Probablement ja després de la seva conquesta (1070) el terme fou donat a la jurisdicció senyorial del bisbe d'Urgell. Notícies del 1381 i del 1433 confirmen aquesta jurisdicció, que perdurà fins a la fi de l'Antic Règim. Consta també que el 1307 hi hagué una concòrdia entre Jaume II i el comte Ermengol d'Urgell en la qual, entre d'altres, li concedia l'íntegra jurisdicció d'Orçó.
El creixement de la població ha tingut lloc entorn del nucli primitiu de manera concèntrica i esgraonada, això ha donat lloc a una espaiosa plaça Major, una de les més grans de la Ribera de Sió, on s’aixeca una notable creu de terme gòtica.
Em trenca el cor la desídia manifesta amb que els malnomenats ‘serveis públics’, telèfon, llum,... maltracten el patrimoni col•lectiu que es troba en aquests petits nuclis de població, les perspectives futures, amb la reducció d’Ajuntaments, amb l’excusa de reduir despeses, son en aquest sentit paoroses. No hi ha manera de recollir una imatge de l'església parroquial de la Mare de Déu del Remei , d'origen romànic tot i que molt reformada, sense trobar-te algun fil, cable o cosa semblant.
Veurem si com tothom espera, la reparació d’aquesta mena d’actuacions , és una de les conseqüències positives del canvi polític.
Quan al topònim, sense excloure’n un origen preromà, Manel Bofarull i Terrades, estima com probable que evolucioni de l’àrab al-auridun ‘ els abeuradors. A l’escut del poble hi ha un ós. Hem explicat abastament que quan es fan els escuts els topònims ja existeixen – en ocasions des molts segles enrere - i això comporta l’assignació d’imatges que més enllà de la semblança fonètica, no tenen – dit amb tots els respectes – ni cap ni peus. Recordeu la ceba de Sabadell, el card de Cardona, i per descomptat l’ós terrible de les terres planes del Sió.
L’Urgell, compateix desgraciadament amb la Segarra, l’abandó, la incúria, la desídia i l’oblit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada