M’explicava que va néixer el 28.12.1934 [ oficialment però consta el 3.01.1935; aquesta és una situació força corrent en el període de la dictadura ], al petit llogaret de Herrera que desapareixia sota les aigües del Pantà de la Viñuela l’any 1981, en aquella data es van inundar 900 hectàrees de terreny del terme municipal emportant-se per davant el llogaret d'Herrera i el mas de Matagallar, entre altres.
L’any 1945 treballava de pastor, i va arribar a Herrera un home Jose Sopas – no recorda el cognom – que llogava una habitació i entre les 9 i les 11 als mesos freds, i al entorn del migdia quan feia calor, ensenyava les primeres lletres a la quitxalla, que li pagaven 20 pessetes al mes, i les famílies li donaven de menjar per ordre de llista ; a Catalunya se’ls anomenava ‘mestres de sequer’ , i en altres llocs , enseñadores, maestros cortijeros, maestro-ciruela, maestros de ferrado o maestro de campo, amb el ‘maestro Sopas’ , aprendria a llegit i escriure, i els rudiments de la suma, la resta i la multiplicació; el va substituir Emilio Lopez– no recorda el cognom –, que havia estat Tinent de l’exercit republicà, i que alhora que completava la seva formació elemental, li ensenyava a fer una cal·ligrafia que li ha fet bon servei tota la vida.
Als 14 anys comença a treballar de jornaler cobrant 15 pessetes.
S’incorporava al Regiment d’infanteria de Muntanya de Jaca on semblava que tindria un servei militar tranquil, dissortadament el mobilitzaren per anar a Sidi Ifni, on s’integrava al Grupo de Tiradores de Sidi Ifni, allí les condicions en que vivien els soldats eren infrahumanes, vivien en trinxeres, els donaven un litre diari d’aigua salobre, el menjar escàs i normalment fred, i quan era calent acostumaven a ser llegums en un estat que aconsellava no engolir-les, els rellevaven cada dos mesos; va tenir ocasió de viure la batalla de l’ Aaiun on per intentar salvar a la Legió envoltada per forces marroquines, es van enviar paracaigudistes que en la seva majoria arribaven a terra morts, recorda com recollien els cadàvers i els transportaven en camions – com si fossin troncs de fusta – per a ser incinerats amb gasolina. El llicenciaven el 29.06.1958, i els trasllat primer fins a les Illes Canàries i desprès fins a Cadis va ser extremadament llarg i penós, no arribava a Herrera fins el 10 de juliol. Mai va recollir la medalla militar a que tenia dret per haver participat en aquella massacre injustificable que s’enduia la vida de més de 1000 soldats de lleva. Aquell episodi tràgic no va tenir conseqüències per als seus responsables.
Com es volia fer una casa abans casar-se amb la seva promesa Maria Gallego Llamas , l’any 1959 venia a Barcelona on va treballar en jornades de dilluns a diumenge – només tenia una tarda de descans - en una empresa química – no recorda el nom – durant més d’un any, en la que es manipulaven materials molt perillosos. A la tornada a Herrera, va començar a fer-se la casa, la pedra la extreia i transportava ell mateix.
L’any 1961 anava a treballar a Ribarroja d’Ebre, i la Maria Gallego Llamas va venir a San Feliu del Racó per treballar al Mas Umbert, això el va fer traslladar fins a Castellar del Vallès, on treballaria a la pedrera/cantera de Sant Feliu.
L’any 1963 la Maria Gallego Llamas i l’Antonio Fuentes Fortes es casaven a Vinuela i durant tres anys vivien a Herrera.
L’any 1966 tornaven a Sant Feliu del Racó on portarien durant uns anys el Cafè de Sant Feliu, l’Antonio treballava al ensems en la construcció, i eventualment reforçava els que treballaven en la companyia d’aigües.
Quan van poder, compraven un pis al carrer Girona, damunt del Bar d’aquest nom, on romandrien fins el 20.09.1988, en que amb els diners de la venda i la indemnització rebuda per la casa de Herrera, es compraven la casa del carrer del Dr. Ferran on encara viuen.
L’Antonio ha treballar de pastor, de jornaler, de picapedrer, en la construcció en diverses empreses locals, i finalment en una empresa especialitzada en fer piscines,..., acabava la seva vida laboral a l’Estació de servei Truyols, on jo, com moltes persones teníem el goig de tractar-lo.
S’havia fet fosc quant m’acomiadava de l’Antonio Fuentes Fortes i la Maria Gallego Llamas, agraint-los la seva gentilesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada