A l’entrada cop ,del diccionari català trobem, cop d’aire, “estat morbós produït per un corrent d’aire, per l’aire massa fred”. Des de temps molts antics hi ha – entre moltes altres – una oració i/o tècnica molt senzilla, que practicaven tant la gent del camp, com de la ciutat, en aquells temps, en que no hi havia grans diferències entre viure en un o altre lloc.
Us ho explico, com a mi m’ho han explicar : Quant a les eines, ens cal : Un plat fondo, un setrill amb oli d’oliva, aigua i unes tisores.
L’acció comença emplenant el plat amb aigua i desprès de mullar-se el dits, o el polze únicament segons costum, la persona que farà l’acte es senya.
En acabar de senyar-se comença a dir la oració, per l’aire del mati, migdia i vespre , tot i fent la senyal de la creu damunt del plat, tocant l’aigua ;
En honra i glòria de la Santíssima Trinitat ,
si NOM , COGNOM 1, COGNOM 2 te l’aire talleu-li ben aviat
Si l’ha pres del mati
Déu li curi i Sant Magí
Mentre és diu aquesta oració, es tira una gota d’oli a l’aigua, si en caure es desfà, es que la persona te un cop d’aire, en cas de no desfer-se es senyal de que almenys el del mati no es té.
En honra i glòria de la Santíssima Trinitat ,
si NOM , COGNOM 1, COGNOM 2 te l’aire talleu-li ben aviat
Si la pres del migdia
Déu li curi i la Verge Maria
Mentre és diu aquesta oració, es tira una gota d’oli a l’aigua, si en caure es desfà, es que la persona te un cop d’aire, en cas de no desfer-se es senyal de que almenys el del migdia no es té.
En honra i glòria de la Santíssima Trinitat ,
si NOM , COGNOM 1, COGNOM 2 te l’aire talleu-li ben aviat
Si la pres del vespre
Déu li curi i Sant Silvestre
Mentre és diu aquesta oració, es tira una gota d’oli a l’aigua, si en caure es desfà, es que la persona te un cop d’aire, en cas de no desfer-se es senyal de que almenys el del vespre no es té.
I del que Déu li ha donat
La Santíssima Trinitat
El curi ben aviat
Desprès d’aquest darrer prec, amb les tisores fent sempre la senyal de la Creu, es talla l’aigua, i es resen tres Parenostres.L’aigua un cop acabat l’acte, s’ha de llençar al carrer fora de casa, ni el jardí, ni dins d’un test amb plantes.
Diu la tradició [ aquest oració no demana que la persona per la que es diu es trobi davant de qui fa l‘acte ] que l’efecte de millora és immediat.
En tot cas, si més no, està clar que pràctiques com aquesta, no fan mal de cap mena, i enforteixen la fe dels qui les practiquen.
Aquesta pràctica era corrent a l’Argentera [ Tarragona ] d’on procedeix, i dins de la família tothom avui encara quan no està "fi" , li demana a l’avia Enriqueta , que encara la recorda, que ens talli l’aire quan tenim un malestar que creiem pugui estar relacionat amb el cop d’aire.
Puc dir que ens funciona.
© Antonio Mora Vergés
dimarts, 16 d’octubre del 2007
Nadal en Blanc i Negre.
El Pere i la Pilar vivien a l’edifici d’apartaments del carrer del Futur s/n ,des de feia uns 10 anys, havia estat una bona decisió, malgrat que en el moment de prendre-la ambdós haguessin manifestat tota mena de reserves sobre l’autèntica necessitat del canvi.
El Pere havia complet els 80 anys, i la Pilar 75, i certament les catorze escales que calia pujar i baixar almenys un cop al dia a la casa del carrer Montserrat, eren un perill real i creixent.
Als apartaments del carrer del Futur s/n, hi havia ascensors – n’hi havia dos - , i la distribució dels 50 metres útils que tenia cada apartament era prou funcional com per sentir-se encara “ a casa “, i gaudir alhora dels serveis i comoditats d’un edifici modern ; porter electrònic amb circuit de televisió ,aire condicionat , calefacció, aigua freda i calenta, telèfon amb connexió a internet per línia , i també mitjançant la televisió per cable, es podia dir que no hi faltava de res.
Una de les decisions més difícils que havien pres el Pere i la Pilar, va ser la de triar els objectes que els acompanyarien al nou apartament, i quins romandrien a la casa del carrer Montserrat, o acabarien finalment al Punt Blau quan el comprador, valores la utilitat que per a ell podrien representar.
Fou dur haver de triar, i encara més constatar com es d’impossible encabir en 50 metres útils, els estris d’una vida, acumulats per una família de quatre persones, en una casa de 150 metres !.
Les joguines de la Mercè, les que havien estat guardades a les golfes des de feia 30 anys, es van haver de quedar perquè la Mercè havia dit que no se les podia endur a l’Argentina, quan va marxar a viure a Paraná ; tampoc més endavant va manifestar cap intenció de recuperar-les i finalment es van quedar a les golfes de la casa a disposició del comprador.
Els estris del Joan havien estat objecte d’una primera selecció quan va marxar a viure a Jaén, i d’una darrera selecció d’última hora quan es va vendre la casa, però encara en un gran nombre n’hi havia molts que també es varen quedar a la casa ; ni cal dir-ho els mobles i molta roba d’uns i altres, es va haver de deixar, i sortosament el comprador va assumir la tasca de fer-ho arribar a Càritas, perquè pugues donar encara un darrer servei a famílies amb menys recursos econòmics.
Al nou apartament només s’hi van endur la roba d’us habitual, alguns llibres , l’ordinador i una enorme caixa de cartró en la que hi havia moltes fotografies, títols i llibres de notes de la Mercè i el Joan, i cartes que s’havien enviat el Pere i la Pilar quan eren joves, i més endavant el Joan quan va anar al servei, i la Mercè al principi de viure a l’Argentina, desprès tots van acabar tenint un ordinador personal, i una adreça de correu electrònic, allò havia de servir per tenir-los en permanent comunicació malgrat les distàncies, però la major part dels dies, quan el Pere obria el correu electrònic ,la màquina li recordava en castellà no hay ningun mensaje nuevo, que amb l’excusa de les preses de la vida moderna, els seus fills i nets no tenien temps, ni per dedicar-los cinc minuts a la setmana !.
La petita camera de televisió que coronava la pantalla de l’ordinador, i que els permetia enviar la seva imatge als fills i nets, alhora que també veure'ls a ells, només s’encenia en ocasió d’algun aniversari, d’algun sant, o en diades com l’Onze de Setembre, Nadal , Cap d’any i Reis.
El Pere i la Pilar havien establert una rutina, que els ajudava a viure, al mati ambdós anaven a fer la compra tot passejant, i a la tarda desprès de dinar acostumaven a fer una migdiada, desprès ,a la primavera i a l’estiu sortien a fer un tomb abans de sopar , i encara una darrera passejada abans d’anar a dormir, a la tardor i a l’hivern suprimien el tomb d’abans de sopar, i solien passar la tarda a casa, i mantenien únicament contra vent i fred el passeig de desprès del sopar que només, la pluja i la neu podien suspendre.
La caixa de fotos era objecte d’especial interès durant els mesos d’octubre a febrer, i el Pere i la Pilar fruïen mirant aquelles fotos que els retornaven el seu passat ; des de l’any 1970 la majoria de fotos eren fetes en color, i les anteriors en blanc i negre, algunes fins i tot esgrogueïdes pel pas dels anys !.
La vida per als homes sempre ha estat en color, però la tècnica no va poder recollir-ho fins a dates molt recents, pel Pere els millors records sempre estaven plasmats en fotografies en blanc i negre, la Pilar de jove quan es van comprometre, el Pere amb roba de soldat, les fotos del seu casament, el naixement de la Mercè, el seu bateig, els primers Nadals tots tres junts a casa dels avis, el naixement del Joan, el seu bateig, un Nadal amb quatre de colla, fotos de Reis, les comunions d’una i altre, fotos de vacances, d’excursions , i de sortides ,fotos del col·legi, fotos de convivències amb companys i companyes d’escola, fotos de colònies al Solsonès, al Penedès, al Vallès Oriental, a la Garrotxa, i moltes, moltes fotos a Montserrat, almenys una cada any, amb els avis encara vius, sense els avis, amb algun amic/amiga, amb el promès de la Mercè, el Ferran i més tard amb la promesa del Joan, la Maria Jesús, i més fotos encara, ara en color amb els seus nets, el Pere i el Joan, els argentins fills de la Mercè i el Ferran; la Margalida i l’Assumpció filles del Joan i la Maria Jesús.
La caixa de fotos era el resultat d’un procés de recuperació que havien fet primer els fills, aquesta foto es meva !, i desprès els nets, aquesta foto es del meu pare, mare !, així que malgrat que eren nombroses, eren només un pàl·lid reflex de l’historia gràfica del Pere i la Pilar.
També des d’internet s’havia vist incrementada la col·lecció, i fins i tot s’havien recuperat algunes fotos, tant per part del Pere i la Pilar, com per part dels seus fills.
S’acostava Nadal, Nadal de l’any 2000, el darrer Nadal del segle per a molts, i el Pere i la Pilar, miraven de no treure el tema, perquè els fills, ja els havien dit que aquell any era molt difícil que pugessin trobar-se tots plegats, i l’anterior !, i l’anterior !, Quants anys feia que no estaven junts per Nadal !
La Mercè havia estudiat arquitectura, i a la Universitat havia conegut al Ferran que estudiava Periodisme, es van comprometre i el Ferran va entrar a treballar a la Vanguardia, i ben aviat li van encomanar feines delicades, fins que a darreries dels 70, li van confiar la corresponsalia a Buenos Aires, i tots dos, La Mercè i el Ferran van marxar cap a l’Argentina, la Mercè va guanyar plaça d’arquitecte a l’Administració, i el Ferran va acceptar l’oferta de dirigir EL Paraná, i ara vivien a la ciutat de Paraná, i allí havien nascut el Pere i el Joan.
El Joan havia estudiat enginyeria agrícola a Lleida, i havia marxat a Jaén a fer pràctiques, allà va conèixer a la Maria Jesús, va trobar feina a Andújar en una cooperativa oleiocola, i un cop casats , allà es van quedar a viure, d’allà eren la Margalida i l’Assumpció.
El Pere i la Pilar no havien tingut masses ocasions per conviure amb els nets, un viatge a l’Argentina, on van romandre tot un hivern – dels hiverns d’aquí que allà son estius - per conèixer els nets i veure com vivia la filla, i un parell d’ocasions en que varen ser ells , els nets els qui van visitar la casa dels avis, durant unes vacances d’hivern – per a nosaltres d’estiu -, les andaluses les coneixen millor, perquè quasi cada any, o el Joan, o ells feien per veures, i també havien estat a la casa d’Andújar, i fins i tot, portats per vena mariana del Pere, havien visitat el Santuari de Nostra Senyora de la Cabeza, Patrona de la Ciutat.
Els Nadals des de que vivien a l’apartament mai els havien vingut a visitar, si que és cert, que en dues ocasions, varen ser ells, el Pere i la Pilar, els qui van anar a passar el Nadal a Andújar.
I aquell any 2000, el darrer per a molts del segle XX, tant la Mercè, com el Joan, els havien escrit dient-los que no podrien tampoc estar junts el dia de Nadal.
Novembre i desembre, van ser tant pel Pere com per la Pilar, un constant, te’n recordes ?, a cada nova mirada , tarda, rera tarda , a la caixa de cartró, en que sempre els dies més feliços, els Nadals més bonics, estaven retratats amb blanc i negre.
I com cada any va arribar el dia 22 de desembre, i va començar l’anomenat sorteig extraordinari de Nadal, en que els nens de Sant Ildefonso cantaven números i premis amb la seva cantarella peculiar; devien ser al voltant de les 10 del mati i encara no havia sortit cap premi gros, quan van sentir el timbre de la porta, i per la pantalla de televisió van poder veure, a la Mercè, juntament amb el seu marit i els nens ! ; els va fer un tomb el cor, havien pogut venir !, corrents van prémer el comandament que obria la porta de l’escala i van sortir al replà a esperar l’ascensor, novament van sentir que demanaven des de la porta del carrer, qui devia ser, ara ?, i la Pilar que havia anat a veure qui era, va poder distingir al Joan, la seva dona i les nenes, ells també havien pogut venir !, va prémer el comandament de la porta, i va anar a dir-li al Pere, mentrestant la Mercè i les seus ja eren al replà i li deien al pare, que el Joan venia darrera, perquè no havia trobat lloc per deixar el cotxe.
Tots plegats els van dir, que feia temps que tenien previst de donar-los aquesta sorpresa, i que s’ho havien fet venir bé per poder coincidir tots plegats, en aquell Nadal, que seria el darrer del Segle XX.
El Pere va pensar que li havia tocat la millor de les grosses en aquest sorteig extraordinari que es la vida nostra de cada dia.
Els fills i nets s’hostatjaven a l’hotel, i allà van portar-los a dinar el dia de Nadal, el Pere duia una capsa amb carrets de fotografia, i els va demanar que els posessin a les seves cameres, però avi si son en blanc i negre !, li va dir un dels nets de l’Argentina; el Pere durant el dinar els va explicar a tots plegats, el que feien ell i la Pilar a la tarda, i com havien arribat a associar les fotografies amb blanc i negre, amb els moment més feliços, i aquell ho era per ambdós, i molt de feliç !. Les fotografies es van fer doncs en blanc i negre.
Els fills i nets van marxar el dia desprès d’any nou del 2001, al Pere i la Pilar els quedaven les fotos d’aquell Nadal per afegir a les moltes que hi havia a la caixa de cartró que una vegada més havia estat saquejada per fills i nets.
El dia de Reis, cap als volts de migdia un missatger va trucar a la porta, i els va dir que els duia uns paquets dels seus fills ; en obrir-los van veure que es tractava d’àlbums de fotografies, on totes les fotografies estaven en blanc i negre, algunes eren molts conegudes per a ells, la Mercè i el Joan de petits, o els nets en algunes de les seves vacances, fotos que havien agafat de la caixa de cartró, però la resta eren les fotos que d’una manera gràfica, completaven l’arbre genealògic del Pere i la Pilar.
(C) ANTONIO MORA VERGES
El Pere havia complet els 80 anys, i la Pilar 75, i certament les catorze escales que calia pujar i baixar almenys un cop al dia a la casa del carrer Montserrat, eren un perill real i creixent.
Als apartaments del carrer del Futur s/n, hi havia ascensors – n’hi havia dos - , i la distribució dels 50 metres útils que tenia cada apartament era prou funcional com per sentir-se encara “ a casa “, i gaudir alhora dels serveis i comoditats d’un edifici modern ; porter electrònic amb circuit de televisió ,aire condicionat , calefacció, aigua freda i calenta, telèfon amb connexió a internet per línia , i també mitjançant la televisió per cable, es podia dir que no hi faltava de res.
Una de les decisions més difícils que havien pres el Pere i la Pilar, va ser la de triar els objectes que els acompanyarien al nou apartament, i quins romandrien a la casa del carrer Montserrat, o acabarien finalment al Punt Blau quan el comprador, valores la utilitat que per a ell podrien representar.
Fou dur haver de triar, i encara més constatar com es d’impossible encabir en 50 metres útils, els estris d’una vida, acumulats per una família de quatre persones, en una casa de 150 metres !.
Les joguines de la Mercè, les que havien estat guardades a les golfes des de feia 30 anys, es van haver de quedar perquè la Mercè havia dit que no se les podia endur a l’Argentina, quan va marxar a viure a Paraná ; tampoc més endavant va manifestar cap intenció de recuperar-les i finalment es van quedar a les golfes de la casa a disposició del comprador.
Els estris del Joan havien estat objecte d’una primera selecció quan va marxar a viure a Jaén, i d’una darrera selecció d’última hora quan es va vendre la casa, però encara en un gran nombre n’hi havia molts que també es varen quedar a la casa ; ni cal dir-ho els mobles i molta roba d’uns i altres, es va haver de deixar, i sortosament el comprador va assumir la tasca de fer-ho arribar a Càritas, perquè pugues donar encara un darrer servei a famílies amb menys recursos econòmics.
Al nou apartament només s’hi van endur la roba d’us habitual, alguns llibres , l’ordinador i una enorme caixa de cartró en la que hi havia moltes fotografies, títols i llibres de notes de la Mercè i el Joan, i cartes que s’havien enviat el Pere i la Pilar quan eren joves, i més endavant el Joan quan va anar al servei, i la Mercè al principi de viure a l’Argentina, desprès tots van acabar tenint un ordinador personal, i una adreça de correu electrònic, allò havia de servir per tenir-los en permanent comunicació malgrat les distàncies, però la major part dels dies, quan el Pere obria el correu electrònic ,la màquina li recordava en castellà no hay ningun mensaje nuevo, que amb l’excusa de les preses de la vida moderna, els seus fills i nets no tenien temps, ni per dedicar-los cinc minuts a la setmana !.
La petita camera de televisió que coronava la pantalla de l’ordinador, i que els permetia enviar la seva imatge als fills i nets, alhora que també veure'ls a ells, només s’encenia en ocasió d’algun aniversari, d’algun sant, o en diades com l’Onze de Setembre, Nadal , Cap d’any i Reis.
El Pere i la Pilar havien establert una rutina, que els ajudava a viure, al mati ambdós anaven a fer la compra tot passejant, i a la tarda desprès de dinar acostumaven a fer una migdiada, desprès ,a la primavera i a l’estiu sortien a fer un tomb abans de sopar , i encara una darrera passejada abans d’anar a dormir, a la tardor i a l’hivern suprimien el tomb d’abans de sopar, i solien passar la tarda a casa, i mantenien únicament contra vent i fred el passeig de desprès del sopar que només, la pluja i la neu podien suspendre.
La caixa de fotos era objecte d’especial interès durant els mesos d’octubre a febrer, i el Pere i la Pilar fruïen mirant aquelles fotos que els retornaven el seu passat ; des de l’any 1970 la majoria de fotos eren fetes en color, i les anteriors en blanc i negre, algunes fins i tot esgrogueïdes pel pas dels anys !.
La vida per als homes sempre ha estat en color, però la tècnica no va poder recollir-ho fins a dates molt recents, pel Pere els millors records sempre estaven plasmats en fotografies en blanc i negre, la Pilar de jove quan es van comprometre, el Pere amb roba de soldat, les fotos del seu casament, el naixement de la Mercè, el seu bateig, els primers Nadals tots tres junts a casa dels avis, el naixement del Joan, el seu bateig, un Nadal amb quatre de colla, fotos de Reis, les comunions d’una i altre, fotos de vacances, d’excursions , i de sortides ,fotos del col·legi, fotos de convivències amb companys i companyes d’escola, fotos de colònies al Solsonès, al Penedès, al Vallès Oriental, a la Garrotxa, i moltes, moltes fotos a Montserrat, almenys una cada any, amb els avis encara vius, sense els avis, amb algun amic/amiga, amb el promès de la Mercè, el Ferran i més tard amb la promesa del Joan, la Maria Jesús, i més fotos encara, ara en color amb els seus nets, el Pere i el Joan, els argentins fills de la Mercè i el Ferran; la Margalida i l’Assumpció filles del Joan i la Maria Jesús.
La caixa de fotos era el resultat d’un procés de recuperació que havien fet primer els fills, aquesta foto es meva !, i desprès els nets, aquesta foto es del meu pare, mare !, així que malgrat que eren nombroses, eren només un pàl·lid reflex de l’historia gràfica del Pere i la Pilar.
També des d’internet s’havia vist incrementada la col·lecció, i fins i tot s’havien recuperat algunes fotos, tant per part del Pere i la Pilar, com per part dels seus fills.
S’acostava Nadal, Nadal de l’any 2000, el darrer Nadal del segle per a molts, i el Pere i la Pilar, miraven de no treure el tema, perquè els fills, ja els havien dit que aquell any era molt difícil que pugessin trobar-se tots plegats, i l’anterior !, i l’anterior !, Quants anys feia que no estaven junts per Nadal !
La Mercè havia estudiat arquitectura, i a la Universitat havia conegut al Ferran que estudiava Periodisme, es van comprometre i el Ferran va entrar a treballar a la Vanguardia, i ben aviat li van encomanar feines delicades, fins que a darreries dels 70, li van confiar la corresponsalia a Buenos Aires, i tots dos, La Mercè i el Ferran van marxar cap a l’Argentina, la Mercè va guanyar plaça d’arquitecte a l’Administració, i el Ferran va acceptar l’oferta de dirigir EL Paraná, i ara vivien a la ciutat de Paraná, i allí havien nascut el Pere i el Joan.
El Joan havia estudiat enginyeria agrícola a Lleida, i havia marxat a Jaén a fer pràctiques, allà va conèixer a la Maria Jesús, va trobar feina a Andújar en una cooperativa oleiocola, i un cop casats , allà es van quedar a viure, d’allà eren la Margalida i l’Assumpció.
El Pere i la Pilar no havien tingut masses ocasions per conviure amb els nets, un viatge a l’Argentina, on van romandre tot un hivern – dels hiverns d’aquí que allà son estius - per conèixer els nets i veure com vivia la filla, i un parell d’ocasions en que varen ser ells , els nets els qui van visitar la casa dels avis, durant unes vacances d’hivern – per a nosaltres d’estiu -, les andaluses les coneixen millor, perquè quasi cada any, o el Joan, o ells feien per veures, i també havien estat a la casa d’Andújar, i fins i tot, portats per vena mariana del Pere, havien visitat el Santuari de Nostra Senyora de la Cabeza, Patrona de la Ciutat.
Els Nadals des de que vivien a l’apartament mai els havien vingut a visitar, si que és cert, que en dues ocasions, varen ser ells, el Pere i la Pilar, els qui van anar a passar el Nadal a Andújar.
I aquell any 2000, el darrer per a molts del segle XX, tant la Mercè, com el Joan, els havien escrit dient-los que no podrien tampoc estar junts el dia de Nadal.
Novembre i desembre, van ser tant pel Pere com per la Pilar, un constant, te’n recordes ?, a cada nova mirada , tarda, rera tarda , a la caixa de cartró, en que sempre els dies més feliços, els Nadals més bonics, estaven retratats amb blanc i negre.
I com cada any va arribar el dia 22 de desembre, i va començar l’anomenat sorteig extraordinari de Nadal, en que els nens de Sant Ildefonso cantaven números i premis amb la seva cantarella peculiar; devien ser al voltant de les 10 del mati i encara no havia sortit cap premi gros, quan van sentir el timbre de la porta, i per la pantalla de televisió van poder veure, a la Mercè, juntament amb el seu marit i els nens ! ; els va fer un tomb el cor, havien pogut venir !, corrents van prémer el comandament que obria la porta de l’escala i van sortir al replà a esperar l’ascensor, novament van sentir que demanaven des de la porta del carrer, qui devia ser, ara ?, i la Pilar que havia anat a veure qui era, va poder distingir al Joan, la seva dona i les nenes, ells també havien pogut venir !, va prémer el comandament de la porta, i va anar a dir-li al Pere, mentrestant la Mercè i les seus ja eren al replà i li deien al pare, que el Joan venia darrera, perquè no havia trobat lloc per deixar el cotxe.
Tots plegats els van dir, que feia temps que tenien previst de donar-los aquesta sorpresa, i que s’ho havien fet venir bé per poder coincidir tots plegats, en aquell Nadal, que seria el darrer del Segle XX.
El Pere va pensar que li havia tocat la millor de les grosses en aquest sorteig extraordinari que es la vida nostra de cada dia.
Els fills i nets s’hostatjaven a l’hotel, i allà van portar-los a dinar el dia de Nadal, el Pere duia una capsa amb carrets de fotografia, i els va demanar que els posessin a les seves cameres, però avi si son en blanc i negre !, li va dir un dels nets de l’Argentina; el Pere durant el dinar els va explicar a tots plegats, el que feien ell i la Pilar a la tarda, i com havien arribat a associar les fotografies amb blanc i negre, amb els moment més feliços, i aquell ho era per ambdós, i molt de feliç !. Les fotografies es van fer doncs en blanc i negre.
Els fills i nets van marxar el dia desprès d’any nou del 2001, al Pere i la Pilar els quedaven les fotos d’aquell Nadal per afegir a les moltes que hi havia a la caixa de cartró que una vegada més havia estat saquejada per fills i nets.
El dia de Reis, cap als volts de migdia un missatger va trucar a la porta, i els va dir que els duia uns paquets dels seus fills ; en obrir-los van veure que es tractava d’àlbums de fotografies, on totes les fotografies estaven en blanc i negre, algunes eren molts conegudes per a ells, la Mercè i el Joan de petits, o els nets en algunes de les seves vacances, fotos que havien agafat de la caixa de cartró, però la resta eren les fotos que d’una manera gràfica, completaven l’arbre genealògic del Pere i la Pilar.
(C) ANTONIO MORA VERGES
diumenge, 14 d’octubre del 2007
La necròpolis de la Vila a Talamanca.
Anàvem la Maria Jesús i jo a Mura per passar-hi el dia amb el Joan i la Pilar; teníem decidit dedicar el mati a passejar per aquesta població, anar a dinar al Serra, a Rocafort, i desprès d’una llarga sobretaula, arribar-nos a casa del Joan i la Pilar – batejada afectuosament com - Centre de Cartografia de Mura - i comprovar la quantitat i qualitat del material tècnic de que disposa el nostre company.
Tots plegats estem força constipats, i acceptem el suggeriment del Joan quan a fer un tomb amb el tot terreny; faig la proposta d’arribar-nos fins a Talamanca a veure la necròpolis de la Vila, anomenada en els mapes “ tombes del moro “ , i dit fet, sortim de Mura en direcció a Talamanca.
La Vila és una magnifica finca amb porxos a ponent, situada a l’abric d’un seguit de carenes que amb diferents noms, Del Forn, de les Parets, dels Pruners, és perllonguen quasi fins el llit de la Riera de Nespres que porta les aigües pluvials des de Mura fins al Llobregat. Localitzem els enterraments – fins a quatre – damunt de dos grans bloc de roca separats entre si d’una vintena de metres; descartem que fossin àrabs els autors d’aquesta feina, tant per la ubicació dels nínxols, com per la mateixa procedència de les pedres, que molt possiblement s’esllavissaren en ocasió dels terratrèmols del segle XV , i concretament el del 2 de febrer de 1.428 dit de la Candelera, que afectà tota Catalunya. A Barcelona està documentat que derrocà la rosassa de Santa Maria del Mar, i a la zona de Camprodon i Olot assoli la intensitat IX i X de la escala Mercali, i diuen les cròniques que provocà una mortaldat estimada en més de 800 persones.
Si la nostra hipòtesi és correcta, les tombes podríem haver acollit justament els cadàvers d’alguns picapedrers víctimes del terratrèmol, com un darrer testimoni d’amor dels seus companys , en la tasca de transformar les muntanyes en material de construcció.
En aquell període al final quasi de la baixa edat mitjana, els descobriments geogràfics, particularment el continent americà, propiciaran una gran expansió comercial que comportarà al ensems un veritable terratrèmol social, que permetrà l’adveniment d’una nova classe social ;
La burgesia, que transformarà els sistemes, i posarà les bases de la revolució industrial.
Seguim el camí orfe de tota vegetació a conseqüència del darrer gran incendi; això ens permet però constatar l’existència en algun moment d’un extens conreu en terrasses; al caliu d’aquesta tragèdia ens preguntem una vegada més ; potser fora hora ja de posar de nou en valor aquestes terres oblidades , oi ?
Ens aturem a recollit imatges de la casa Pruners, damunt de la riera de Nespres i a les envistes de Rocafort, la casa a l’esquerra del camí i prop de l’abisme, va aprofitar algunes de les baumes properes, i dalt del turó és visible encara la imatge inconfusible – pels qui n’hem vist moltes – d’una tina de vi.
Creuem la riera i ens incorporem a la pista que comunica Rocafort amb Sant Esteve de Vila-rasa, i pocs minuts desprès de les 13,30 som al restaurant. Amanides, sopa de carbassó amb trompetes de la mort , galtes i peus de porc i postres de músic, acompanyaran l’animada conversa sobre tot allò que hem vist al llarg del mati.
Seguirem el programa de tarda, fil per randa, i abans de marxar de nou al nostre Vallès, farem un darrer tomb pels carrers de Mura, ara sota la llum groguenca dels fanals. Ens acomiadem dels amics Joan i Pilar, als qui desitgem una ràpida millora en els seus respectius constipats, i com a darrera imatge del dia ens endúiem la del comunidor construït damunt l’absis de Sant Martí.
Esperem molt d’aquesta “especial” col·laboració amb el Centre de Cartografia de Mura.
© Antonio Mora Vergés
Tots plegats estem força constipats, i acceptem el suggeriment del Joan quan a fer un tomb amb el tot terreny; faig la proposta d’arribar-nos fins a Talamanca a veure la necròpolis de la Vila, anomenada en els mapes “ tombes del moro “ , i dit fet, sortim de Mura en direcció a Talamanca.
La Vila és una magnifica finca amb porxos a ponent, situada a l’abric d’un seguit de carenes que amb diferents noms, Del Forn, de les Parets, dels Pruners, és perllonguen quasi fins el llit de la Riera de Nespres que porta les aigües pluvials des de Mura fins al Llobregat. Localitzem els enterraments – fins a quatre – damunt de dos grans bloc de roca separats entre si d’una vintena de metres; descartem que fossin àrabs els autors d’aquesta feina, tant per la ubicació dels nínxols, com per la mateixa procedència de les pedres, que molt possiblement s’esllavissaren en ocasió dels terratrèmols del segle XV , i concretament el del 2 de febrer de 1.428 dit de la Candelera, que afectà tota Catalunya. A Barcelona està documentat que derrocà la rosassa de Santa Maria del Mar, i a la zona de Camprodon i Olot assoli la intensitat IX i X de la escala Mercali, i diuen les cròniques que provocà una mortaldat estimada en més de 800 persones.
Si la nostra hipòtesi és correcta, les tombes podríem haver acollit justament els cadàvers d’alguns picapedrers víctimes del terratrèmol, com un darrer testimoni d’amor dels seus companys , en la tasca de transformar les muntanyes en material de construcció.
En aquell període al final quasi de la baixa edat mitjana, els descobriments geogràfics, particularment el continent americà, propiciaran una gran expansió comercial que comportarà al ensems un veritable terratrèmol social, que permetrà l’adveniment d’una nova classe social ;
La burgesia, que transformarà els sistemes, i posarà les bases de la revolució industrial.
Seguim el camí orfe de tota vegetació a conseqüència del darrer gran incendi; això ens permet però constatar l’existència en algun moment d’un extens conreu en terrasses; al caliu d’aquesta tragèdia ens preguntem una vegada més ; potser fora hora ja de posar de nou en valor aquestes terres oblidades , oi ?
Ens aturem a recollit imatges de la casa Pruners, damunt de la riera de Nespres i a les envistes de Rocafort, la casa a l’esquerra del camí i prop de l’abisme, va aprofitar algunes de les baumes properes, i dalt del turó és visible encara la imatge inconfusible – pels qui n’hem vist moltes – d’una tina de vi.
Creuem la riera i ens incorporem a la pista que comunica Rocafort amb Sant Esteve de Vila-rasa, i pocs minuts desprès de les 13,30 som al restaurant. Amanides, sopa de carbassó amb trompetes de la mort , galtes i peus de porc i postres de músic, acompanyaran l’animada conversa sobre tot allò que hem vist al llarg del mati.
Seguirem el programa de tarda, fil per randa, i abans de marxar de nou al nostre Vallès, farem un darrer tomb pels carrers de Mura, ara sota la llum groguenca dels fanals. Ens acomiadem dels amics Joan i Pilar, als qui desitgem una ràpida millora en els seus respectius constipats, i com a darrera imatge del dia ens endúiem la del comunidor construït damunt l’absis de Sant Martí.
Esperem molt d’aquesta “especial” col·laboració amb el Centre de Cartografia de Mura.
© Antonio Mora Vergés
divendres, 12 d’octubre del 2007
Topònims, viatge a la imaginació d’un poble.
Deixàvem el cotxe aparcat al Collet de la Casilla, just davant del punt on comença la carretera de Granera. Seguiríem el camí del Soler on trobem un cartell d’avis esfereïdor :, compte gossos perillosos ! ; la finca per la part superior està completament encerclada amb filferro, nosaltres seguirem una pista força abandonada, que ens portarà – no sense ensurts - fins el Clot de Fontserreta des d’on recollirà imatges de l’ocell de pedra el Tomás Irigaray, que en aquesta ocasió és l’únic fotògraf. Anàvem aquesta diada del Pilar, el Joan Moliner, el Tomás Irigaray i l’Antonio Mora.
D’ençà que s’ha fet invisible des de la carretera, el terreny presenta mostres d’un absolut abandó, i les restes del darrer incendi, son visibles aquí i allà, malgrat la brusca, l’herba i les plantes arbustives que colonitzen els espais més insospitats. Assolim amb gran desgast físic el cim del Coll de la Pregona, des d’on observem un vehicle tot terreny aturat a l’era ventosa, un rocam de no més de 20 metres d’amplada, que divideix les terres del Bages on veiem el Soler, les Solanes i el Pantà de les Solanes, i un xic més avall la laminà d’aigua del pantà de les Refardes, per la part de l’Alt Vallès , la casa de la Pregona amb trets modernistes, el Romeu , i presidint-ho tot les restes del Castell de Pera , des de la nostra posició podem veure Mura, el Montcau i el cims propers de la carena dels Emprius, davant nostre, inconfusible la Roca Mur, dita també popularment la màquina de tren.
Esmorzem asseguts davant el paisatge de la Vall d’Horta, la habitual ceba tendra del Joan Moliner, de la que sempre en fa oferiment acompanyarà els entrepans, la fruita natural i la fruita seca. Davallem fins l’era ventosa i resseguim la serralada fins al límit per contemplar la boca de l’avenç de la pregona , que el Jaume Font ens ha descrit de forma minuciosa i que localitzem amb els binocles, prop del cim, i a una distància aproximada de 200 metres de la Roca Sareny ; desistim però d’apropar-nos-hi.
Tornarem pel camí que ha fet servir el vehicle tot terreny, per comprovar només, com pel que fa al repartiment de les claus que obren els cadenats dels camins exclusius de bombers i/o forestals, hi ha una lleugeresa notable.
Tant el Joan Moliner, com el Tomás Irigaray, no han visitat – fins avui – la tomba del moro de l’Otzet, i un cop dalt del vehicle fem camí en direcció a Granera, ben aviat trobem a l’esquerra el trencall que en menys de 500 metres ens portarà davant les runes d’aquesta casa, que havia senyorejat aquestes terres que donen les seves aigües al Calders, a la dreta de la casa s’alça el serrat majestuós en quin límit, prop de l’abisme i excavat en posició Nord/Sud, contemplem el forat que popularment s’ha vingut en denominar la tomba del moro, i sobre el que s’han escrit no poques històries, a la pàgina coneixercatalunya.blogspot.com en trobareu una. El Tomás recollirà imatges de l’indret – una amb el Joan Moliner estirat al costat del forat per acreditar-ne la llargària – i poc abans de les 13,00 hores tornem al vehicle i fem via cap al nostre Vallès.
Malgrat l’esforç el constipat que arrossego de fa dies no sembla millorar. Això comença a preocupar me.
© Antonio Mora Vergés
D’ençà que s’ha fet invisible des de la carretera, el terreny presenta mostres d’un absolut abandó, i les restes del darrer incendi, son visibles aquí i allà, malgrat la brusca, l’herba i les plantes arbustives que colonitzen els espais més insospitats. Assolim amb gran desgast físic el cim del Coll de la Pregona, des d’on observem un vehicle tot terreny aturat a l’era ventosa, un rocam de no més de 20 metres d’amplada, que divideix les terres del Bages on veiem el Soler, les Solanes i el Pantà de les Solanes, i un xic més avall la laminà d’aigua del pantà de les Refardes, per la part de l’Alt Vallès , la casa de la Pregona amb trets modernistes, el Romeu , i presidint-ho tot les restes del Castell de Pera , des de la nostra posició podem veure Mura, el Montcau i el cims propers de la carena dels Emprius, davant nostre, inconfusible la Roca Mur, dita també popularment la màquina de tren.
Esmorzem asseguts davant el paisatge de la Vall d’Horta, la habitual ceba tendra del Joan Moliner, de la que sempre en fa oferiment acompanyarà els entrepans, la fruita natural i la fruita seca. Davallem fins l’era ventosa i resseguim la serralada fins al límit per contemplar la boca de l’avenç de la pregona , que el Jaume Font ens ha descrit de forma minuciosa i que localitzem amb els binocles, prop del cim, i a una distància aproximada de 200 metres de la Roca Sareny ; desistim però d’apropar-nos-hi.
Tornarem pel camí que ha fet servir el vehicle tot terreny, per comprovar només, com pel que fa al repartiment de les claus que obren els cadenats dels camins exclusius de bombers i/o forestals, hi ha una lleugeresa notable.
Tant el Joan Moliner, com el Tomás Irigaray, no han visitat – fins avui – la tomba del moro de l’Otzet, i un cop dalt del vehicle fem camí en direcció a Granera, ben aviat trobem a l’esquerra el trencall que en menys de 500 metres ens portarà davant les runes d’aquesta casa, que havia senyorejat aquestes terres que donen les seves aigües al Calders, a la dreta de la casa s’alça el serrat majestuós en quin límit, prop de l’abisme i excavat en posició Nord/Sud, contemplem el forat que popularment s’ha vingut en denominar la tomba del moro, i sobre el que s’han escrit no poques històries, a la pàgina coneixercatalunya.blogspot.com en trobareu una. El Tomás recollirà imatges de l’indret – una amb el Joan Moliner estirat al costat del forat per acreditar-ne la llargària – i poc abans de les 13,00 hores tornem al vehicle i fem via cap al nostre Vallès.
Malgrat l’esforç el constipat que arrossego de fa dies no sembla millorar. Això comença a preocupar me.
© Antonio Mora Vergés
diumenge, 7 d’octubre del 2007
Avencs, pous i gateres.
El Jaume Font ens convidava per enèsima vegada a sortir un mati de diumenge, la destinació en aquesta especial ocasió seria l’avenc dit de Can Torres, la masia que senyoreja des de dalt del turó les terres del Vallès, i si en teníem ocasió sota mateix del que anomenen els Plecs de Llibre, la Codoleda, un integral [ això en la terminologia dels espeleòlegs significa que hi ha una entrada i una sortida ].
En aquesta ocasió fins em recollien a domicili, i poc desprès de les 9,00 del mati, ens trobàvem passat el pont de Sant Feliu del Racó, amb el Joan Escoda i el Tomás Irigaray.
Deixàvem el cotxe aparcat en el darrer carrer de la urbanització, i el Jaume Font, el Lluís Vilà, l’ Antonio Mora , el Tomás Irigaray i el Joan Escoda fèiem camí fins al GR 173 que deixaríem per assolir la primera fita del dia, l’avenc de Can Torres; observem que hi ha dos Pous d’entrada, un d’ells vertical i que com fa notar el Lluís Vilà no hi ha cap mena de protecció, i també que les indicacions quan a la seva localització han estat destruïdes. Pugem fins a Can Torres per un corriol, i ens meravellen – encara - de la magnificència d’aquesta casa, de l’alzina mil·lenària, de l’era que hi ha davant la casa, de la casa mateixa i particularment del seu bell rellotge de sol, en recolliran imatges el Tomás Irigaray i el Joan Escoda.
Fem el darrer tram ascendint una forta pendent que sense repòs ens portarà fins al Coll del Mal Pas, on recollirem imatges de la Castellassa de Can Torres, i seguint al Jaume Font, contemplarem el Pou de la Codoleda, just prop del camí que – sobretot en caps de setmana - freqüenten en un nombre important els castellarencs que pugen a la Mola; en el nostre cas, desfarem les nostres passes fins a l’encreuament del camí que va fins a la Castellassa , i a poc menys de 500 metres de la cruïlla i desprès de dos intents i d’una ascensió de risc [ sobretot per la brusca, els esbarzers i les branques de mil petits arbres i arbustos ] , contemplarien també la Gatera.
La tornada fins als vehicles esdevé un passeig, sempre en descens i amb la visió magnifica d’aquest Vallès, on malgrat totes les malvestats que s’hi han fet – que no son poques – i les que sens dubte s‘hi faran en els propers anys, semblen – almenys des d’aquesta alçaria – vertaderes les paraules del nostre Pere Quart, com el Vallès, no hi ha res !
Hi ha una gran afecció a fotografiar muntanyes, arbres, rius, i paisatges en general ; no tant val a dir-ho, aquests particulars accidents orogràfics, els avencs, els pous i les gateres. Tenim en aquest país nostre, sortosament persones com el Jaume Font, el Lluís Vilà , el Joan Navazo,....... i molts d’altres que lamento no tenir espai per citar, que dediquen el seu lleure, a localitzar i descriure amb la màxima cura, aquestes peculiars manifestacions de la natura.
Malgrat reconèixer que jo mateix no en sóc un afeccionat, espero que les imatges recollides en aquesta sortida i de ben segur, moltes més que dormen en algun calaix, trobin el seu lloc a la galeria fotogràfica de http://www.moianes.net/, i que tots plegats en puguem fruir per molts anys.
El nostre especial agraïments als serphas Jaume Font i Lluís Vilà, que ens han permès compartir un mati amb ells, i els seus estimats, avencs, pous i gateres.
© Antonio Mora Vergés
En aquesta ocasió fins em recollien a domicili, i poc desprès de les 9,00 del mati, ens trobàvem passat el pont de Sant Feliu del Racó, amb el Joan Escoda i el Tomás Irigaray.
Deixàvem el cotxe aparcat en el darrer carrer de la urbanització, i el Jaume Font, el Lluís Vilà, l’ Antonio Mora , el Tomás Irigaray i el Joan Escoda fèiem camí fins al GR 173 que deixaríem per assolir la primera fita del dia, l’avenc de Can Torres; observem que hi ha dos Pous d’entrada, un d’ells vertical i que com fa notar el Lluís Vilà no hi ha cap mena de protecció, i també que les indicacions quan a la seva localització han estat destruïdes. Pugem fins a Can Torres per un corriol, i ens meravellen – encara - de la magnificència d’aquesta casa, de l’alzina mil·lenària, de l’era que hi ha davant la casa, de la casa mateixa i particularment del seu bell rellotge de sol, en recolliran imatges el Tomás Irigaray i el Joan Escoda.
Fem el darrer tram ascendint una forta pendent que sense repòs ens portarà fins al Coll del Mal Pas, on recollirem imatges de la Castellassa de Can Torres, i seguint al Jaume Font, contemplarem el Pou de la Codoleda, just prop del camí que – sobretot en caps de setmana - freqüenten en un nombre important els castellarencs que pugen a la Mola; en el nostre cas, desfarem les nostres passes fins a l’encreuament del camí que va fins a la Castellassa , i a poc menys de 500 metres de la cruïlla i desprès de dos intents i d’una ascensió de risc [ sobretot per la brusca, els esbarzers i les branques de mil petits arbres i arbustos ] , contemplarien també la Gatera.
La tornada fins als vehicles esdevé un passeig, sempre en descens i amb la visió magnifica d’aquest Vallès, on malgrat totes les malvestats que s’hi han fet – que no son poques – i les que sens dubte s‘hi faran en els propers anys, semblen – almenys des d’aquesta alçaria – vertaderes les paraules del nostre Pere Quart, com el Vallès, no hi ha res !
Hi ha una gran afecció a fotografiar muntanyes, arbres, rius, i paisatges en general ; no tant val a dir-ho, aquests particulars accidents orogràfics, els avencs, els pous i les gateres. Tenim en aquest país nostre, sortosament persones com el Jaume Font, el Lluís Vilà , el Joan Navazo,....... i molts d’altres que lamento no tenir espai per citar, que dediquen el seu lleure, a localitzar i descriure amb la màxima cura, aquestes peculiars manifestacions de la natura.
Malgrat reconèixer que jo mateix no en sóc un afeccionat, espero que les imatges recollides en aquesta sortida i de ben segur, moltes més que dormen en algun calaix, trobin el seu lloc a la galeria fotogràfica de http://www.moianes.net/, i que tots plegats en puguem fruir per molts anys.
El nostre especial agraïments als serphas Jaume Font i Lluís Vilà, que ens han permès compartir un mati amb ells, i els seus estimats, avencs, pous i gateres.
© Antonio Mora Vergés
dimecres, 3 d’octubre del 2007
SANT AON DE MURA, una pregunta oberta a tots.
.JPG)
Tenim amb el Joan Escoda un bon contacte amb la capital de les Valls del Montcau, Mura, i d’aquesta relació, tant com de la nostra curiositat, va sorgir l’interès per – si més no, el país està per altres històries – localitzar el lloc exacte on estava l’ermita de Sant Aon, nom que en la mitologia grega es dona a un dels fills de Poseidon.
El nostre bon amic ens explica que des d'abans del segle XIV la parròquia de Mura disposava de l'església de Santa Creu de Palou, com a sufragània, la de Sant Lleïr, sota el castell, i la de Sant Abundi, o Sant Aon, prop de la riera i camí de Rocafort, ara totalment desapareguda.
En la seva recerca informativa ens aporta però alguna informació rellevant :
Terme de Mura.
L'Olivar era a 450 metres d'altitud, al costat de les restes, molt poques, de l'antiga capella sufragània de Sant Martí de Mura, coneguda com Sant Aon. A la dreta de la carretera de Rocafort a Mura, un cop creuat el pont, hi ha un camí que baixa a la llera de la riera i que passa pel davant d'un antic i original forn de calç. D'aquí surt un camí que enfilant-se amunt, porta al costat d'unes quatre i tristoies oliveres que abans es coneixien com l'olivar de Sant Aon, al costat del qual hi ha unes poques restes de la capella. Aquesta capella és citada ja l'any 993, quan el Compte Borrell vengué l’església de Sant Martí de Mura juntament amb les esglésies sufragànies de Santa Maria de Rocafort i l'esmentada de Sant Aon o Abundi.
El Joan seguint al peu de la lletra aquestes indicacions va aconseguir localitzar l’indret i com a prova ens va fer seguir les fotos de Sant Aon; entre totes n'hi ha una que indica on estava situada l'ermita, es la fotografia en que apareixen dos pins, i que coincidiria amb els límits d’aquesta edificació.
Recentment [ 15.03.2008] tenia el goig d’assolir també l’alçada discreta de Sant Aon, i ho feia en companyia del Joan Escoda i Prats, a qui devem la retrobada d’aquest indret. En la foto que encapçala el relat en trobeu testimoni. Ens retratava l'Antoni Uriz.
Amics lectors, esteu com sempre convidats a fer-nos arribar qualsevol dada que ens permeti tenir un millor coneixement d’aquesta ermita, i fins del culte a Sant Aon.
Des d’aquí, gràcies al Joan Escoda per la seva valuosa col·laboració.
(©) Antonio Mora Vergés
dimarts, 2 d’octubre del 2007
Les dones d'aigua
Aquesta figura malgrat trobar-la en algun indret de la Catalunya nova, pertany clarament a la tradició mítica de la Catalunya Vella, i de ben segur ens vindria dels pobles germànics on aquesta derivació del mite de l’esperit – femení – de les aigües, present en totes les cultures , presenta trets comuns amb els de Catalunya.
La dona d’aigua – difícilment visible per als humans – és d’una bellesa sublim, i alhora exerceix una influència benèfica, sobre l’entorn en que viu, tant pel que fa a qüestions d’ordre econòmic, com en els afers de salut, pau , concòrdia, sempre, sempre les seves accions son positives.
Al caliu d’aquestes qualitats ens cal únicament reflexionar sobre l’aigua i la seva relació amb la prosperitat econòmica, en la salut pública i privada , en el manteniment de la concòrdia i la pau social ,... , sabem per experiència – molts de nosaltres personal – que quan els rius que naixien per damunt dels 300 metres van deixar de brollar [ com a conseqüència directa, val a dir-ho de la concentració humana en les zones litorals d’alçada inferior, i a la transformació dels hàbits en el consum de l’aigua ], la vida en totes les seves manifestacions, va començar a desaparèixer d’aquells llocs , els pobles van patir un despoblament que lluny de les expectatives optimistes del progressisme verd i ecològic, continuarà fins a la total despoblació.
Les dones d’aigua estant en l’imaginari col•lectiu en molts indrets : a Caldes d’Estrach,; al Ripollès, concretament a la font del Prestill ; a l’alt Empordà, a Sant Pere de Roda ; al Vallès Oriental , a Riells de Fai ,..... en tots els casos les històries tenen trets comuns :Exerceixen una funció positiva sobre la comunitat dels humans. Concretament a Caldes d’Estrach, deuen el descobriment de les seves aigües a l’acció d’una dona d’aigua.
Passen el temps filant, cosint i rentant peces de roba, que estenen només a la llum de la lluna, si alguna persona n’arriba a aconseguir un tros, ha fet la seva fortuna per a sempre, ja que la roba creixerà i creixerà per més que la gasti, i llevat d’una maledicció perdurarà més enllà de la vida del que la va trobar.
S’explica en relació a aquest fet a Viladrau, que en una família de les riques del poble tenien un tros de roba de les dones d’aigua , i que d’ella s’havien vestit, els avis, els fills, els nets, i els besnéts, i que justament una de les besnétes en ocasió de punxar-se en un dit , sembla que va dir en veu alta “ maleïda roba ! “ , al moment tota la família, fins els morts que estaven dins dels taüts es van trobar despullats.
Accepten – si son vistes – la companyia dels humans, però aquests queden compromesos per a sempre, a no tornar a la seva vida anterior.
Es el cas de la pastoreta del Gorg de Riells de Fai, que en quedar-se a viure amb les dones d’aigua, va provocar que també el seu ramat quedes encantat, i es tornes de pedra, expliquen que justament els bens, eren en una zona en que actualment hi ha un gran pedregar.
Rarament s’han donat matrimonis amb humans, però subsisteixen únicament si el marit, en cap moment de la seva relació fa referència a la procedència de la seva dona. Si ho fa, aquesta desapareix per a sempre més.
El mite, ha tingut en la literatura catalana un tractament a nivells únicament comparables als mites grecs, així Mossèn Cinto Verdaguer , ens explica a la seva obra Canigó, com la dona d’aigua o goja, anomenada Flordeneu atreu el jove Gentil. Tenen també el paper principal, en l’òpera de J.Massó i Torrents, i música de Torrents , La Fada; i en l’opera la dona d’aigua, òpera de Joan Trias i Fargas, amb musica de C.Casademont.
En la seva formulació primera, la dona d’aigua personifica tots els beneficis que se’n deriven pels als humans d’un us correcte d’aquesta matèria.
Està clar que lluny del que pretenien els clàssics la humanitat ha fet una pèssima utilització d’aquest recurs, que ha estat i estarà més en el futur, en la base dels molts dels conflictes que han generat guerres i morts.
Hem fet marxar dels seus tradicionals indrets les dones d’aigua, i amb elles justament, se’n ’han anat les positives influencies sobre l’entorn, Està clar que tenim el que volíem , oi ?
Que ens aprofiti a tots plegats !
© Antonio Mora Vergés
La dona d’aigua – difícilment visible per als humans – és d’una bellesa sublim, i alhora exerceix una influència benèfica, sobre l’entorn en que viu, tant pel que fa a qüestions d’ordre econòmic, com en els afers de salut, pau , concòrdia, sempre, sempre les seves accions son positives.
Al caliu d’aquestes qualitats ens cal únicament reflexionar sobre l’aigua i la seva relació amb la prosperitat econòmica, en la salut pública i privada , en el manteniment de la concòrdia i la pau social ,... , sabem per experiència – molts de nosaltres personal – que quan els rius que naixien per damunt dels 300 metres van deixar de brollar [ com a conseqüència directa, val a dir-ho de la concentració humana en les zones litorals d’alçada inferior, i a la transformació dels hàbits en el consum de l’aigua ], la vida en totes les seves manifestacions, va començar a desaparèixer d’aquells llocs , els pobles van patir un despoblament que lluny de les expectatives optimistes del progressisme verd i ecològic, continuarà fins a la total despoblació.
Les dones d’aigua estant en l’imaginari col•lectiu en molts indrets : a Caldes d’Estrach,; al Ripollès, concretament a la font del Prestill ; a l’alt Empordà, a Sant Pere de Roda ; al Vallès Oriental , a Riells de Fai ,..... en tots els casos les històries tenen trets comuns :Exerceixen una funció positiva sobre la comunitat dels humans. Concretament a Caldes d’Estrach, deuen el descobriment de les seves aigües a l’acció d’una dona d’aigua.
Passen el temps filant, cosint i rentant peces de roba, que estenen només a la llum de la lluna, si alguna persona n’arriba a aconseguir un tros, ha fet la seva fortuna per a sempre, ja que la roba creixerà i creixerà per més que la gasti, i llevat d’una maledicció perdurarà més enllà de la vida del que la va trobar.
S’explica en relació a aquest fet a Viladrau, que en una família de les riques del poble tenien un tros de roba de les dones d’aigua , i que d’ella s’havien vestit, els avis, els fills, els nets, i els besnéts, i que justament una de les besnétes en ocasió de punxar-se en un dit , sembla que va dir en veu alta “ maleïda roba ! “ , al moment tota la família, fins els morts que estaven dins dels taüts es van trobar despullats.
Accepten – si son vistes – la companyia dels humans, però aquests queden compromesos per a sempre, a no tornar a la seva vida anterior.
Es el cas de la pastoreta del Gorg de Riells de Fai, que en quedar-se a viure amb les dones d’aigua, va provocar que també el seu ramat quedes encantat, i es tornes de pedra, expliquen que justament els bens, eren en una zona en que actualment hi ha un gran pedregar.
Rarament s’han donat matrimonis amb humans, però subsisteixen únicament si el marit, en cap moment de la seva relació fa referència a la procedència de la seva dona. Si ho fa, aquesta desapareix per a sempre més.
El mite, ha tingut en la literatura catalana un tractament a nivells únicament comparables als mites grecs, així Mossèn Cinto Verdaguer , ens explica a la seva obra Canigó, com la dona d’aigua o goja, anomenada Flordeneu atreu el jove Gentil. Tenen també el paper principal, en l’òpera de J.Massó i Torrents, i música de Torrents , La Fada; i en l’opera la dona d’aigua, òpera de Joan Trias i Fargas, amb musica de C.Casademont.
En la seva formulació primera, la dona d’aigua personifica tots els beneficis que se’n deriven pels als humans d’un us correcte d’aquesta matèria.
Està clar que lluny del que pretenien els clàssics la humanitat ha fet una pèssima utilització d’aquest recurs, que ha estat i estarà més en el futur, en la base dels molts dels conflictes que han generat guerres i morts.
Hem fet marxar dels seus tradicionals indrets les dones d’aigua, i amb elles justament, se’n ’han anat les positives influencies sobre l’entorn, Està clar que tenim el que volíem , oi ?
Que ens aprofiti a tots plegats !
© Antonio Mora Vergés
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
