Patrimoni Gencat ens diu; església ubicada dalt d'un turonet que presideix tota la vall de Salarça. És una construcció romànica del segle XII, de planta rectangular petita amb volta de canó apuntada i absis semicircular al costat de llevant, amb cornisa i finestra central de línies senzilles. Aquesta finestra d'arc de mig punt i doble esqueixada era l'únic punt d'il·luminació que tenia originàriament l'edifici. Els paraments dels murs són fets de carreus de dimensions reduïdes i força regulars.
La porta d'accés primitiva és a migjorn i està formada per un arc de mig punt adovellat. Aquesta porta es va paredar posteriorment i ha estat reoberta en una restauració recent. Possiblement, aquesta anava precedida d'un petit porxo, tal com semblen indicar els enfonys que encara es conserven a la part superior d'aquesta façana.
L'entrada actual es fa per la banda de ponent, on s'afegí al segle XVI o XVII un porxo amb teulat a dues aigües. Sobre aquesta façana s'assenta el campanar d'espadanya de dos ulls, amb campanes datades, respectivament, del 1733 i del 1761. A tramuntana, adossada al mur del temple, hi ha l'escala de pedra que mena al campanar.
Les primeres referències documentals, tant de la vall com del lloc de Salarça, són de la primera meitat del segle X. Consta que l'església de Sant Valentí de Salarça fou consagrada l'any 1168 per Ponç de Monells, bisbe de Tortosa i abat del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Aquesta església va ser edificada com una sufragània de la propera parròquia de Sant Cristòfor de Beget, per a proporcionar serveis religiosos als habitats del vilar de Salarça. Del segle XIV hi ha una citació de "Sancti Valentini de Arça", l'any 1362, depenent de la parròquia de Beget.
Encara que no n'hi ha constància documental, és molt probable que Sant Valentí de Salarça resultés afectat pels terratrèmols del segle XV a la zona. El fet que la volta que cobreix la nau de la capella sigui lleugerament apuntada, fa pensar en una reconstrucció motivada per la caiguda de l'original, que devia ser de canó, com era habitual en l'arquitectura romànica. D'altra banda, als murs també podem trobar evidències d'aquesta possible reconstrucció.
Posteriorment, només es varen fer petites obres, com l'afegit d'un porxo a la façana principal de l'església. Aquesta actuació degué coincidir amb el tancament de la porta original i l'obertura de l'actual, juntament amb dues finestres. Al segle XVIII es bastí l'actual campanar en espadanya. Aquestes reformes varen ser l'origen d'algunes de les patologies que pateix l'edifici, ja que el varen afeblir estructuralment.
A principis dels anys vuitanta, el Servei de Monuments de la Diputació de Girona va realitzar una primera restauració, ja que l'edifici estava greument deteriorat, amb diverses esquerdes que amenaçaven la seva estabilitat. La intervenció va consistir en la refonamentació de l'absis, el sanejament de les esquerdes, la reobertura de la porta romànica (que ara funciona com a punt de llum), la restauració de la coberta del porxo i de l'església i la col·locació d'una reixa de ferro a l'escala que porta al campanar.
L'any 2013 la Diputació de Girona preveu una nova intervenció en aquest monument, per tal de pal·liar el deteriorament sofert en els darrers anys, degut als terratrèmols que ha sofert la zona i a la qualitat del terreny. Aquesta actuació es centra en refer la coberta de l'església, apuntalar l'absis i un ull de l'espadanya i la substitució de la biga del carener del porxo, entre d'altres.
Imposen les grans alzines que semblen protegir aquell espai : http://www.alt-ter.org/PDF/55-alzinars-rouredes.pdf
Quan al topònim el diccionari català, valència, balear, ens diu ; etimològicament sembla venir d'un mot *arcĕa, probablement pre-romà, precedit dels articles ĭlla i ĭpsa. Es troba documentada la forma ipsa Arza (doc. a. 959, ap. Udina Arch. 308) i villare Arça (a. 1168), i encara en el segle XIV apareixen les formes Arça (a. 1362) i Sarza (a. 1338), cosa que sembla afavorir l'origen *arcĕa. La construcció originària devia esser ĭpsa arcĕa> s'arça, i després s'hi degué intercalar l'article ĭlla per reforçar l'ofici d'article quan ja s'havia perdut l'ús corrent de ĭpsa com a tal article.
Recullo el significat ARÇA f. Romeguera, planta del gènere Rubus (Rosselló). http://www.floracatalana.net/rubus-ulmifolius-schott
I plantejo la possibilitat de trobar-nos – una vegada més – davant de l’article salat SA, que malgrat es prohibia a sang i fetge desprès de victòria militar de Felip V contra Catalunya, perviu – avui encara – en la toponímia, fins en indrets propers a Barcelona, Desvern, Despi, Savall, Sesrovires,..., en la interpretació de la toponímia totes les opcions son possibles, oi?.
Quan documentàvem Santa Maria de Bolós, parròquia veïna de Sant Valentí de Salarça, dèiem del topònim ens diu el diccionari català valència balear, Bolós, planta de la família de les cactàcies: Ribes rubrum (Olot).
Per als catalans la conservació del patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic.
Si sabeu d’algun mitjà català i democràtic al que li pugui interessar publicar-ho us agrairé que li feu arribar
Donec Perficiam , lema en llatí que significa «fins a reeixir», «fins a aconseguir-ho». Fou el lema de les Reials Guàrdies Catalanes — la guàrdia de corps del rei-arxiduc Carles III -, i ha estat adoptat avui per una bona part de la ciutadania catalana.
Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada