dijous, 6 d’octubre de 2011

TORRE DE SANT OÏSME. LA NOGUERA. CATALUNYA

Ens aturàvem de tornada del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a l’indret anomenat la Baronia de Sant Oisme. http://www.alosdebalaguer.com/2008/08/baronia-de-sant-oisme/




Ens explicaven la llegenda dita ‘de la salvadora del castell’, situada en el període posterior a la pèrdua de les llibertats de Catalunya l’any 1.714; Felip V organitzà un genocidi en tota regla que incloïa enderrocar tots els castells de casa nostra, amb un especial èmfasi aquells que li van fer resistència.

El castell estava regit per la vídua del seu heroic defensor; les cròniques diuen que es tractava d’una jove senyora d’extrema valentia i sang freda; avisada a temps de l’ordre esmentada havia preparat un pla de salvament; en la recepció de la tropa de molers i picapedrers – ara en dirien ‘enginyers - la seva gent d’armes – que havíem amagat en el cementiri proper de Sant Bartomeu - semblaven servents.

La dama anava guarnida amb els millors vestits, i convidà a la tropa i al capità a entrar dins el castell on els va demanar que abans de dur a terme l’ordre, li fessin l’honor d’acompanyar-la en el dinar.

El capità es va pensar que havia estat ell amb la seva figura qui havia causat impacte a la jove vídua, i ho va acceptar; enlloc els havien rebut així, sempre els calia passar per les armes alguns homes i joves, i deshonrar dones i donzelles, abans de dur a terme l’enderroc.

El banquet fou d’allò més bo, el vi havia fet el seu efecte en la tropa espanyola; el capità com una mostra del seu agraïment, oferí a la bella senyora la possibilitat de treure tots els mobles que volgués, insinuant però de forma barroera, que la seva generositat havia de ser compensada amb favors d’alcova, en aquell moment a la indicació de la senyora els servents van armar-se, i van fer hostatges a tota la tropa , la resposta a la proposta de l’indigne oficial, va ser d’antologia :

Què us heu cregut? Sou al meu castell i jo en sóc la senyora la que dono les ordres. Us he tractat com a hostes, a vós i als qui us acompanyen. Mireu la vostra tropa que han menjat i begut a desdir, que no s’aguanten de peu i el vi els tanca els ulls, i, a més a més, desarmada, ja que durant el dinar els meus soldats els han pres les armes. Només vos conserveu l’espasa i encara us manifesteu un perdonavides dient-me que puc treure els mobles i que seria bo rebre algun favor a canvi? Marxeu, aneu ben lluny d’ací que no vull que la meva gent faci una carnisseria com si de la matança dels porcs es tractés. Vinga, fora!, i no torneu mai més, que no volem saber res de vosaltres que voleu trencar les llibertats del nostre poble.

Conclou la llegenda que el capità, avergonyit, va haver de lliurar la seva espasa a la jove vídua, senyora del castell, que a pesar de la seva joventut demostrà l’energia i la noblesa de la dona d’aquestes terres. El castell va escapar del càstig de l’enderroc, i ella entrà en el món mític de la llegenda com la salvadora del castell.

La realitat en forma d’extrema ruïna ens diu que els fets possiblement van tenir un epíleg diferent i dissortadament tràgic :

Ben aviat Sant Oisme rebria no una Companyia, ni un Batalló de soldats borbònics, sinó tot un regiment !. Homes, dones, joves i infants van ser passats per les armes; mil vegades ultratjada la que fou senyora del Castell, va veure marxar els soldats espanyols en direcció a Tremp, el seu cant horrorós ressonava per l’estret de Terradets :


Entre flores, fandanguillos y alegrías


nació mi España, la tierra del amor.


Sólo Dios pudiera hacer tanta belleza,


y es imposible que puedan haber dos.


Y todo el mundo sabe que es verdad,


y lloran cuando tienen que marchar.





Por eso se oye este refrán:


Que viva España.


Y siempre la recordarán.


Que viva España.


La gente canta con ardor:


Que viva España.


La vida tiene otro sabor,


y España es la mejor.





En las tardes soleadas de corrida,


la gente aclama al diestro con fervor.


Y él saluda paseando a su cuadrilla


con esa gracia de hidalgo español.


La plaza con sus oles vibra ya


y empieza nuestra fiesta nacional.





Por eso se oye este refrán:


Que viva España.


Y siempre la recordarán.


Que viva España.


La gente canta con ardor:


Que viva España.


La vida tiene otro sabor,


y España es la mejor.





Que bonito es el Mar Mediterráneo,


su Costa Brava y su Costa del Sol.


La sardana y el fandango me emocionan,


porque en sus notas hay vida y hay calor.


España siempre ha sido y será


eterno paraíso sin igual.





Por eso se oye este refrán:


Que viva España.


Y siempre la recordarán.


Que viva España.


La gente canta con ardor:


Que viva España.


La vida tiene otro sabor,


y España es la mejor.


Recollia algunes imatges d’aquest indret isolat.


Cap comentari: