dimecres, 13 d’octubre del 2021

SANTA MARGARIDA DEL SOLER. TIMONEDA. LLADURS. EL SOLSONÈS

L’any 999, Guitard i la seva muller vengueren a Dac dos alous, l’un situat a Timoneda i l’altre a Cirera (Lladurs). L’alou de Timoneda consistia en “ipsa villa que vocant Turre”, juntament amb l’església de Santa Margarida, que era al costat seu (“cum ipsa ecclesia que vocatur Sancta Margarita qui ibidem est sita”). Aquesta és la primera notícia que tenim de l’església del Soler de Timoneda.

 

Per als segles XI-XII no en tenim cap esment directe. Sabem que al principi del segle XII (vegeu Santa Eulàlia de Timoneda), per diferents donacions, la canònica de Solsona obtingué la possessió de totes les esglésies de Timoneda. Cal pensar que també s’hi devia incloure aquesta, a més de la parroquial i la del mas el Vilar.

 

Pel que fa al seu rang, val també el que hem indicat a propòsit de la del Vilar: si algun cop fou sufragània, a les acaballes del segle XVIII ja no ho era, car Costa i Bafarull no l’esmenta. L’any 1855, el rector de Timoneda només n’assenyalava que era oberta al culte públic. Segons que consta escrit a l’altar, l’església fou saquejada el 5 d’agost del 1936 i acabada de restaurar el 5 de febrer de 1940 per Ramon Soler, de la casa Soler. 




Santa Margarida és un edifici d’una nau, rectangular, capçada per un absis, quadrat, més reduït obert a llevant. Posteriorment, l’edifici fou sobrealçat 1 m, com permet veure bé la diferència entre l’aparell constructiu de la part originària i la postissa.


Al mur de migjorn la part alta és arrebossada; la baixa té filades en opus spicatum, lloses, reble i grans blocs al peu de la cantonada d’unió entre nau i absis.

 

Al mur de tramuntana, força més retocat que el de migjorn, a la part de l’absis hi ha carreus escodats i reble a la part alta; també hi ha grans carreus a la cantonada d’unió entre nau i absis.

 

El mur de llevant és format per carreus escodats en filades, amb llesques de llosa als junts; la part alta postissa és més basta, de reble.

 

El frontis, on hi ha la porta d’entrada, de mig punt i adovellada, és postís. Originàriament, la nau era uns 2,10 m més llarga, segons que indiquen les restes de fonaments i la secció vista dels murs laterals. Versemblantment, la porta era al mur de migjorn i devia ocupar l’espai que fou suprimit quan fou retallada la nau.

 

El gruix dels murs és de 0,60 m a la nau i de 0,50 m a l’absis. Al mur de migjorn hi havia dos elements de l’edifici molt interessants, els quals fa uns deu anys en foren trets i incrustats a la façana de la casa número 1 de la travessia de Sant Josep de Calassanç de Solsona.







Fotografia. Esteve Roig Campama


A la part de l’absis d’aquest mur hi havia una finestra de ferradura, oberta en un bloc de pedra, i a la part exterior de la nau, l’anomenat “roc de les esquelles”.


L’interior de l’edifici és cobert amb volta de mig punt força oberta i feta amb rajoles, clarament posterior. El terra és enrajolat i les parets enguixades, amb filtracions d’humitat. La intersecció dels dos cossos, absis i nau, és en bisell o aixamfranada, sense l’arc que marqui la transició. L’espai de la nau i el de l’absis són separats per un graó. A la part corresponent a l’absis del mur meridional hi ha dues excavacions, l’una corresponent a la finestra de ferradura esmentada i l’altra a una raconera per a tenir-hi atuells, i que perfora el mur menys que la precedent.

 

Tot i les seves transformacions, podem considerar com a hipòtesi una datació dins el segle X per a la seva construcció.

 

Tal com ja hem apuntat més amunt, a la casa 1 de la travessia de Sant Josep de Calassanç de Solsona es conserva l’anomenat “roc de les esquelles”.


Aquest element consisteix en una gran llosa, decorada amb creus, en la qual hi ha buidades vuit obertures en forma de ferradura. Mentre fou al mur de migjorn de l’església, aquestes obertures no comunicaven, a tall de finestra, l’interior amb l’exterior. La pagesia de la contrada hi col·locava cerimonialment les esquelles, inclòs el collar, per tal d’obtenir una protecció per al seu bestiar. Hom podria fer conjectures sobre la possibilitat que originàriament el “roc de les esquelles” hagués tingut una altra funció, la de finestral; però això no és pas ben clar, ni és senzill anar més enllà de la simple conjectura o suposició. Els indrets precisos de l’edifici on eren ambdós elements es localitzen bé pel ciment i pel reble matusser amb què foren omplerts els buits que restaren en arrencar-los.


Entre el 1914 i el 1919, no sabem exactament l’any, Joan Serra i Vilaró (Cardona, 24 de març de 1879-Tarragona, 27 d'octubre de 1969 J. Serra i Vilaró ingressà al Museu Diocesà de Solsona el retaule d’aquesta església —una magnífica taula gòtica atribuïda al mestre Lluís Borrassà, amb la crucifixió— i la talla romànica de santa Margarida.




La iniciativa de Serra i Vilaró provocà malestar entre la pagesia de la contrada.


El bisbe de Solsona, Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943) , davant la reacció violenta que s’aixecà i la demanda tallant de Ramon Soler, propietari del mas el Soler, acceptà de retornar la imatge al seu lloc.


Al principi dels anys 1970 aquesta imatge fou robada de l’esglesiola, i des d’aleshores s’ignora on pot haver anat a parar.


A desgrat del que hem dit, encara hem pogut trobar una fotografia força bona d’aquesta imatge, a través de la qual en podem donar una breu descripció.



https://issuu.com/enricsanchez-cid/docs/gelosies__finestres_i___culs__


Es tractava d’una talla de fusta, la qual lluïa una policromia que no era pas original.

 

La santa era representada dreta, vestida amb una túnica llarga fins als peus, damunt la qual duia un mantell, amb els extrems derivats en un conjunt de plecs que es creuaven davant la imatge, cintura per avall. Duia el cap cobert amb una toca que li tapava els cabells i el clatell i feia descansar llurs extrems espatlles avall. Damunt la toca, una corona emmerletada cenyia la seva testa.

 

Aquesta imatge, seguint els esquemes de l’època, tenia un posat estàtic, inexpressiu i mancat de naturalitat. L’element més treballat era, òbviament, la cara, de trets suaus i poc acusats. Un coll molt ample i unes espatlles estretes.

 

Amb la mà dreta sostenia un petit animal, mentre amb l’esquerra aguantava un objecte que en la fotografia cal identificar amb una creu.

 

Es tractava d’un exemplar força senzill, obra d’un escultor popular, el qual dotà el seu treball d’un acusat gust rural i casolà a la imatge, la qual creiem que cal situar molt al final del període romànic, si no es tracta d’una peça ja dintre l’època posterior.

A la pàgina de l’Ajuntament expliquen :

http://www.lladurs.cat/art_rural.php?id=61&fit_id=68


Patrimoni Gencat en diu ; http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?

index=0&consulta=&codi=49348


De forma esglaonada, ja sabeu que tenim una xarxa viaria – sobretot a les comarques pirinenques i prepirinenques  – molt abandonada per les administracions, tant la catalana , que diu que no té diners, com la del REINO DE ESPAÑA, que – als fets ens remeten – no té cap intenció de millorar la qualitat de vida d’aquelles persones que malgrat tots els inconvenients, persisteixen en voler viure en aquestes comarques. Veniu al Solsonès.