L'edifici de les Escoles Pies de Sabadell va ser inaugurat l'any 1885, és obra de l'arquitecte Miquel Pascual i Tintorer; malgrat no trobar-ne constància documental, podem imaginar que una part de la planta baixa estava reservada pels serveis religiosos. El creixement de la població, i la conseqüent demanda de formació, farien necessari destinar aquell espai a l’educació, i per tant edificar una nova església.
La primera pedra fou posada el 25 de maig de 1924, i es va consagrar el primer de maig de 1932 (tot i no estar acabada). Manquen encara la façana principal i el campanar que havia de tenir 40 metres.
En els meus anys d’estudiant vaig tenir el goig de visitar sovint, aquesta església de façanes modernistes, de planta basilical feta amb aparell mixt d'obra vista i mamposteria, , seguint els postulats de Gaudí i Domènech i Montaner. Formada per una nau central i dues laterals d'estructura gòtica. A l'interior hi ha: pintures de nois i noies de Mauri per l'altar de Sant Josep de Calasanç amb escultura de Juventeny i tres relleus d'alabastre policromat (1945-1949); altar de la Mare de Déu de la Escola Pia amb imatge de talla de Claudi Rius (1945-1952); Altar de Sant Pompili amb imatge de Fàbregas (1947) i Altar de Sant Benet, projectat i pintat per Joan Pàres (1950-1951).
L'arquitecte Bernardí Martorell, col•laborador de Gaudí, va ser qui va concebre l'església de Sant Agustí, annexa a l'edifici de l'escola, li feu d’ajudant el futur arquitecte sabadellenc Vila Juanico i el paleta local Simó Piera que va ser qui va rebre a Le Corbusier en la seva visita a Sabadell. La pedra fou a càrrec de Nicolau Molina i la va bastir J. Espanyol amb l'ajuda de Vinyas.
Anteriorment, els Escolapis havien ocupat l'edifici que actualment és l'Ajuntament.
2 comentaris:
Jo en dic "CAN COLAPI".
Si el Pare Dordal aixequès el cap.
Antonio,
Un dels més representatius en aquest colegi, vá esser el Pare Dordal.
Vull manifestar des d'aqui, el meu màxim rebuig a aquest individu.
Fou un deseprensiu i un gran dictador d'aquesta escola. El meu germà fou llençat al mig de la piscina del Club de Natació, per aquest capellà, sense saber nadar i ofegant-se.
En poder quasi sense forces sortir d'aquesta, vá correr cap a casa despullat fins poder demanar auxili al nostre pare.
Al saber de la notícia el pare, vá anar directament al club de natació, el va agafar per la pitrera i amb la sotana posada el va fotre a l'aigua.
Fet que jo apoiaré tota la vida.
Déu el tingui on vulgui, menys al meu costat. Fou un capellà que Déu li pasarà comptes.
Publica un comentari a l'entrada