dimecres, 6 d’octubre de 2021

SAFAREIGS DE LA FONT NOVA. SABADELL

 

El tractament recuperador de les lesions que patia el dia 7.09.2021 em duien fins a Sabadell, volia reclamar més temps de tractament “ humà” per part dels professionals de la fisioteràpia, i menys “ corrents”.  En un primer moment, al proppassat setembre,  quan el metge em donava l’alta, em va semblar sentir al “Josef Mengele”, ,  que  em deia “ si tens  diners, et podràs pagar un bon fisioterapeuta”, no li faltava raó al jove medicastre, als centre de recuperació dissortadament, els malats son molts, i això tant per als que deriva el sistema públic de salut, com les mútues privades.


Espero que d’alguna cosa servirà la meva reclamació.


Quan sortia al carrer plovia, em costa encara aguantar el paraigua amb la mà dreta, i us podeu imaginar quan difícil em va ser resultar retratar amb el mòbil l’edifici  del carrer Font Nova , 36 / carrer de Les Paus ,35, conegut com SAFAREIGS FONT NOVA






Feta la feina pensava en un embarbussament que es deia en la meva infantesa “de ploure prou que plou, però pel que plou, quan plou,  plou poc”.


Llegia a la dècada dels anys 20, del segle XIX ,  es produeix un eixamplament del barri de la Salut, i els nous estadant demanen noves fonts per proveir-se d'aigua.


Així doncs, l'1 de novembre de 1829, en Joaquim Mornau d'Amat  - ens agradarà tenir noticia del lloc i data de naixement i traspàs a l’email castellardiari@gmail.com  -  dóna a l'Ajuntament un tros de terra situat a l'indret dit de les Planes d'en Macià, amb les condicions de fer-hi un rentador públic i una font.

http://monacodebacardi.com/julio/site/doc21100.html


El primer safareig de la Font Nova data de 1837, tot i que altres fonts el situen el 1833 i fou construït mitjançant els dines obtinguts per la venda de tres plomes (mesura) d'aigua als fabricants Pau Turull i Josep Sardà.  Ens agradarà tenir noticia del cognom matern i del lloc i data de naixement i traspàs a l’email castellardiari@gmail.com


Trenta anys més tard el consistori acordà aixecar un mur de nou pams per tal de tancar la pica, aixó es fa a causa de diferent queixes rebudes per conciutadans que titllaven el pas per la zona com a immoral.


El projecte  de l’arquitecte MiquelPasqual i Tintorer (Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 1849  Barcelona, Barcelonès, 1916 ) per  tancar i cobrir el safareig es va iniciar l'any 1892 i les obres es varen dur a terme l’estiu de 1893.



A partir de 1862, l'Ajuntament va nomenar dos encarregats per a la neteja dels safareigs.


Posteriorment, l'encarregat del safareig fou en Josep Juan i Muns - ens agradarà tenir noticia del lloc i data de naixement i traspàs a l’email castellardiari@gmail.com  -, que va tenir la concessió dels safareigs des de l'any 1908 fins a la dècada dels 50, amb l'arribada més o menys generalitzada de l'aigua corrent a les cases, entrant així en desús.


 El safareig era un servei públic, de manera que s'hi tenia lliure accés, tot i que la persona encarregada de la concessió oferia uns serveis alternatius que eren remunerats, com ara els serveis de bugada, la vigilància de cubells de la roba en remull, la venda d'aigua calenta, el sabó i el lleixiu que el mateix Josep Juan fabricava.


El safareig s'obria cada dia de la setmana, i el seu horari era de set del matí fins a la posta del sol. Cada pica tenia la seva funció unes eren per esbandir i altres per ensabonar, al mateix temps unes es destinaven a la roba de color mentre que l'altra estava destinada a la roba blanca.


Quan hi havia una malaltia infecciosa era obligatori rentar la roba dels malalts en una pica a part per no propagar la infecció.


Tal com va tot plegat, amb un percentatge creixent de forma quasi exponencial de pobresa, no sembla desassenyat pensar que aquesta mena d’equipaments públics tornaran a ser necessaris, oi?


Amb penes i treballs, amb la carpeta dels papers dels metges i el paraigües,  arribava fins a la parada de l’autobús.  Us podeu imaginar les ganes que tinc de tornar a la normalitat ?.