LA ROBA DE FALANGE

La tarda del 2 d'abril de 1939, caminava cap al crepuscle, l'ombra del Coll de Falset, planava damunt la petita estació de l'Argentera, el tren acabava de sortir del túnel - aleshores, el més llarg d'Espanya - , i tots els viatgers del tren - el primer tren que feia el recorregut Madrid-Barcelona des de l'inici de la Guerra - tornaven a respirar amb tranquil·litat, de nou la llum !. El so inconfusible dels frens va fer treure les pistoles de totes les fundes, perquè parava el maquinista en aquella petita estació ?, aquesta pregunta, també se la va fer el Cosme, el factor que vivia a la caseta de l'Estació. De la màquina va baixar un home sense equipatge, i es va despedir del maquinista, Adéu Jaume ; el tren va tornar a posar-se en marxa en direcció a Reus, la pregunta ara, quan les armes tornaven a la seguretat de les fundes, era ; qui devia ser aquell home que havia baixat del tren en aquella petita estació ?.

En Cosme estava palplantat davant l'edifici de l'estació, no sabia qui podia ser aquell home, però en aquell moment, totes les precaucions eres poques, sobretot quan algú ,d'una forma imprevista decideix baixar del primer tren NACIONAL que arriba a Catalunya !.

Quan els dos homes es van trobar a la mateixa alçada, el Cosme va reconèixer l'Antonio, més prim, amb una expressió de duresa, o de sofriment al rostre, però indubtablement era l'Antonio , tots dos havien fets junts les proves, cinc anys endarrera, per entrar com a factor a la Companya Barcelona-Saragossa-Madrid-Alacant. Es van fondre en una abraçada, i les preguntes van sorgir per ambdós parts; com esta la meva família ?, va començar l'Antonio, Bé, al poble només hi ha la teva mare, però pel que sabem dels teus germans, tots estant vius, va contestar el Cosme, i tu, i la teva família ?,va preguntar novament l'Antonio, la dona i els fills, viuen aquí amb mi, del meu germà Pere , fa mesos que no en saben res !, i tu , com estàs Antonio ?, ja ho pots veure, viu !. Es van despedir amb la promesa de que un altre dia tornarien a parlar de tot, l'Antonio tenia presa per arribar a casa, i la dona i els fills del Cosme estaven neguitosos darrera la finestra de la caseta de l'estació.

L'Argentera està a un quatre quilometres de l'Estació, que comparteix amb Dos Aigües; l'Antonio malgrat la foscor que s'anava apoderant del paisatge, va veure a la seva esquerra encara il·luminat pels darrers raigs del sol, el massís d'Escornalbou, amb el Castell del mateix nom, fins l'ermita de Santa Bàrbara, que corona el massís li va semblar veure! ; a les fondalades de l'esquerra fins al torrent reial de l'Argentera, hi havia horts , camps d'arbres fruiters i alguna feixa de blat, a la dreta fins a perdre's de vista, avellaners i més avellaners; com havia enyorat aquell paisatge, durant aquells tres llargs i terribles anys !!

En arribar al poble ja s'havia fet fosc, va trucar a la porta de casa seva, i la mare la senyora Maria, va obrir la porta, i amb la llum que venia de la llar de foc, el va reconèixer, Antonio ! fill meu !, ambdós van romandre abraçats una llarga estona, quin goig tornar a estrènyer la mare contra el seu cor !, quin goig tornar a veure al fill petit ! ; van accedir a la cuina, on al caliu de la llar de foc, alguna cosa s'estava coent dins l'olla, que hi ha per sopar mare ?, patates viudes, fill !. Va fruir d'aquelles patates, acompanyades amb un bon raig d'oli d'oliva, i encara més del llarg traginyol de vi, que juntament amb un grapat d'avellanes va cloure l'àpat, no va ha trobar en falta, el sucre, el pa o el cafè, de fet per a ell, eren menges que feia mesos, o anys ?, que s'havien oblidat.

Desprès del sopar la mare li va explicar la situació, la Maria la seva germana, el seu marit i els fills vivien al poble, i estaven be, els fills del Jaume, el germà gran, - del que li havien dit que s'estava a França - s'estaven amb la Maria, de la resta inclòs el Delfin, feia dos mesos que no en sabia res; del poble poca cosa a dir, el forner era ara l'Alcalde i Jefe Local del Movimiento, i a l'escola hi havia un unitat militar. L'Antonio li va explicar que la seva unitat ferroviària, havia anat d'un front de batalla a un altre, per mantenir fins on fos possible el tràfic ferroviari; tota la unitat havia emmalaltit de misèria, finalment, el dia 1 d'abril ,a la vista de Madrid, els van dir que la guerra s'havia acabat, que la República s'havia rendit al feixisme, i que s'havien de presentar al Camp de futbol del Real Madrid, que feia les funcions de camp de concentració. L'Antonio va pensar que era millor anar cap a l'estació del tren, sortosament feia temps, que no tenia cap peça de l'equip original, i va poder arribar sense cap problema; va trobar casualment al Jaume Rofes, ambdós eren bons amics d'abans de la guerra; el Rofes s'havia trobat com a maquinista en zona Nacional, i havia fet en aquesta situació tota la guerra, ell era el maquinista del primer tren que tornaria a comunicar Madrid amb Barcelona ; ningú sospitaria res si anava amb ell a la màquina, com un auxiliar més, i així ho van fer, i d'aquesta manera havia arribat aquella tarda a l'Argentera. Era ja la matinada quan l'Antonio i la mare se n'anaven al llit !. L'antonio va dormir com un angel, dins d'uns llençols blancs i nets, i damunt d'un matalàs de clofolles de blat de moro, quan temps feia que no dormia en un llit !!!

Al mati desprès d'esmorzar mongetes, amb un "guàrdia civil" ,que el van retornar, l'antonio va anar a presentar-se a cal forner ; el Ribes, que així es deia l'alcalde i Jefe Local del Movimiento ; el va rebre amb efusió, i li va dir que no s'havia de preocupar de res, perquè tothom sabia que ell estava net - no tenia delictes de sang, ni d'opinió - i que ningú el molestaria per a res. L'antonio va recordar mentre l'altre parlava, com al començament de la guerra, els Ribes i algun més, van treure els sants de l'església i els varen cremar al mig de la plaça del poble, ni l'església del Castell d'Escornalbou, es va salvar de la fúria del forner !. Va acomiadar-se del forner, i va marxar cap a casa de la seva germana, al camí de la Font Vella.

La germana era fora quan va arribar a casa seva, hi havia el seu fill Amado, el nebot preferit del seu cor, i tots dos van fer una llarga xerrada; semblava que l'Alferes que manava la tropa de guarnició a l'Argentera, volia tallar-li el cabell ; l'Amado tenia uns rínxols daurats preciosos !!

Va començar a treballar els camps de la família, l'hort de la Vall, els camps d'avellaners de la Puxana, i les oliveres del pla del Bosc.

No va trigar gaire a trobar-se amb l'Alferes Asensio, el Ribes ja li havia comentat que havia arribat un veí nou, i la presentació va ser un xic "especial", hola, vd. es Antonio, que tal està ?, Bien, espero que seamos amigos, pero si insiste en cortarle el pelo a mi sobrino Amado, me parece que no va a ser posible. L'Alferes Asensio era un home sensat, devia tenir uns 30 anys, i la guerra li havia solucionat la vida ; quan el desmobilitzessin seria mestre d'escola, MAESTRO NACIONAL ,aquesta era la recompensa que el Generalisimo, donava a tots els que amb grau de sots-oficial en endavant havien lluitat al seu costat; veremos que se puede hacer, con su sobrino, - L'Amado va conservar els seus rínxols durant tota la vida - però des d'aquell dia l'un i l'altre s'ignoraven d'una forma molt educada.

El Ribes al cap d'unes setmanes li va dir a l'Antonio, que també ell s'hauria de vestir amb la roba de Falange, que ja sabia com anaven les coses, i que malgrat que ell tampoc, no sentia cap simpatia per aquella gent, ho havia hagut de fer, com la resta d'homes de l'Argentera. L'Antonio va ser molt clar, no em posaré la roba de falange, perquè tothom la porti, com tampoc vaig anar a cremar sants, perquè molts ho feien, no vull tornar a parlar d'aquest tema !!

L'Antonio va ser cridat a Reus per signar un document, en el que reconeixia haver-se equivocat al lluitar amb la República, i contra el Movimiento, i en el que sol·licitava el reingrés condicional - calia passar un període de prova -, tot i prometent lleialtat PERSONAL al JEFE DEL ESTADO Y GENERALISIMO DE LOS EJERCITOS. L'Antonio desprès de llegir el document, va manifestar que tenia molta feina a casa, que el camps estaven abandonats, que feia més falta a l'Argentera que al Ferrocarril, i malgrat els raonaments dels companys, Antonio, tots ho hem firmat això !!, va sortir definitivament de la Companya de Ferrocarrils, mai però deixaria d'estimar-se els trens !

El Ribes coneixia prou be el caràcter de l'Antonio, i sabia que malgrat l'actual situació, no dubtaria en deixar-lo en evidència davant de tot el poble ,així i tot, quan hi havia més gent al seu costat, treia una vegada i altra, el tema de la roba de falange. Un mati de darreries de setembre, l'antonio estava fent un clot a la Puxana, per enterrar-hi el brancatge dels avellaners, el Ribes tenia un tros molt aprop, i va anar a parlar amb ell, Antonio m'estan buscant les pessigolles, ja t'ho pagaré jo el traje de Falange, si aquest es el problema !!. el clot obert li va donar la solució a l'Antonio, Ribes, si em tornes a parlar del tema de l'uniforme, t'enterraré en aquest clot que acabo d'obrir per aquest fi, i ningú sabrà mai on son els teus ossos !!!

Del traje de Falange no se'n va tornar a parlar mai mes !!