divendres, 3 de desembre de 2021

MAREDEDÉU DE SIURANA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ.

 

Patrimoni Gencat descriu l’església Santa Coloma de Siurana, com ; L'església de Sta. Coloma es troba al punt més alt del municipi. Per davant de l'església passen les diferents carreteres que arriben al poble des dels diferents punts de la comarca. És un edifici d'una nau i amb capçalera carrada. Té com a particularitat que està encarada al nord, i no a llevant, com és la norma. A la façana hi ha la portalada, que és rectangular. A la seva llinda hi podem veure una inscripció, 1778, i una creu en baix-relleu. Sobre d'ella hi ha un arc de descàrrega i més amunt un petit rosetó sobre el qual hi ha un rellotge de sol. Al costat de la porta hi ha una làpida encastada a la paret de l'any 1330. El campanar, de planta rectangular, s'aixeca al costat occidental de la façana. Té dos pisos amb arc de mig punt el superior dels quals, és modern. Els murs laterals de la nau no tenen obertures, tampoc no n'hi ha cap a la capçalera. El ràfec de la teulada està decorat amb triangles vermells sobre fons blanc.

 


A l'interior, la volta és de llunetes. Hi ha una motllura de guix i obra a mena de cornisa. A cada costat de la nau s'obren tres capelles laterals. A terra, a tocar la porta d'entrada, hi podem veure un fragment de làpida sepulcral amb un escut en relleu i part d'una inscripció amb lletres gòtiques molt grans.

 

A l'angle nord-oest de l'església, hi ha encastada i partida per la meitat, la llinda decorada de l'antiga porta romànica. Ambdós fragments, formen part de la cantonada. Un conserva una creu grega de braços trapezials, en baix relleu, inscrita en un cercle. En la intersecció dels braços, s'hi representa una altra més petita. A l'altre tros de la llinda hi ha un petit fragment de la creu anteriorment esmentada i una altra de sencera, que seria igual que els anteriors si no hi manqués la petita creu central.


https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0984301.xml

Procedent de l’església de Santa Coloma de Siurana, el Museu d’Art de Girona conserva, amb el núm. 53 d’inventari i des del dia 7 d’abril de 1979, una imatge de la Mare de Déu amb l’Infant, que ingressà en aquest museu en el moment de la seva constitució, formant part del conjunt de peces del Museu Diocesà de Girona, on era catalogada amb el núm. 284.


Aquesta imatge és una talla de fusta policromada, la qual fa 74 cm d’alt, 30 cm d’ample i 23 cm de fons; la imatge de l’Infant fa 34 cm d’alt.





Mare de Deu de Siurana. Localidad: Siurana d’Empordà

Siglo de la Imagen: XII

Observaciones: Actualmente en Museo.Bastante deteriorada. Le falta el brazo derecho (1997). Procedencia de santuario elevado.

https://deigenitrix.net/galeria-01.php?prov=Girona&ver=1349#tgv


La Mare ha estat representada asseguda en un setial a manera de banc, amb un petit respatller al darrere, els costats del qual han estat acabats en forma esglaonada. A desgrat d’haver estat realitzada seguint un esquema molt simple, té un posat distingit, amb un cap molt gros, els trets del qual han estat dibuixats amb tota mena de detalls: una boca proporcionada, el nas voluminós, les galtes gracioses, els ulls grossos i ovalats, una mica perduts, unes celles estilitzades i el front baix. La cara ha estat emmarcada per uns cabells ondulats, dels quals només alguns són visibles, per tal com són coberts amb una petita toca que reposa damunt les espatlles. Maria va vestida amb una túnica d’escot rodó, amb la vora decorada per un galó de color groc, i de color porpra, amb la cintura lligada amb un cenyidor, en el qual hi ha un fermall de color negre. La túnica és força ajustada al tronc, de manera que se li marca la forma del pit, poc prominent. Damunt seu hi ha un mantell gros, molt folgat, que passa per darrera el braç de la Mare i descriu un gran plec força simplificat, que es col·loca damunt la seva falda, sota la qual deriva en un gran conjunt de plecs ben poc airosos, que la tapen totalment fins al punt que amb treballs n’és visible el calçat. A desgrat de tenir les mans molt mutilades, hom pot deduir amb facilitat quina devia ésser-ne la posició; així, amb la mà dreta devia sostenir algun objecte, mentre que amb l’esquerra, existent, però molt malmesa, aguanta l’Infant.

 

L’Infant seu damunt el genoll esquerre de Maria. Té la cara completament menjada pels corcs, igual que les mans. Per això no se’n poden veure gaires detalls. Té la figura bastant allargassada, els cabells llargs i va vestit amb una túnica. Seguint el costum habitual de les imatges paral·leles, amb la mà dreta devia fer l’acció de beneir, mentre que amb l’esquerra sostenia un llibre. Els peus, molt malmesos, són descalços.

 

L’estat de conservació de la imatge és una mica deficient. Hom ja ha apuntat que els corcs han causat la destrucció de molts detalls (mans de la Mare, mans, peus i cap de l’Infant, etc.). tota la pintura es troba clivellada, fet motivat per les contraccions que ha sofert la pintura, diferents a les del seu suport, al llarg dels anys; la fusta té una esquerda gran que pràcticament divideix la imatge de dalt a baix. Tot això són problemes greus que la restauració que es féu no fa gaires anys en aquesta imatge ha intentat de pal·liar; tanmateix, no sempre amb èxit, ja que l’esquerda a què s’ha fet referència abans ha tornat a aparèixer.

 

En conjunt, aquesta imatge té una certa harmonia, que insinua ja en alguns detalls els nous corrents estilístics. Mentre que la cara és ben dibuixada, bastant evolucionada de línies i amb un naturalisme força acusat, la resta del cos és més rudimentari, feixuc i poc treballat. Aquesta manca d’unitat estilística constitueix un problema a l’hora d’establir una datació per a aquesta imatge. D’una banda, si cal fer cas de la manera com ha estat treballada la cara, que fa pensar en la imatge desapareguda de Gréixer, hom la situaria al començament del segle XIV. Però fent cas de la indumentària i, sobretot, del dibuix del mantell, amb el plec sota el braç i la manera com cau damunt els genolls de Maria, recorda el mateix esquema, tot i que la nostra no porta corona, d’imatges que cal situar dintre el segle XIII (Sant Esteve de Talau, Sant Vicenç de Rià, Santa Creu de Torèn, al Conflent). La posició de l’Infant en relació amb la Mare també denota una data avançada.

 

Sigui com vulgui, es tracta d’una imatge que segueix l’esquema bàsic del romànic, però que presenta ja un conjunt de trets que la fan situar dintre una data molt avançada del segle XIII, vers el final


No espereu a morir-vos per venir a l’Empordà!