Ens perdíem el Joan Escoda Prats, la Maria Moncal Casanovas, el Francesc Cladellas Carreras i l’Antonio Mora Vergés la visita d’aquest edifici de planta baixa i dos pisos amb carener a dues aigües, del que ni tant sols en recollia una imatge.
Del mapa de Patrimoni Cultural de Sallent, reprodueixo :
Documentada des del 1210 (Berenguer Santmartí) amb ascendència nobiliària.
Porxada al cantó sud, amb avancer del segle XIX. Ampliacions importants dels segles XVIII i XIX. Destaca la sala principal amb la capelleta de la Mare de Déu del Carme, les cambres del néixer i del morir, la galeria oposada a la façana i l'impressionant celler amb botes de congreny. Tota la casa conserva importants elements arquitectònics i decoratius, fruit de les diferents reformes i ampliacions dutes a terme.
Observacions: Era una important casa pairal gairebé autosuficient. Per aquest motiu conserven premsa i molí d'oli i vi, galliners, quadres d'animals, pallers, dipòsits d'oli, forns, etc., a més d'una important col•lecció documental i de la pròpia biblioteca.
Ens aturaríem davant l’antiga parroquial de Sant Martí de Serraïma; documentada des del 996, passà a dependre de Sant Benet a partir del segle XI. Exercirà les funcions parroquials en el període 1112 – 1.878, en que esdevindrà sufragània de Sant Pere de Serraïma.
De l'antiga edificació romànica solament queden restes en una part de la nau de ponent i migdia. Els diners d’Amèrica arribarien fins aquesta serra pregona, i al llarg del segle XVIII s’esmerçaren generosament en refer totalment l’església; on originalment hi havia l’absis es va situar l’actual porta principal i on finalitzava la nau es va situar el presbiteri.
En una primera fase la nau es va sobrealçar i poc temps després es va construir un campanar de torre de planta quadrangular amb coberta piramidal, que té com a característica singular que per tocar les campanes cal fer-ho des de l’exterior. També es van afegir dues capelles laterals, una sagristia i una petita absidiola per enquibir-hi la pica baptismal. Seria el cant del cigne, la revifada abans de la mort que portarà la fil•loxera a darreries del segle XIX; la incipient industria tèxtil i l’explotació minera , s’enduran la vida d’aquestes valls.
Potser finalment arribarà l’hora de posar seny, de tornar amb tots els avenços que ens permeti la tècnica al sector primari, a l’agricultura, al camp. Podem recuperar tot allò que per la nostra estultícia hem anat perdent, i que és molt tant en termes econòmics com socials; reduir i/o eliminar l’atur, i amb ell, l’angoixa de milers de persones i famílies; sense tornar a l’autarquia feixista, ens cal reduir la forta dependència exterior, provocada bàsicament per la corrupció política de nostre actual sistema; del camp se’n extreuen aliments, tant pels humans, com per les besties, avui però podem ‘conrear’ també energia, en formés molt diverses, alcohols, olis ,.... ho tenim tot, les terres i les persones per poder fer-ho.
Cal posar fill a l’agulla perquè allò d’anar a robar, amb la creu i l’espasa, als indígenes americans ja no tornarà a succeir mai més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada