SAUVA NEGRA, LA FAGEDA DEL SUD. VALLES ORIENTAL & OSONA.CATALUNYA

Sortíem de Castellar del Vallès prop de les 9,00 del matí, anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l‘Antonio Mora Vergés a fer ‘ una visita de metge’ a la Fageda de Sauva Negra.

Superàvem Caldes de Montbui i seguíem la C59 fins a Sant Feliu de Codines, entravem al al Moianes,per creuar el terme de Sant Quirze de Safaja, i el de Sant Martí de Centelles, per arribar-nos fins Centelles; per l’esquerra de la carretera, entravem en en un vial encimentat , que progressivament i no sempre en bon estat ens porta fins a la urbanització anomenada Puigsagordi.

Cal fer esment que els urbanitzadors s’havien oblidat entre moltes coses essencials de senyalitzar la via, en el nostre cas teníem com a destí primer la fageda i a la seva font , i en el camí de tornada el petit embassament de Santa Maria de Savall, i el runam d’aquesta antiga abadia.

És una aventura reservada només als qui conserven el sentit de la orientació, en algun moment ens va semblar que els vehicles vells i rovellats que trobàvem en algun carrer ,per dir-ho d’alguna manera, eren les restes d’alguns nàufrags d’aquest mar de desídia i abandonament, en que s’ha convertit el projecte d’urbanització. En qualsevol cas, el fet mateix d’existir encara, constitueix un risc pel futur de la Fageda, envoltada d’urbanitzacions per tot arreu.

L’estiu ha estat dur, l’estrès hídric d’aquesta singular agrupació vegetal se’ns fa evident per arreu ; Sauva Negra és un tresor que es conserva encara per aquests paranys, a una alçada d’entre 100 i 200 metres superior a la homònima de Santa Pau a la comarca de la Garrotxa; per arreu un sòl ple de fulles de color rostides , quan esperàvem veure ja el característic to rogenc , que habitualment s’acostumava a darreries de l’estiu, i/o a començament de la tardor.

Fins els grèvols es veuen agostats !

El nostre diagnòstic és dissortadament d’extrema gravetat pel que fa al futur de la Fageda.

En la situació d’absoluta ruïna en que es troba el Regne d’Espanya, amb la intima convicció – per part de molts – de que amb aquest ‘ferro’ - PP, PSOE - que tenim, només podem anar a pitjor, és clar que no ve d’una fageda.

Per intercessió de Santa Maria, davant les runes de l’Abadia de Savall, elevem la nostra sempiterna pregaria; Senyor,allibera el teu poble !!!

MARE DE DÉU DE CANÒLICH. SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA

La Rosa Planell i el Miquel Pujol en una de les seves habituals sortides per conèixer racons del nostre país, dignes de ser admirats, i que formen part de la nostra història, traspassen els límits físics de Catalunya, i s’endinsen al Principat d’Andorra, únic lloc del món on la llengua catalana és oficial.

Ens expliquen que passat Sant Julià de Lòria hi ha una cruïlla que porta a Os de Civis, i seguint la ruta tot pujant a l’esquerra, passat Bixessarri hi ha un trencall que porta a Canòlich. La carretera és asfaltada i com la majoria de les rutes de muntanya recargolada una i altra vegada. Pels rètols vam saber que es tracta de la collada de la Gallina i té un desnivell del 9,4%.

La Verge segons la tradició va ser trobada l’any 1223 per un pastor que conduït per un colom blanc el portà fins una petita balma, on ara s’aixeca el santuari. La Verge de Canòlich, com moltes altres dels Pirineus, és una imatge trobada, la llegenda explica que utilitzant recursos sobrenaturals, indicà als habitants del país on volia que fos bastida l’ermita on havia de ser venerada. Segons la tradició, havia estat amagada i va ser trobada el dia 14 de juliol de 1223.

L’etimologia de la paraula Canòlic sembla ser d’origen romànic (canonhic) i té com significat “Pareu aquí” .

Aquesta Mare de Déu va ser coronada pel Vaticà l’any 1999.

L’any abans es va celebrar el 775è aniversari de la trobada de la Verge.

Pel que fa a la devoció popular, és la segona Verge en importància del Principat d’Andorra, després de Nostra Senyora de Meritxell, que n’és alhora Excelsa patrona.



Pel que fa a l’església que l’aixopluga, la documentació ens diu que va ser construïda sobre una església romànica. Avui no hi ha cap resta visible de la primera construcció. L’església actual va restaurada entre els anys 1973 al 1979. Es tracta d’un edifici de factura moderna que exteriorment consta d’una nau rectangular i campanar d’espadanya. A l’interior presenta volta de canó i un arc triomfal amb un retaule barroc dedicat a Santa Maria.



Al seu voltant hi ha taules i barbacoes, que conformen un parc d’esbarjo amb una panoràmica impressionant.

El darrer dissabte de maig es celebra l’aplec en honor d’aquesta Mare de Déu. Després de dita la missa, es canten els goigs, es beneeix el terme i es reparteix pa beneit per a tothom.



La talla policromada es venera a l’església parroquial de Sant Julià de Loira.

Pertany al Bisbat d’Urgell; el seu titular Monsenyor Joan-Enric Vives i Sicília, és també des del 10 de juliol del 2003, en que dugué a terme el Jurament Constitucional a la Casa de la Vall, a Andorra la Vella , nou Copríncep d'Andorra.



El 19 de març del 2010, el Papa Benet XVI li concedeix el títol i dignitat de Arquebisbe "ad personam"; títol i dignitat d'Arquebisbe concedit "a títol personal" l'equipara als altres Arquebisbes de l'Església Catòlica, que estan al front de les Diòcesis que són Arquebisbats, tant metropolitans com no, és a dir tant si tenen Diòcesis sufragànies com si no. De tota manera, el Bisbat d'Urgell continua essent un Bisbat ò Diòcesi, sense esdevenir Arquebisbat o Arxidiòcesi. I continua essent sufragani de l'Arquebisbat metropolità de Tarragona.

Sou pregats de fer-nos arribar els Goigs a llaor de Nostra Senyora de Canòlich a coneixercatalunya@gmail.com, i els afegirem a la crònica.

BALSARENY; ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA. BAGES

Poca cosa podem trobar del Balsareny del segle XIX , en aquelles dates hi havia una forta implantació de la vinya, que va arribar a ocupar el 80% de les terres de cultiu, cosa que va convertir el paisatge de Balsareny en una zona de parets de vinya i barraques de pedra. Semblava - que ara si – venien anys de bonança econòmica, fins i tot l’any 1885 arribà el ferrocarril (el Carrilet)

L’ any 1892 la fil•loxera arribava al Bages i a les terres veïnes del Berguedà Jussà; la implantació d’indústries tèxtils, les més importants les van crear a Balsareny el germans Soldevila, concretament a la Rabeia i a Sant Esteve, on aviat van néixer sengles colònies.

El tèxtil serà la destinació dels ‘ desnonats de la fil•loxera’, permetrà mantenir i àdhuc augmentar la població de Balsareny i de les poblacions riberenques del Llobregat.

El miratge durarà unes poques dècades; a partir dels anys 60, Balsareny patirà una davallada de població arran de la crisi industrial, sobretot del tèxtil i la mina. El pitjor moment econòmic es viurà durant la dècada del setanta; l’any 1973 va passar el darrer comboi del Carrilet, al ensems molts veïns van haver de desplaçar-se a altres pobles a treballar, la caiguda demogràfica assolirà el seu nivell àlgid, els darrers anys de la dècada dels 70, i durant els anys 80.

Arribava finalment a la Plaça dedicada a Mossèn Roc Garcia de la Enzina, rector del poble, que entre els anys 1779-1797, va construir – a les seves expenses, i sota la seva personal direcció - el pont per salvar el Llobregat, la qual cosa va convertir Balsareny en un encreuament de camins: el de Sallent a Berga i el de Cardona a Vic; em portava fins aquest indret el desig de recollir una imatge de l’església parroquial de Santa Maria de Balsareny, que trobem documentada des del segle XI; cal pensar en un petit temple romànic, que caldrà modificar i/lo ampliar a darreries del segle XIII, i posteriorment als segles XVI i XVII.

El temple actual és una ampliació, feta d'una construcció del romànic tardà, aixecada a les darreries del segle XIII, aprofitant possiblement els materials d’un temple anterior.

L’aspecte més singular és la torre-campanar, que va exercir sens dubte funcions de guàrdia i bada; possiblement tingué un important paper pel que fa a les comunicacions, avisos i senyals a la població. Ara, únicament en algunes poblacions petites, els consistoris tenen al seu càrrec el manteniment i reparació de les torre-campanar.

A l’interior – tancat, com per arreu dissortadament – llegim que es conserva una imatge d’un Crist jacent, obra de l’escultor Josep Cañas.

Literalment penjada damunt del riu, la seva paret posterior és únicament visible des de l’altra riba. Us afegiré una imatge aconseguida pels amics del romànic a l’objectiu

SANTA CREU DE MONTCLAR. EL BERGUEDA JUSSÀ

Ens desviàvem de la via asfaltada, el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés, per arribar-nos fins a Santa Creu de Montclar; és una església originàriament romànica d’una nau, coberta amb volta de rajola, de mig punt, i coronada a llevant per un absis semicircular, molt ample i més baix que la nau; a ponent s’alça una Creu davant de la façana on hi ha el petit campanar d’espadanya.

L’església de Santa Creu de Montclar era una de les propietats del monestir de Sant Llorenç prop de Bagà al comtat de Berga i com a tal surt esmentada en l’acte de consagració de l’església monacal de Sant Llorenç, de l’any 983.

L’església, separada del nucli de Montclar pel llit de la riera, devia exercir ‘ de facto’ funcions quasi parroquials, malgrat no assolir mai la categoria de parròquia; no surt esmentada com a tal en la visita al deganat de Berga de l’any 1312.

Possiblement depenia eclesiàsticament de Sant Martí de Montclar, parroquial del lloc, malgrat ésser propietat del monestir de Sant Llorenç prop de Bagà.

Hom pensa que l’església s’integrà al terme del Castell de Montclar al segle XIV.

La masia propera, dita de Santa Creu – ara en obres – va ser aixecada al segle XVI, i ampliada al segle XVIII; des d’aquella data l’església, esdevindrà capella particular del mas, i perdrà la seva condició de sufragània de la parroquial de Sant Martí.

Avui – segons ens expliquen – no es celebra el culte de forma regular en aquesta església.

Fotografia. Josefina Casadesús Bescompte. 

Si existeixen ens agradarà rebre a l'email castellardiari@gmail.com els Goigs d'aquesta capella 

No ens cansarem de posar-ho negre sobre blanc, el Berguedà necessita amb urgència que s’elabori un cens del patrimoni històric i cultural, i que se’n faci alhora que una acurada conservació, un actiu turístic. Al món hi ha moltes persones que pagarien per poder veure ‘in situ’, aquestes meravelles.

No espereu res – almenys de bo, de Barcelona i/o de Madrid- refieu-vos únicament de les vostres forces, i per descomptat de l’ajuda de l’Altíssim que no us fallarà.

En aquest dissortat reialme tenir vincles amb el narcotràfic, defraudar a la hisenda pública, ser el destinatari de sobres amb diner negre, gastar-se els diners de l'educació, de la sanitat, dels que necessiten per viure els més febles en orgies bàrbares, .., malgrat son pecats molts greus – tot i la consideració benèvola dels “ caïnites “, és repugnant ; no conèixer però, Montclar, el Berguedà , és alhora que un gravíssim pecat, un deshonor per a les persones nascudes a Catalunya

Montclar , el Berguedà,  ,    Catalunya,  disposen – encara – d’un interessant Patrimoni Històric, que cal documentar amb rigor, i que és sens dubte el  nostre MILLOR  actiu .

Hi ha un públic per aquest turisme de “ cultura”  que espera amb ànsia poder gaudir de les “ ciutats humanes “ de Catalunya.

El turisme de sol, alcohol – i altres excessos – està bé, i molt bé a Barcelona i al litoral.

El món viu un moment especialment complicat, per aquesta raó,  aprofitem per deixar constància de les víctimes  del  genocidi jueu,  del tràfic de persones , del narcotràfic - que finança Partits Polítics i persones - , de la corrupció endèmica i sistèmica, de la desatenció sanitària  i social que per manca de recursos econòmics - regalats pels " caïnites "  a les classes " altes" del REINO - ha fet augmentar a Catalunya la mortaldat i la morbiditat,   .... ,

 La reinstauració del virregnat  no és una bona noticia per a Catalunya

Senyor, teva és la venjança.

 

CORNET. BAGES. L'ESCOLA ‘NACIONAL` DE L’ANY 1929.

Està situada al costat dret de la carretera venint des d’Avinyò;

De l’indret ens diu l’enciclopèdia de Barcelona :

Poble del municipi de Sallent de Llobregat (Bages), a l'esquerra del riu de Cornet, afluent per l'esquerra del Llobregat, que neix als altiplans que limiten el Lluçanès pel SW, dins el terme de Gaià, i desguassa a la vila de Sallent.

No diu res del fet – que personalment estimo tràgic - que l’any 1.840, com a conseqüència de la ruïna de l’estat, es produeix la primera de les grans concentracions de municipis; Cornet, equidistant entre Balsareny i Avinyó, serà agregat a Sallent.

El Regne d’Espanya - catòlic, apostòlic i romà - consuma a les darreries del segle XIX, l’espoli dels bens de l’església, materials, amb les desamortitzacions, i immaterials, instaura’n el Registre Civil, i molt a contracor – el poble com menys coneixement tingui millor, aleshores i ara – dissenya un sistema públic d’educació.

A les poblacions rurals l'església, des de temps immemorials, s'havia fet càrrec de l'ensenyament dels infants. Aquest any 1.936 – en el cas de Cornet - seran la Generalitat i el municipi els qui tindran cura d'aquesta important tasca.

Es trencava dramàticament una tradició que portava – amb independència de la seva situació econòmica – als qui ‘ tenien condicions’ a l’excel•lència acadèmica per la via dels Seminaris Menors, i Majors. A Catalunya hi ha encara moltes persones que us en poden donar testimoni.

L’edifici actualment està destinat pel que fa a la planta baixa, on hi havia originalment les aules escolars com a sala d'exposicions. El primer pis és un habitatge particular.

És la seu de l’Associació d’Amics de Cornet
Josep Ribera
Telefon . 938200138
Antigues Escoles de Cornet 08650 Sallent (Barcelona)

A la fitxa del mapa de patrimoni s’explica :

Edifici de planta baixa i teulada a dues aigües amb un pis i golfes d'alçada. Té un afegit a la banda esquerra de la façana de planta baixa i teulada a una vessant. Disposa de tres obertures de grans dimensions a la planta baixa, destinada originalment a aules escolars i actualment com a sala d'exposicions. Al primer pis també hi ha tres obertures de més petites dimensions actualment destinada a habitatge particular. Al capdamunt de tot, i centrant la façana, hi ha una petita finestra semicircular. L'aparell és de pedra irregular unida amb morter. S'utilitza el totxo com a element decoratiu en les obertures, llindes i voltes.

Conserva a l'entrada la campaneta que avisava als alumnes per entrar a l'escola, datada el 1929, any de la seva inauguració. A la façana es llegeix encara el rètol "Escuela Nacional de Cornet (Sallent)"

Tancava els ulls i veia perfectament els nens i nenes de Cornet, en aquella esplanada curulla de verdor, amb la ma dreta aixecada, cantant el ‘Cara al Sol’.Sentia un calfred

Em quedo amb la bonica imatge de l’escut parlant de Cornet [ COR-NET].

EL CASTELL DE SALDES. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

Pujàvem darrera del Miquel Pujol , la Rosa Planell, el Joan Vilardell, el Joan Escoda i l’Antonio Mora, en el camí – amb una fortíssima pendent – no advertia restes de cap edificació, ni fins la possibilitat, ateses les mides de les feixes, que en cap moment del passat n’hi haguessin hagut; únicament l’espai on s’aixequen les restes de l’anomena’t Castell de Saldes, permetia una mínima construcció.

D’aquest indret se’n ha escrit força :

http://www.castellsmedievals.com/bergueda/143-saldes/134-castell-de-saldes
http://percaminsdelbages.blogspot.com/2011/07/castell-de-saldes.html

Està clar que fou reconquerit als sarrains, que possiblement tenien en aquest indret únicament una torre de guaita.

Les restes no permeten suposar la presència d’un nombre important de persones, i fins i tot ens costa d’acceptar que els castlans tinguessin aquí dalt la seva residència.




Les exigües mides de l’esglesiola dedicada a Santa Maria – advocació habitual en els ‘castells’ reconquerits als seguidors de Mahoma -, vindrien a confirmar la nostra hipòtesi.



En aquestes terres del Berguedà Sobirà sovintegen els ‘castells’, de la major part d’ells però, únicament en resta el nom, i llevat dels que tenien – com en el cas de Gósol, i possiblement de Gisclareny - un poble al seu redós, els testimonis històrics, son poca cosa més que una línia per cada un del segles que han transcorregut fins als nostres dies.

Cal considerar en tot cas , que la denominació ‘castell’ atribuïda en general als llocs que pertanyent al ‘ poder', s’ha d'entendre a la llum del coneixement que tenim, de la misèria extrema en que es desenvolupava la vida en aquestes contrades fins ben entrat en segle XX.

Al Shi-Chan, el petit japonès que podria ser un germà petit, o un nebot trapella , no li agrada el pebrot, a mi no m’agraden ‘els nobles’; en el meu cas l’explicació és simple, crec fermament en la igualtat de tots els esser humans.

Ah!, els salzes que possiblement estant en l’origen del topònim, son hores d’ara un arbre exòtic en aquesta contrada.

TORRE DE SANT OÏSME. LA NOGUERA. CATALUNYA

Ens aturàvem de tornada del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a l’indret anomenat la Baronia de Sant Oisme. http://www.alosdebalaguer.com/2008/08/baronia-de-sant-oisme/

Ens explicaven la llegenda dita ‘de la salvadora del castell’, situada en el període posterior a la pèrdua de les llibertats de Catalunya l’any 1.714; Felip V organitzà un genocidi en tota regla que incloïa enderrocar tots els castells de casa nostra, amb un especial èmfasi aquells que li van fer resistència.

El castell estava regit per la vídua del seu heroic defensor; les cròniques diuen que es tractava d’una jove senyora d’extrema valentia i sang freda; avisada a temps de l’ordre esmentada havia preparat un pla de salvament; en la recepció de la tropa de molers i picapedrers – ara en dirien ‘enginyers - la seva gent d’armes – que havíem amagat en el cementiri proper de Sant Bartomeu - semblaven servents.

La dama anava guarnida amb els millors vestits, i convidà a la tropa i al capità a entrar dins el castell on els va demanar que abans de dur a terme l’ordre, li fessin l’honor d’acompanyar-la en el dinar.

El capità es va pensar que havia estat ell amb la seva figura qui havia causat impacte a la jove vídua, i ho va acceptar; enlloc els havien rebut així, sempre els calia passar per les armes alguns homes i joves, i deshonrar dones i donzelles, abans de dur a terme l’enderroc.

El banquet fou d’allò més bo, el vi havia fet el seu efecte en la tropa espanyola; el capità com una mostra del seu agraïment, oferí a la bella senyora la possibilitat de treure tots els mobles que volgués, insinuant però de forma barroera, que la seva generositat havia de ser compensada amb favors d’alcova, en aquell moment a la indicació de la senyora els servents van armar-se, i van fer hostatges a tota la tropa , la resposta a la proposta de l’indigne oficial, va ser d’antologia :

Què us heu cregut? Sou al meu castell i jo en sóc la senyora la que dono les ordres. Us he tractat com a hostes, a vós i als qui us acompanyen. Mireu la vostra tropa que han menjat i begut a desdir, que no s’aguanten de peu i el vi els tanca els ulls, i, a més a més, desarmada, ja que durant el dinar els meus soldats els han pres les armes. Només vos conserveu l’espasa i encara us manifesteu un perdonavides dient-me que puc treure els mobles i que seria bo rebre algun favor a canvi? Marxeu, aneu ben lluny d’ací que no vull que la meva gent faci una carnisseria com si de la matança dels porcs es tractés. Vinga, fora!, i no torneu mai més, que no volem saber res de vosaltres que voleu trencar les llibertats del nostre poble.

Conclou la llegenda que el capità, avergonyit, va haver de lliurar la seva espasa a la jove vídua, senyora del castell, que a pesar de la seva joventut demostrà l’energia i la noblesa de la dona d’aquestes terres. El castell va escapar del càstig de l’enderroc, i ella entrà en el món mític de la llegenda com la salvadora del castell.

La realitat en forma d’extrema ruïna ens diu que els fets possiblement van tenir un epíleg diferent i dissortadament tràgic :

Ben aviat Sant Oisme rebria no una Companyia, ni un Batalló de soldats borbònics, sinó tot un regiment !. Homes, dones, joves i infants van ser passats per les armes; mil vegades ultratjada la que fou senyora del Castell, va veure marxar els soldats espanyols en direcció a Tremp, el seu cant horrorós ressonava per l’estret de Terradets :

Entre flores, fandanguillos y alegrías

nació mi España, la tierra del amor.

Sólo Dios pudiera hacer tanta belleza,

y es imposible que puedan haber dos.

Y todo el mundo sabe que es verdad,

y lloran cuando tienen que marchar.

Por eso se oye este refrán:

Que viva España.

Y siempre la recordarán.

Que viva España.

La gente canta con ardor:

Que viva España.

La vida tiene otro sabor,

y España es la mejor.

En las tardes soleadas de corrida,

la gente aclama al diestro con fervor.

Y él saluda paseando a su cuadrilla

con esa gracia de hidalgo español.

La plaza con sus oles vibra ya

y empieza nuestra fiesta nacional.

Por eso se oye este refrán:

Que viva España.

Y siempre la recordarán.

Que viva España.

La gente canta con ardor:

Que viva España.

La vida tiene otro sabor,

y España es la mejor.

Que bonito es el Mar Mediterráneo,

su Costa Brava y su Costa del Sol.

La sardana y el fandango me emocionan,

porque en sus notas hay vida y hay calor.

España siempre ha sido y será

eterno paraíso sin igual.

Por eso se oye este refrán:

Que viva España.

Y siempre la recordarán.

Que viva España.

La gente canta con ardor:

Que viva España.

La vida tiene otro sabor,

y España es la mejor.

Recollia algunes imatges d’aquest indret isolat.