dijous, 21 d’abril del 2022

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DE NATURA A LA TORRE DE JOAN ROIG MALLAFRÉ. LA BARCELONA QUE L’ESPECULIACIÓ URBANÍSTICA I LA CORRUPCIÓ POLÍTICA S’ENDUGUE.

 

El Valentí Pons Toujouse feia una feina excepcional,  que en un “país” normal el faria mereixedor d’un reconeixement públic  .




https://www.arquitecturamodernista.cat/obres/es/barcelona/tots/torre-dels-pardals-joan-roig-mallafre-francisca-soler


El promotor de la reforma va ser Joan Roig i Mallafré, i l’autor l’arquitecte Joan Rubió i Bellver (1870-1952




En els dies que seguien a l’alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGITIM i DEMOCRÀTIC de la II República, la casa es va convertir en l'Escola de la natura, dirigida pel pedagog Joan Puig Elies (Sallent, 30 de juliol de 1898 - Porto Alegre, 5 de setembre de 1972) (President de l'Escola Nova Unificada) i per la seva muller, la mestra Roca. Era una escola de signe racionalista i estava sostinguda pel sindicat del tèxtil de la CNT.




"Cada infant, quan surti de les nostres escoles, sabrà parlar en català i en castellà, i després parlarà com millor li plagui. I segurament que llavors comprendrà, com comprenem nosaltres, que l'idioma no és més que un instrument de què se serveixen els homes i que l'idioma serveix a l'home; no l'home a servir a l'idioma”.


Amb la victòria  del sediciosos franquistes, Joan Puig i Elias va haver d'exiliar-se a França on va ser internat en diversos camps de concentració.


A França va col·laborar amb la Resistència, formant part del batalló Llibertat, format per anarquistes espanyols.


Entre 1945 i 1948 realitzà mítings i conferències per tot el país.

 

El 1952 s'embarcà cap a Amèrica i, després d'un temps a Veneçuela, s'instal·là a Porto Alegre a Brasil per continuar amb l'ensenyament.

 

Amb aquests “ antecedents” la casa va ser enderrocada, hi ha discrepància quan a les dates, uns escriuen que  entre els anys 1943 i 1947, essent alcalde l’inefable JOSEP MARIA ALBERT I DESPUJOL , I baró de Terrades, que exerciria  el càrrec en el període         Abril  1945  -  Març  1951 , fins a la seva destitució fulminant arran de la vaga de tramvies.




El va ajudar poc la seva oposició a l'absorció de la notable xarxa d'escoles municipals de Barcelona per part de l'Estat. La llei de 17 de juliol de 1945 possibilitava a tota persona individual o col·lectiva crear una escola, prohibia expressament però,  fer-ho a ajuntaments i diputacions provincials.  Va comptar amb l'ajut del tinent d'alcalde Tomàs Carreras i Artau  (Girona, 3 d'abril de 1879 - Barcelona, 23 d'octubre de 1954, president de la Comissió de Cultura, que valorava la qualitat de l'obra escolar de l'Ajuntament de Barcelona. Finalment s'aconseguí preservar l'autonomia de les escoles municipals.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_dels_Pardals


Altres, escriuen que va ser enderrocada l’any 1963 per donar pas a un bloc d'habitatges, això adjudicaria la “ malifeta “  a JOSEP M. DE PORCIOLES I COLOMER , que va ser alcalde entre  març de 1957  i     maig de1973, i que assolia el sobrenom de “ l’ Àtila” del Patrimoni històric i artístic de Barcelona . 

http://barcelofilia.blogspot.com/2011/05/torre-dels-pardals-casa-roig-1917-1963.html




Ens decantem, ens encantarà però, tenir-ne confirmació a l’email castellardiari@gmail.com per Josep Maria de Porcioles i Colomer (Amer, 15 de juliol de 1904 - Vilassar de Dalt, 3 de setembre de 1993)


Com a tants i tants catalans – i àdhuc a les bones persones, d’arreu del mon -  el tema del català i les restriccions que es volen TORNAR a posar per al  seu ensenyament, a mi en té revoltat.

 

A l’època del José Rodrigo y Villalpando, I marqués de la Comuerta (Zaragoza, 1668 – Madrid, 7 de diciembre de 1741), les instruccions eren “"...de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" , d’aleshores ençà però, els botxins “  a por ellos “;   s’han acostumat a fer les seves maleses  amb plena consciència de la seva immunitat.

 

Fa més de 300 anys que ho intenten sense èxit, confiem en que l’ Alexandre Deulofeu i Torres (l'Armentera, Alt Empordà, 1903 - Figueres, Alt Empordà, 1978) ho encerti, oi?


En la infinita  confiança en Déumaleeixo a tots aquells que persisteixen en la dèria de destruir Catalunya.