dimecres, 6 de maig de 2009

El Pont Trencat de Sant Celoni. La seva història


Anàvem únicament la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés; la visió del pont mig pedra, mig ferro, va cridar la meva atenció, i ultra la parada obligada en aquell moment, i les fotografies que en donaran testimoni, vaig cercar més tard imatges del Fons Salvany, i com esperava l’any 1.912 en Josep Salvany i Blanch havia recollit una imatge del pont.




Quan a les dades històriques, i fins una imatge de les obres, les manllevava de l‘Enric Tarragó; el seu és un deliciós relat en el que la mateixa infraestructura ens explica de manera molt didàctica, els fets que han conformat el seu devenir :

Hola amics. abans de començar la meva història em presentaré: Jo sóc el Pont Trencat i visc sobre el riu Tordera, just enmig de dos pobles, Santa Maria de Palautordera i Sant Celoni vosaltres us preguntareu... Com és que un pont es pot dir trencat?Doncs resulta que jo no he estat pas un pont trencat des de sempre. Al contrari, fa molts anys jo era un pont sencer que ajuntava les dues riberes del riu Tordera perquè la gent pogués passar d'una banda a l'altre. De fet, segons em van explicar, jo no vaig ser pas el primer pont que va fer l'home sobre el riu Tordera. Va ser el meu avi. El pont Romà. Jo al meu avi no el vaig arribar a conèixer perquè em van muntar sobre els seus fonaments.

Bé ; abans d'enredar-vos més deixeu-me que us expliqui tota la història des del començament.

Heus aquí que molt abans que l'home comencés les seves activitats sobre la terra, ja existia el riu Tordera. De fet no podem pas saber si en aquella època el riu tenia nom, perquè segurament no hi havia ningú per posar-n'hi.

Durant milers d'anys el riu Tordera va ser un riu ample i ufanós, ple de vida i de recursos per viure, cosa que de segur va ajudar a l'home a viure-hi a prop. Amb el pas dels anys els homes van construir grans imperis, impressionants ciutats, obres d'enginyeria civil gegantines, i entre elles, els Romans van ser dels primers en construir camins i vies per comunicar-se. I quan van arribar prop del riu Tort (què és com els romans anomenaven al riu Tordera) es van trobar amb un problema greu. Travessar-lo. Com ja us he explicat el riu Tordera en aquella època portava molta aigua i es clar, cada cop que volien travessar-lo havien d'emprar barques o buscar guals on el riu transités més baix i permetés ser creuat. Per això els romans van decidir construir el meu avi. El Pont Romà.

Molta gent va col·laborar en la construcció del meu avi, pedra a pedra, mà sobre mà, fins que el pas sobre el riu Tort va ser una realitat. Segurament durant el temps que els romans van estar treballant a la zona van adonar-se'n de la bellesa del paratge on s'ubicava el pont i, ben bé podria ser que alguns dels treballadors decidissin quedar-se a viure a la zona. Però bé, el cas és que van passar els anys i la importància de la zona juntament amb les necessitats del moment van afavorir la meva construcció. Segurament el meu avi devia ser molt vell i ja no era gaire segur, així que cap a mitjans del segle XV vaig néixer jo. Malgrat tot a mi em van construir amb l'ajut de tota la gent que vivia a la zona i que es va unir per aixecar-me. Tots plegats van fer realitat el pont que ara podeu contemplar sobre el riu Tordera.

Durant molt temps la gent va emprar-me igual que a l'època romana per travessar d'una banda a l'altre el riu, però com que les despeses de la meva construcció van ser molt altes, es va decidir instituir el pontatge, que era una taxa que s'havia de pagar per travessar-me. Durant molts anys la meva vida va ser plàcida i tranquil·la i la gent vivia en pau. Va ser la època de la que en tinc més bons records; el temps de pau però , es va acabar, i va començar una guerra. Una guerra terrible com totes les guerres, on l’exèrcit del francès va endinsar-se en terra catalana. Eus aquí que en un moviment per replegar-se els francesos havien de travessar el Tordera. La gent de la vila va decidir que per aturar-los i evitar que fessin mal a la vila calia destruir-me. Jo bé prou que m'hi vaig oposar, explicant-los la meva importància per mantenir la pau i el bon transitar de la gent, però no hi va haver forma d'evitar tal acció de guerra, i el 23 de febrer de 1811 una càrrega explosiva va destruir-me un dels meus dos arcs, deixant-me inservible.

Dels anys següents només en conservo mals records, ja que amb la meva destrucció es va posar fi a un dels punts amb més activitat de la zona i jo vaig començar a caure en l'oblit. Tots aquells anys només van servir per posar-me nom "El Pont Trencat" com se'm coneix ara i com se'm va començar a anomenar en aquella època. Entre que jo estava inservible i que a l'hora de construir un nou pont van optar per fer-ne un altre una mica més amunt d'on era jo, la gent va anar oblidant-se de mi i de tot el servei que els havia fet en anys anteriors.

Només de tant en tant algú s'enfilava dalt del pont i contemplava el paisatge i sospirava. I a cada sospir jo sentia l'alè dels homes per tornar a alçar el pont. Però ja ho entenia. Els meus nebots, el pont de la carretera i el pont de la via del tren realitzaven tant bé la meva feina que feien innecessària la meva reconstrucció. Però ja fa mitja dotzena d'anys que la gent del meu voltant, cansats de veure un pont trencat, cansats de saber que cada cop que s'acostaven a mi només tenien records de desolació i mort, van decidir ajuntar-se de nou, mà sobre mà, per reconstruir-me i tornar-me a donar vida.



Poc a poc, buscant recursos i eines han decidit alçar-me de nou per poder gaudir de la meva presència, després de quasi de dos segles d'espera. Per això avui podeu tornar a veure'm d'empeus, orgullós d'estar al servei dels meus veïns.

Desitjo que amb la meva reconstrucció també es comencin a reconstruir ponts trencats del mon.
Ponts de comunicació amb la gent oblidada en altres punts del planeta.



Ponts d'enllaç amb altres cultures amb qui hem de començar a conviure i a créixer junts. Ponts de trobada amb els amics i els companys que ens ajudin a alçar altres projectes que ens facin a tots més feliços. Per això voldria que ara, que sóc un pont vell i nou a l'hora, servis sobretot per recordar a tothom que el mon que se'ns ha donat és un lloc per a conviure junts en pau, si ens ho proposem de tot cor.





Enric Tarragó