ocasió de visitar-lo l’any 2013 amb el Josep Olivé Escarrè ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6.05.2019 ), i com aquella ocasió la contemplació del magnífic conjunt patrimonial corprenia als meus companys de viatge.



S’explica de Sant Pere del Bosc que té mes de mil anys de història. Els seus orígens com a monestir benedictí daten de l’any 986 després d’un atac al convent de Blanes. Va ser llavors quan es va formar el que avui coneixem com a Sant Pere del Bosc, tot i que en aquell moment es va batejar com a Sant Pere Salou, un grup d’edificacions al voltant d’una capella.

Els monjos, però, no van deixar mai de patir atacs, ans el contrari. Especialment dur va ser l’atac que es produí el 1694, quan els francesos invasors hi van calar foc, la qual cosa va provocar que, després d’haver-s’hi estat prop de 700 anys, els monjos decidissin finalment marxar de Lloret i unir-se a la congregació de Sant Pere de Galligants. No obstant la seva destrucció, l’enclavament de Sant Pere del Bosc continuava sent lloc de pelegrinatge molt estimat pels lloretencs, fet que va portar que el 1759 es reconstruís la capella, obra finançada per part de la confraria de pescadors de la vila, els quals van encarregar un meravellós retaule barroc molt semblant al que llueix a la parròquia de Cadaqués.

l’any 1855, durant la desamortització promoguda per Madoz,com a conseqüència de l’esulticia i corrupció de les elits polítiques del REINO DE ESPAÑA, la Reina Isabel II va fer posar a subhasta tot un seguit de propietats de l’església catòlica.

A Lloret van sortir a la venda l’ermita de Santa Cristina i la de Sant Pere del Bosc. La gent de Lloret, que no volia de cap manera que aquests dos paratges poguessin caure en mans forasteres, van organitzar una col·lecta popular a fi de reunir els diners que la corona en demanava. La col·lecta va servir per reunir els diners suficients per poder comprar Santa Cristina, però no per poder fer el mateix amb Sant Pere del Bosc, finca per la qual demanaven 200 mil rals, una xifra absolutament desorbitada per l’època. L’alcalde d’aleshores, Agustí Font i Suris (Lloret de Mar 1824 – 1899) , va decidir-se a escriure al seu cosí, Nicolau Font i Maig (1830- 1908) , que havia anat a viure de ben jove a Cuba en heretar la fortuna d’un seu oncle. Gràcies a la seva administració, aquesta fortuna s’havia multiplicat exponencialment. Així doncs, Agustí demanà ajut a Nicolau i aquest l’hi donà. Per fer-ho, comprà Sant Pere del Bosc per mitjà d’un mandat. Nicolau Font, a qui tothom anomenava Conde de Jaruco – Llegia, tot i que no va acceptar mai aquest títol a causa de les seves fermes conviccions republicanes, el cert però, és que el Condado de Jaruco és un títol preexistent ; https://www.ecured.cu/Condes_de_Jaruco –, no va retornar de Cuba fins 20 anys després de la compra de Sant Pere del Bosc, pels volts de 1880. Un cop ho va fer, es va dedicar en cos i ànima no només a restaurar l’antic nucli de Sant Pere del Bosc –que va embellir de manera notable amb l’ajut de destacades personalitats de les arts aplicades com foren l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch (Mataró, el Maresme, 17 d'octubre de 1867 – Barcelona, 23 de desembre de 1956) , l’escultor Eusebi Arnau Mascort (Barcelona, 8 de setembre de 1863 - 2 de juliol de 1933), el pintor i decorador Enric Monserdà Vidal (Barcelona 24 de maig de 1850 – 13 d'abril de 1926) i d’altres–, sinó que va crear una mena de camí espiritual i artístic entre Lloret i el santuari, aixecant-hi importants monuments com són les creus de terme, el Pedró de la Mare de Déu de Gràcia o el monument també a la Mare de Déu de Gràcia conegut popularment com l’Àngel.


I, si ,’ho permeteu fins les cases, avui molt malmeses que hom troba pel camí. Dissortadament els brètols i vàndals, sembla que formen part a dia d’avui de paisanatge de Lloret de Mar.


Ja al segle XX, Pius Cabañas Fonts ( Lloret de Mar, 1881/82 + Barcelona, 30 d’abril de 1963 ) , descendent de Nicolau Font, va construir una nova ala de l’edifici principal per a la instal·lació d’un asil per a gent gran –asil que rebé el nom del seu oncle–. Aquesta institució va romandre allí fins a la dècada dels seixanta. A partir de llavors es traslladà a unes dependències annexes a l’hospital municipal, on encara funciona a dia d’avui.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el govern LGITIM i DEMOCRÀTIC de la II República, Sant Pere del Bosc va patir importants destrosses, la més dramàtica de les quals va ser sens dubte la crema de l’altar barroc de 1759.

En l’actualitat Sant Pere del Bosc, que continua en mans dels descendents de Nicolau Font i Maig, acull un restaurant i un hotel, inaugurats el 1981 i el 2011 respectivament

https://www.hotelsantperedelbosc.com/ca/casaments-costa-brava


https://www.diaridegirona.cat/estiu/2011/08/06/lindia-que-rebutjar-comte/506400.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2013/12/sant-pere-del-bosc-lloret-costa-brava.html

http://diputatsmancomunitat.cat/mancomunitat/content/caba%C3%B1as-i-font-pius

https://algunsgoigs.blogspot.com/2012/05/goigs-la-mare-de-deu-de-gracia-capella.html

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=26825


Ni en l’anterior ocasió, ni en aquesta podíem accedir a la capella de la Mare de Déu de Gràcia i de Sant Pere – de la que no se’n troba cap imatge a la xarxa- , ho demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)

Poseu Sant Pere del Bosc , Lloret, la Selva, Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

Qui sap si entre els coronavirus, el canvi climàtic i altres desgràcies provocades pels mals anomenats “Homo sapiens sapiens” tindreu ocasió de fer-ho en el propers mesos o anys, oi?.

Cap comentari: