L’ARANYÓ. LA SEGARRA INFINITA

Deixava el vehicle aparcat davant l’església parroquial de l'Assumpció de l'Aranyó , el temple conserva l'orientació primitiva i una portalada de dovelles, però la resta ha estat totalment reconstruïda.

Trobava únicament alguns gats en el meu trajecte dins del clos murallat ; el so de fons el posaven els lladrucs d’alguns gossos als que semblava posar nerviosos la meva presència. La temperatura era de -2 graus quan recollia imatges del Castell - Residència.




Hi ha constància documental que l’indret fou conquerit als andalusins a la primera meitat del segle XI; Des de l’època de la Reconquesta fins avui, ha acollit diferents cognoms: cap al 1.130 hi vivia Berenguer d’Anglesola; el 1.250 estava en mans de Berenguer d’Aranyó, l’any 1381, el castell pertanyia als nobles Montsuar i el domini passà després a Arnau d’Altariba l’any 1424 i, successivament, als Burguès, i els Agulló, senyors de Bellver, que el van reconstruir al voltant del 1.569.




L’edifici actual és el resultat de les obres endegades cap al 1569 i que van canviar totalment la fesomia de la fortalesa medieval. En realitat, es va tractar d’una veritable reconstrucció que va donar lloc a l’actual castell-residència en el que la funció residencial, prima per damunt de les exigències defensives, aquesta és una transformació molt habitual a les fortificacions postmedievals de la Segarra.

A la fi de l'Antic Règim, l’Aranyó era de la família Pedrolo-Gomar, i el seu propietari d’aleshores, Manuel de Pedrolo, fou conservador de la Universitat de Cervera (1833), ciutat on residia, i el 1840 fou cap polític de Lleida; al castell va néixer l’escriptor català Manel de Pedrolo [ 1918-1990],per vinculació familiar - el seu pare Manuel de Pedrolo i d'Espona, era president d'Acció Catalana de Tàrrega, va passar la seva infantesa en aquesta població, on va estudiar el batxillerat als escolapis. El 1.935 es va traslladar a Barcelona i s’hi va quedar a viure definitivament l’any 1.943. Hi ha una placa que deixa testimoni d’aquest fet.

Quan al topònim hi ha un ampli consens en fer-lo derivar de l’aranyoner arbust que dona uns fruits comestible – els aranyons - de petita drupa esfèrica, de color blau negrós i de gust molt acerb. Al escut hi ha la figura una aranya d’or.

Fins l'any 1974 fou municipi independent.