.jpg)
.jpg)
Que us podem dir de l’Estany ?. En primer lloc que poseu el nom d’aquesta Vila del Moianès en el calendari de llocs per visitar, en segon lloc que l’accés el teniu : des de Moià, i des de la C-25 al trencall de Santa Maria d’Oló – Oristà, i en tercer us explicaré la sortida que sota el mestratge del Feliu Añaños i Masllovet, ens portava fins aquest indret a la recerca d’unes basses d’aigua.
Participàvem de la recerca; el Joan Escoda i Prats, Gran Camarleng de Mura, expert fotògraf i pel que fa a nosaltres, valuosa font d’informació en tot allò que fa referència a l’edició de mapes i localització de llocs i indrets; l’Antoni Uriz, i l’Antonio Mora Vergés; ens feia de sherpa el responsable de la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/ , Feliu Añaños i Masllovet.
Creuàvem la Vila per arribar-nos fins al monòlit de Sant Pere del Coll de la Crossa, el lloc tingué segons sembla activitat en el període 1485-1700 [ fora possible trobar alguna imatge d’aquesta ermita ? ] , des d’allà i seguint el camí de Santa Maria de D’Oló, ens arribaríem fins al primer objectiu del mati ; la bassa o millor bassal de Montfred , prop de les runes de la casa homònima; ens sobta no poc, la denominació d’aquesta casa atès el fet que es trobava en una fondalada. Una possible explicació podria venir de la procedència d’alguns dels masovers en algun moment del passat. El Monestir de l’Estany fundà l’any 1.100 Sant Pere dels Arquells, prop de Cervera, en l’ampla Vall del riu Ondara, que neix justament sota Santa Maria de Montfred, trobareu una crònica del lloc a http://coneixercatalunya.blogspot.com/ . Trobem efectivament la bassa que possiblement com a conseqüència de les darreres pluges està plena a vessar; la coloració rogenca de l’aigua ens explica de forma molt gràfica la procedència d’aquesta reserva d’aigua.
Refem els nostres passos, a la nostra dreta retallant-se contra l’infinit veiem Puigmartre , la magnificència de la casa, mirador excepcional del Moianès, s’adiu malament amb l’origen del peculiar topònim [ Puig del màrtir o del martiri ] , i és que sortosament les coses acostumem a evolucionar sempre cap a millor, oi ?. Coincidim a la plaça de l’església amb un grup nombrós de persones, que llueixen les seves millors gales; la presència d’un descapotable blanc, un d’aquells vehicles de les pel·lícules americanes, guarnit de flors ,ens indica que possiblement s’està duent a terme una cerimònia de casament. Que la Mare de Déu de la Llet, atorgui als contraents tota mena de benaurances.!
Fem via cap a la masia coneguda com el Grau o Grao, topònim descriptiu, tota vegada que indica una relació vers l’entorn immediat. L’Estany deu el seu nom al fet natural que per un fenomen típic d’endorreisme es convertia aquest paratge en un estany pantanós, la casa esmentada la trobem en un lloc elevat. Davant de la imponent fàbrica de l’edifici, amb vistes sobre el Monestir i l’església son perfectament visibles els restes d’una gran bassa –actualment buida i descuidada- entre quines funcions deduïm la de donar servei a l’Abadia. Nosaltres cercàvem però – com en el cas de Montfred - el bassal o bassot del Grau, que està justament a la cara de la tarda, prop del camí pel que s’accedeix al cementiri de l’Estany, la bassa com a conseqüència de les darreres pluges està plena a vessar; la coloració rogenca de l’aigua , i la seva ubicació al límit d’un fort pendent ens expliquen de forma molt gràfica la procedència d’aquesta reserva d’aigua.
Recollim imatges del Grau, a la paret de la tarda trobem una prova evident de com aquestes grans construccions es feien i refien al llarg dels segles; al costat de la porta d’accés, de forma nítida son perceptibles les senyals d’un porxo i/o galeria, que va ser tapiat. Ens agradaria accedir a l’interior d’aquesta històrica mansió, abans que el temps i la incúria, la redueixin com Montfred a l’estat de ruïna absoluta.
Ens acompanya la pluja quan iniciem el retorn.
© Antonio Mora Vergés
Participàvem de la recerca; el Joan Escoda i Prats, Gran Camarleng de Mura, expert fotògraf i pel que fa a nosaltres, valuosa font d’informació en tot allò que fa referència a l’edició de mapes i localització de llocs i indrets; l’Antoni Uriz, i l’Antonio Mora Vergés; ens feia de sherpa el responsable de la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/ , Feliu Añaños i Masllovet.
Creuàvem la Vila per arribar-nos fins al monòlit de Sant Pere del Coll de la Crossa, el lloc tingué segons sembla activitat en el període 1485-1700 [ fora possible trobar alguna imatge d’aquesta ermita ? ] , des d’allà i seguint el camí de Santa Maria de D’Oló, ens arribaríem fins al primer objectiu del mati ; la bassa o millor bassal de Montfred , prop de les runes de la casa homònima; ens sobta no poc, la denominació d’aquesta casa atès el fet que es trobava en una fondalada. Una possible explicació podria venir de la procedència d’alguns dels masovers en algun moment del passat. El Monestir de l’Estany fundà l’any 1.100 Sant Pere dels Arquells, prop de Cervera, en l’ampla Vall del riu Ondara, que neix justament sota Santa Maria de Montfred, trobareu una crònica del lloc a http://coneixercatalunya.blogspot.com/ . Trobem efectivament la bassa que possiblement com a conseqüència de les darreres pluges està plena a vessar; la coloració rogenca de l’aigua ens explica de forma molt gràfica la procedència d’aquesta reserva d’aigua.
Refem els nostres passos, a la nostra dreta retallant-se contra l’infinit veiem Puigmartre , la magnificència de la casa, mirador excepcional del Moianès, s’adiu malament amb l’origen del peculiar topònim [ Puig del màrtir o del martiri ] , i és que sortosament les coses acostumem a evolucionar sempre cap a millor, oi ?. Coincidim a la plaça de l’església amb un grup nombrós de persones, que llueixen les seves millors gales; la presència d’un descapotable blanc, un d’aquells vehicles de les pel·lícules americanes, guarnit de flors ,ens indica que possiblement s’està duent a terme una cerimònia de casament. Que la Mare de Déu de la Llet, atorgui als contraents tota mena de benaurances.!
Fem via cap a la masia coneguda com el Grau o Grao, topònim descriptiu, tota vegada que indica una relació vers l’entorn immediat. L’Estany deu el seu nom al fet natural que per un fenomen típic d’endorreisme es convertia aquest paratge en un estany pantanós, la casa esmentada la trobem en un lloc elevat. Davant de la imponent fàbrica de l’edifici, amb vistes sobre el Monestir i l’església son perfectament visibles els restes d’una gran bassa –actualment buida i descuidada- entre quines funcions deduïm la de donar servei a l’Abadia. Nosaltres cercàvem però – com en el cas de Montfred - el bassal o bassot del Grau, que està justament a la cara de la tarda, prop del camí pel que s’accedeix al cementiri de l’Estany, la bassa com a conseqüència de les darreres pluges està plena a vessar; la coloració rogenca de l’aigua , i la seva ubicació al límit d’un fort pendent ens expliquen de forma molt gràfica la procedència d’aquesta reserva d’aigua.
Recollim imatges del Grau, a la paret de la tarda trobem una prova evident de com aquestes grans construccions es feien i refien al llarg dels segles; al costat de la porta d’accés, de forma nítida son perceptibles les senyals d’un porxo i/o galeria, que va ser tapiat. Ens agradaria accedir a l’interior d’aquesta històrica mansió, abans que el temps i la incúria, la redueixin com Montfred a l’estat de ruïna absoluta.
Ens acompanya la pluja quan iniciem el retorn.
© Antonio Mora Vergés
