A l’alba del dissabte 19 d’abril de 2.008 hi havia un cel clar i sense núvols, així com feia una suau temperatura primaveral que incitava a emprendre l’excursió prevista pels voltants de Moià. Així doncs, a les 8 hrs. ens trobàvem : el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomás Irigaray i Lopez l’Antoni Ibáñez i Olivares i jo mateix, l’Antoni Uriz i Rodríguez, a la Plaça Granados de Sabadell, ben disposats. Sortíem per carretera fins a Moià i, un cop hi varem arribar, a les 9 hores i en un lloc prèviament determinat ens trobàvem amb el nostre amic Josep Láinez, expert coneixedor de la flora i fauna del Moianès.
Així doncs, tots plegats ens posàvem en marxa per un camí que surt del nord-est de Moià en direcció Sant Pere de Ferrerons. Caminàvem entre boscos i prats, i a la vista teníem un horitzó ondulat de turons. Atès que feia poc que havia plogut, el terra del camí estava fangós i esquitxat de tant en tant per tolls de totes mides que gustosament havíem d’esquivar. Els camps es veien amb nítida transparència verds i agraïts per la benedicció de les darreres pluges, de manera que nosaltres també ens sentíem alleugerits ja que per fi s’havia trencat la persistent sequera de l’hivern.
Varem fer una breu parada a l’àrea de lleure del Molí Nou, paratge molt agradable solcat per un rierol i ple d’arbres d’alçada considerable, el qual està ben condicionat amb taules i bancs de fusta per gaudir de la natura, i amb un pontet de fusta. Una mica més amunt les aigües estan retingudes en un petit embassament, que també fou objecte de la nostra admiració. Ja hi havia sobrats motius per fer fotos.
Varem reprendre el camí, que anava pujant, i més amunt, a un costat vèiem uns camps tancats on galopaven alegrement uns cavalls, i poc desprès a un parell de cadells que s’estaven banyant en un toll del camí –i aquests estaven tant absorts en això que no paraven un moment mentre nosaltres passàvem pel seu costat amb un somriure. Veritablement, tota la natura –flora i fauna- estava plena de vida. A més a més, el nostre amic Josep Laínez contínuament ens anava mostrant nius de fusta per ocells que ell mateix havia fet i penjat sobre alguns arbres, o bé petjades de senglars sobre el fang del camí o alguna teixonera. A un costat, el conjunt d’edificacions rurals de Mas el Riu i els prats que l’envolten on pasturaven unes vaques ens va delectar. El paisatge era realment bucòlic. I dalt de la muntanya, sota l’alzina de la Bassa del Riu i envoltats d’un prat florejat, recuperàvem forces amb un bon esmorzar.
Al capdamunt del camí varem arribar a S.Pere de Ferrerons. Es tracta d’una petita parròquia l’església de la qual ja existia el 939, quan fou unida temporalment a Moià. L’edifici actual fou construït el 1763, aprofitant part dels antics murs romànics i la torre campanar, que és bàsicament una edificació de la fi de l’època romànica. A més de l’església, que ha estat transformada diferents vegades, forma un petit barri amb la rectoria i el Nespler. El conjunt es troba abocat per un costat sobre una pendent esglaonada en un paratge preciós amb vistes llunyanes fins a Moià i Montserrat.
El camí de baixada va ésser igualment amè. Varem passat al costat del Mas la Granoia, amb la cúpula verda de la seva torre resplendint pel sol, i més endavant admiràvem el Pont Romà de les Graus, testimoni quasi etern del temps amb el seu ample arc de pedra.
Les càmeres fotogràfiques no havien parat en tot el viatge. Finalment, arribàvem de tornada a Moià.
En conjunt, aquesta petita excursió (que no arriba a 10 kms.) va deixar-nos una impressió d’allò més agradable. Per la variació de vida, paisatge y construccions de diverses èpoques que havíem vist, veritablement no es podia demanar més.
Antoni Uriz
Així doncs, tots plegats ens posàvem en marxa per un camí que surt del nord-est de Moià en direcció Sant Pere de Ferrerons. Caminàvem entre boscos i prats, i a la vista teníem un horitzó ondulat de turons. Atès que feia poc que havia plogut, el terra del camí estava fangós i esquitxat de tant en tant per tolls de totes mides que gustosament havíem d’esquivar. Els camps es veien amb nítida transparència verds i agraïts per la benedicció de les darreres pluges, de manera que nosaltres també ens sentíem alleugerits ja que per fi s’havia trencat la persistent sequera de l’hivern.
Varem fer una breu parada a l’àrea de lleure del Molí Nou, paratge molt agradable solcat per un rierol i ple d’arbres d’alçada considerable, el qual està ben condicionat amb taules i bancs de fusta per gaudir de la natura, i amb un pontet de fusta. Una mica més amunt les aigües estan retingudes en un petit embassament, que també fou objecte de la nostra admiració. Ja hi havia sobrats motius per fer fotos.
Varem reprendre el camí, que anava pujant, i més amunt, a un costat vèiem uns camps tancats on galopaven alegrement uns cavalls, i poc desprès a un parell de cadells que s’estaven banyant en un toll del camí –i aquests estaven tant absorts en això que no paraven un moment mentre nosaltres passàvem pel seu costat amb un somriure. Veritablement, tota la natura –flora i fauna- estava plena de vida. A més a més, el nostre amic Josep Laínez contínuament ens anava mostrant nius de fusta per ocells que ell mateix havia fet i penjat sobre alguns arbres, o bé petjades de senglars sobre el fang del camí o alguna teixonera. A un costat, el conjunt d’edificacions rurals de Mas el Riu i els prats que l’envolten on pasturaven unes vaques ens va delectar. El paisatge era realment bucòlic. I dalt de la muntanya, sota l’alzina de la Bassa del Riu i envoltats d’un prat florejat, recuperàvem forces amb un bon esmorzar.
Al capdamunt del camí varem arribar a S.Pere de Ferrerons. Es tracta d’una petita parròquia l’església de la qual ja existia el 939, quan fou unida temporalment a Moià. L’edifici actual fou construït el 1763, aprofitant part dels antics murs romànics i la torre campanar, que és bàsicament una edificació de la fi de l’època romànica. A més de l’església, que ha estat transformada diferents vegades, forma un petit barri amb la rectoria i el Nespler. El conjunt es troba abocat per un costat sobre una pendent esglaonada en un paratge preciós amb vistes llunyanes fins a Moià i Montserrat.
El camí de baixada va ésser igualment amè. Varem passat al costat del Mas la Granoia, amb la cúpula verda de la seva torre resplendint pel sol, i més endavant admiràvem el Pont Romà de les Graus, testimoni quasi etern del temps amb el seu ample arc de pedra.
Les càmeres fotogràfiques no havien parat en tot el viatge. Finalment, arribàvem de tornada a Moià.
En conjunt, aquesta petita excursió (que no arriba a 10 kms.) va deixar-nos una impressió d’allò més agradable. Per la variació de vida, paisatge y construccions de diverses èpoques que havíem vist, veritablement no es podia demanar més.
Antoni Uriz
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada