Al juny de 1853, aprofitant la visita Pastoral del Bisbe de la diòcesi, Mons. Josep Domènec Costa i Borràs, el Mossèn Antoni Marrugat i Ferran, juntament amb una comissió de prohoms de la vila, li presentà el projecte de construcció d'una església de nova planta dedicada a Sant Pere al barri de baix a mar i va cedir uns terrenys de la seva propietat, la Sínia Xica d'En Marrugat, per construir-la-hi. El bisbe de Barcelona hi donà el seu vistiplau verbal.
El diumenge 14 de maig de 1854 es col·locà amb tota solemnitat la primera pedra de la nova església marinera. Les obres s'iniciaren ràpidament i anaren a bon ritme fins el 24 d'agost de 1855, que es paralitzaren en quedar exhaurit tot el capital recaptat.
El 1857, gràcies una altra vegada a l'ajut dels vilanovins d'ultramar, es reprengueren les obres.
L'estiu de 1859 finalitzà la construcció, quedant enllestides la nau principal i dues capelles laterals, dedicades probablement a Sant Antoni de Pàdua i a Sant Ramon Nonat.
Al 1890 s'inauguraren les obres de la façana i de la torre-campanar i el 24 de maig de 1891 foren beneïdes les quatre noves campanes i hissades als seus finestrals.
Arquitectònicament cal considerar que les diferents direccions de les obres i èpoques en què fou construïda l'església influïren en el caràcter un tant eclèctic de l'edifici, que cal inscriure´l dins els corrents neoromàntics de la segona meitat del Segle XIX.
En el seu interior l'església presenta característiques neobizantines, accentuades per la decoració pintada al fresc de la nau central i semi cúpula de l'absis. L'església de la Immaculada és, entre les esglésies actualment existents a Vilanova, la única decorada en la seva totalitat per artistes locals.
La intenció inicial de Mossèn Marrugat al juny de 1853 era respondre al voler dels pescadors de tenir una església dedicada a Sant Pere pescador, la proclamació del dogma de la Immaculada Concepció el 8 de desembre de 1854, però, va fer que es decidís donar-li la titularitat a la Mare de Déu.
El 29 de maig de 1985 el Sr. Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Emm. i Rvm. Mons. Narcís Jubany, atorgà el decret de concessió de la cotitularitat de Sant Pere juntament amb la Verge de la Immaculada, donant així coronament a un desig llargament esperat pels pescadors de la vila.
Patrimoni Gencat ens diu; edifici d'una sola nau, amb capelles laterals comunicades i absis semicircular. És coberta amb volta de canó amb llunetes a la nau central, amb volta d'aresta a les laterals i amb semicúpula a l'absis.
La façana és de composició simètrica, dividida en dos cossos horitzontals per una imposta. Al cos inferior es troba el portal, centrat, de mig punt i amb columnes llises coronades per capitells. Al cos superior s'obre una fornícula, centrada, amb la imatge de la Mare de Déu i hi ha un rellotge. Les quatre obertures petites que es distribueixen a la façana són de mig punt. El campanar, centrat, té base quadrada que passa a ser vuitavada i obertures lobulades. Està cobert per una cúpula apuntada. A l'interior hi ha pintures dels artistes vilanovins Martí Joan Torrents i Brunet (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 7 de desembre de 1887 - 1 de setembre 1977) i Alexandre de Cabanyes i Marquès (Barcelona, 1877 - Vilanova i la Geltrú, 1972).
L'edificació començà el 14 de maig de 1854 a uns terrenys propietat del sacerdot Mn. Antoni Marrugat. A partir d'aquesta data s'inicià l'obra, sufragada per subscripció pública, segons els plànols projectats per l'arquitecte Josep Simó i Fontcuberta, autor, dins un estil eclèctic, de l’església de la Immaculada (i el cementiri) de Vilanova i la Geltrú (1853), de les de Sant Cristòfol de Premià (1854), de Sant Francesc de Paula de Barcelona (1853-60), de Torroella de Foix (1855), i cases particulars a l’Eixample de Barcelona, com la torre Ferrer-Vidal (1871), on ara hi ha la Pedrera.
El 4 d'octubre de 1859 el bisbe de la diòcesi, Josep Palau i Tèrmens, va beneir l'església, que en un principi era sufragània de la de Sant Antoni Abat. L'any 1867 se'n va delimitar l'extensió parroquial. L'acabament definitiu es produí l'any 1891, quan es va enllestir la façana i es va aixecar el campanar, que va ser projectat per l'arquitecte Bonaventura Pollés i Vivó (Barcelona, 1857 - Sevilla, 1918)
Per als catalans la conservació, i la màxima documentació del patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic.
Quan al topònim comarcal Garraf, en la llengua àrab del nord d’Àfrica ġərrāf / Garraf / ġurrāf va prendre el sentit de" gerro (per beure aigua) "," got "o" vas (per guardar aigua) ". Habitualment s’ha defensat el significat de l’àrab clàssic ‘cabalós, lloc abundós d’aigües’. La proximitat de Jafra, també de l’àrab nord-africà, ens fa defensar la primera tesis, que vindria a corroborar que en bona part aquesta és una comarca de secà.
Ens agradarà rebre imatges del interior de l’Església i qualsevol altra aportació que tingueu per convenient a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada