divendres, 30 de juliol de 2021

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILADRAU, ADVOCADA A SANT MARTÍ DE TOURS. OSONA. GIRONA

 

Trobàvem oberta l’església de Viladrau, advocada a Sant Martí de Tours, de la que n’escriuen Gil Orriols i Puig ,  l’Antoni Pladevall i Font, l’Albert Benet i Clarà , la  Dolors Arumí i Gómez  , el  Joan-Albert Adell i Gisbert i el  Jordi Camps i Sòria, a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0380601.xml











Aquesta església es trobava situada dins l’antic terme del castell de Taradell, al lloc de Viladrau. Inicialment ja tingué les funcions parroquials que conserva encara en l’actualitat.

 

El terme de Taradell és documentat a partir del 893, quan Teudefred i la seva muller Borrella vengueren al bisbe Gotmar una peça de terra, situada al comtat d’Osona, al terme de Taradell, al lloc de Socarrats.

 

El lloc de Viladrau es troba documentat l’any 934, quan Rautari i la seva muller Guntiló vengueren a Fluridi, a Vendrell i a Domènec una vinya, situada al terme del castell de Taradell, als confins del vilar Adrald (in fines de villare Adraldi).

 

L’església, ja amb funcions parroquials, es documenta el 908, quan Pere i la seva muller Francoberta vengueren a Argila i a la seva muller Elísia unes terres de regadiu, situades al comtat d’Osona, a la parròquia de Sant Martí, a Osor. Com que una de les afrontacions correspon al riu Osor, l’actual riera Major, només pot correspondre a Sant Martí de Viladrau.

 

El nom complet de la parròquia apareix l’any 1042, quan es documenta l’església de Sant Martí de Vilaredral. Aquest temple, documentat des del 908, fou substituït per un de nou que es consagrà el 1082 quan el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, acudí a consagrar l’església de Sant Martí de Viladrau. El bisbe concedí un cementiri de trenta passos, i confirmà els termes antics de la parròquia, que descrivíminuciosament. També li concedí els delmes i primícies i les oblacions i béns que li donessin els fidels. Mentre establí que el prevere de l’església cada any anés una setmana a l’església de Vic a participar en el culte, i donessin vuit denaris sinodals com a senyal de subjecció ala seu de Vic i als seus clergues.

 

De l’edifici consagrat l’any 1086 es conserva l’àmbit de la nau central, totalment envoltat de noves construccions, les quals tenien la finalitat d’ampliar l’espai per al culte. Ja en època romànica, el segle XII, se li afegí un atri o galilea. Amb aquest estat degué arribar al segle XVI, i començà a ser ampliada amb la capella de Sant Sebastià, mentre que l’any 1593 es construí la capella del Roser. El creixement de la població efectuat durant el segle XVIII motivà que es construïssin dues naus laterals, mentre la façana i possiblement el campanar s’aixecaren el 1769, com a culminació de les reformes interiors. Actualment és impossible veure res de les edificacions romàniques inicials immerses en el conjunt barroc del temple. Cal destacar, això no obstant, la galilea o pòrtic, que ha estat restaurat i es troba net d’arrebossats.


L’església del segle XI constava bàsicament d’una nau, coberta amb volta de canó i acabada en un absis.


De l’església antiga només resten evidents dues arcades, que corresponen a l’estructura d’un atri. Es troben a mà dreta de l’entrada actual, dins el temple.




Es tracta de dos arcs de mig punt, amb un rebaix, recolzats en dues columnes bessones centrals. Les columnes tenen base, canya i capitell, el qual és trapezoïdal.


La pedra és de color vermellós i l’aparell ha estat fet amb uns carreus molt ben carejats i de mides molt regulars.


Per la seva configuració, aquesta peça pot correspondre a l’estructura d’un atri, del qual no ens han pervingut altres restes. Només una exploració sistemàtica de tot l’edifici i el seu subsòl permetria d’aclarir la seva veritable funció original.


Pel seu aparell i tipologia és una obra clarament construïda el segle XII. El seu estat fragmentari fa difícil poder-la relacionar amb seguretat en el seu context.

 

Els dos capitells corresponents a les columnes de la doble arcada repeteixen un tema de caràcter vegetal, centrat als respectius angles. Es tracta d’una mena de fulla suggerida a base de tres solcs que sorgeixen de cada cara i, en corbar-se, van a coincidir amb els de la cara veïna a l’angle, a dos terços de l’alçada del tambor; el centre del motiu s’omple d’una mena de floró de quatre pètals, que sobresurt de la superfície, i sota el qual convergeixen dos solcs més. La resta apareix totalment llisa, i en resulta un treball tosc i senzill, que pot donar la sensació d’inacabat.

 

El tema no és gens habitual, ja que malgrat ésser freqüent la presència de fulles als angles, mai no s’havien suggerit així. Pot pensar-se que es tracti d’una darrera derivació del capitell corinti, producte d’una errònia interpretació, en suprimir-se les volutes d’angle i fer coincidir les tiges procedents d’ambdues cares, tal com es veu en un capitell de la cripta de Leyre, del segle XI, comparat amb altres del mateix conjunt. La cripta de Vic també presenta un capitell que s’acosta als de Viladrau, d’execució més barroera, però amb tota la superfície ornada. Un capitell de l’interior de Santa Maria de Vilabertran, datat de vers l’any 1100 recorda també, pel seu esquema, el que ara ens ocupa. El motiu central es pot correspondre, per la seva ubicació, amb d’altres motius penjants que apareixen en nombrosos capitells de la segona meitat del segle XII. Malgrat les semblances, el conjunt sembla situar-se al segle XII, comparable a treballs secundaris com el que es conserva del claustre de Manlleu, amb fulles als angles encara que amb els nervis suggerits de manera habitual, o de la portada d’Espinelves, amb més detalls


El temple segueix tenint culte com a parròquia de la població i l’edifici es troba en bon estat de conservació.