dimecres, 21 d’abril de 2010

Llogari Picanyol i Pla, un heroi tranquil.


El tema de l’ensenyament del català m’ha fet present al Pare Llogari Picanyol i Pla, de les Escoles Pies de Sabadell. L’acció va transcórrer a la dècada dels seixanta del segle XX; el català estava proscrit de l’ensenyament i de la vida pública.

Estudiàvem “comerç”, els fills de casa bona, feien el batxillerat per continuar desprès fins a la universitat; els que venien del món del treball, en el millor dels casos, començàvem la nostra vida laboral en una oficina i/l despatx tèxtil, repassant, tallant, empaquetant i transportant a les esquenes, peces i peces de roba.

La seva tasca consistia a donar-nos classe de religió, però el fundador de la revista “Sabadellum” , ens va sorprendre en regalar-nos un petit llibre que havia pogut editar gràcies a algun mecenes local, i que possiblement no havia passat cap mena de censura. Eren els primers rudiments de la gramàtica de la nostra llengua. El tracte era senzill, qui aproves català, superaria l’assignatura de religió, els que suspenguessin haurien d’examinar-se de religió al setembre.

Teníem un company –almenys – quin pare era de l’anomenada Policia Governativa, aleshores “grisos"; sembla que la decisió del P. Llogari, no li va agradar gens, i no va tenir cap pensada millor que venir un dia al col·legi. L’escolapi era un home menut i grassonet, la imatge mateixa de la bonhomia; el “gris” contràriament era i mai més dit "un tros d’home", quasi dos metres d’alçada des dels talons a la gorra de l’uniforme, que lluïa amb indissimulada satisfacció.
Queria hablar con usted, Padre.

Doncs haurà de demanar hora a la consergeria, aquest no és el lloc, ni moment per poder-lo atendre.

Es sobre el tema de las clases de catalan, que no quiero que mi hijo lo aprenda.

El seu fill, com la resta d’alumnes de religió, han d’aprovar l’assignatura, i no faré en això cap excepció.

Padre, usted sabe que el catalán esta prohibido, y que soy guardia, si yo quisiera... li va sortir el to xuleta.

Jove, és millor que surti ara mateix del col·legi i no hi torni. Si vol que el seu fill continuí amb nosaltres ja sap les condicions, i abans d’amenaçar a ningú vagi amb compte, perquè certament no sap amb qui està enraonant!El P. Llogari el va deixar amb a paraula a la boca.

El fill del guàrdia va estudiar català, i va fer-ho de forma profitosa.

En el meu cas, l’acció del P. LLogari – en aquells anys el coneixíem com Leodegari, catalanitzant el nom en castellà, per eliminació de la darrera vocal - em va permetre conèixer la meva llengua i la meva cultura; ambdós coses han estat cabdals en la meva existència.

El Dr. Llogari Picanyol i Pla , Escolapi, Prevere, estudiós de prestigi, fundador i mantenidor de la revista "Sabadellum" és l’exemple palès de l’heroi tranquil, al qui dissortadament oblida la comunitat amb massa rapidesa.


A la seva memòria.


(©) Antonio Mora Vergés

L’enciclopèdia Catalana recull :

Moià, Moianès, 1896 — Sabadell, Vallès Occidental, 1968

Escolapi i ordenat el 1918, fou procurador general de l’orde a Roma durant vuit anys. Cridat a Roma, fou arxiver i cronista de l’orde (1932-58), fundà i dirigí les revistes Ephemerides Calasanctianae (1932-58), Rassegna di storia e bibliografia scolapica (1937-58), Archivium Sch. P. (1936-55), on publicà molts articles d’història de l’orde, molts dels quals referents a Catalunya. Autor de més de cinc-cents títols, entre els quals nou volums de l'Epistolario di S. Giuseppe Calasanzio (1949-56) i moltes obres específicament escolàpies. Una forta polèmica dintre l’orde el féu dimitir i retornar a Catalunya, on fundà, dirigí i fou quasi l’únic redactor de les revistes trimestrals Sabadellum (1960-68) i Modilianum (1960-67), gairebé exclusivament en català, sobre temes monogràfics locals i comarcals. És autor també d’una petita monografia de Moià (1958).