diumenge, 4 d’abril de 2010

EL CENTURIÓ.

Els seus pares havien nascut a Fenícia, i la seva presencia a la Tarraconense, es devia al seu esperit de negociants; es van instal·lar inicialment al barri dels pescadors; es dedicaven a la venda de teixits , i alhora a l’exportació d’oli. Tarraco era un bon lloc per a viure.Ell va néixer l’any 10 A.C. , en el ser el primer el varen anomenar Antonio, desprès vindrien mes germans i germanes, però aquesta serà si s’escau una nova història.

Va seguir l’ensenyament romà, i previsiblement havia d’acabar fent-se càrrec del negoci familiar.

L’ any 5 D.C. trobem la família al petit poblat d’Argentium, on el pare treballa de sol a sol; Argentium es una minúscula població, on només hi ha soldats, i treballadors de les mines amb les seves famílies, la major part dels treballadors ho son amb caràcter de forçosos, i sovint com a conseqüència d’alguna decisió judicial i/o política. Aquest es el cas dels Hachem, el pare l’Ibrahim va ser denunciat com espia de Fenícia, en una operació comercial, i malgrat que ningú va poder provar la certesa de les acusacions, la família va perdre tots els seus bens ( que van passar al Prefecte Romà ), i es va veure reduït a desenvolupar aquell treball en regim de quasi-esclavatge.

L’Antonio va començar a treballar també a la mina, però les seves bones maneres i la seva educació exquisida, ben aviat varen ser advertides pel Centurió que feia les funcions de cap civil i militar de l’explotació minera, amb 16 anys ja era l’encarregat general de la mina, i des d’aquella posició, li va ser senzill reduir la brutalitat del tracte amb els treballadors, tot i augmentant alhora el rendiment de la mina.

L’Ibrahim i d’altres treballadors més grans, es dedicaven només a la neteja del material, i a l’extracció i havia homes més joves, que rebien un plus si excedien una determinada marca al dia.L’habilitat de l’Antonio va arribar – per desgràcia del Centurió – fins a Tarraco, i ben aviat els Hachem, completament rehabilitats varen tornar a viure a la Ciutat; mai però oblidaria l’Antonio la petita vall d’Argentium, ni tampoc la mudabilitat de l’existència humana.

Als 25 anys, any 15 D.C. l’Antonio treballava a la casa del Prefecte romà, i va tenir ocasió de conèixer personalment la majoria de famílies romanes; portat per la seva bonhomia tothom al cap de poc temps, li devia algun favor ; i donat el seu criteri just i ponderat, va guanyar fama de persona de bon consell.

L’any 22 D.C. va arribar a Tarraco un nou prefecte, de nom Pilatos, era aquest un home gris i sense caràcter al qui dominava en tot i per tot, la seva dona.



Pilatos va veure deseguida les possibilitats de l’Antonio, i li va encomanar la gestió quotidiana de la Província, aquesta delegació en la persona d’un no romà d’origen, a despit del gran encert en que es desenvolupava l’activitat social i econòmica a la província, va provocar les queixes d’algunes famílies romanes.

Pilatos anticipant-se a les maniobres dels seus enemics va nomenar l’Antonio, Centurió de la Guardia de l’Emperador, això el situava sota la protecció directa del Senat romà, i en dependència directa de l’emperador.



L’Antonio va acceptar aquesta designació amb la consciència clara, de que per be o per mal, el seu destí – i el de la seva família – aniria lligat al del mateix Pilatos.

Van ser aquells anys particularment feliços, tant per l’Antonio, com per la Tarraconense, es van consolidar noves àrees de conreu, es van portar les aigües fins a Tarraco, i l’activitat econòmica va fer necessari ampliar el port, el circ i dotar la ciutat de tot un seguit de serveis públics, banys, escoles, temples ,...L’ any 29 D.C. Pilatos va rebre l’ordre de fer-se càrrec de la Prefectura de Palestina amb seu a Jerusalem, l’Antonio com altres nascuts a Tarraco, va rebre l’ordre de traslladar-se juntament amb el Prefecte a la nova destinació; es va assegurar que la seva família – pares i germans - quedes sota la protecció del nou Prefecte, i va partir cap a Palestina.

L’any 30 D.C. trobem Pilatos ja a Jerusalem, enyorat com la resta dels qui l’acompanyaven de Tarraco ; la vida social a la nova destinació era molt reduïda, donat que els jueus mantenien – amb permís de Roma – un culte que limitava les celebracions, i tenien unes costums estrictes en les seves relacions entre jueus i romans , que sobtaven moltisim als soldats que venien de la Tarraconense.

No hi havia cap relació entre els soldats i els jueus, i menys encara entre els soldats i les dones jueves.

Pilatos només es relacionava amb un noble jueu de costums romanes, Herodes, que mantenia la teoria de que ell era el veritable rei dels jueus.

De fet Herodes jugava amb almenys dues baralles, i feia la gara-gara tant als jueus més tradicionals, com al Prefecte romà.

L’Antonio exercia el seu càrrec d’home de confiança de Pilatos, i rebia regularment els informes que sobre les activitats més habitual, li feien arribar les guarnicions de tota palestina.

D’aquesta manera va tenir la primera noticia de l’existència de Jesús, li va arribar un informe de Canaan en que li parlaven de la conversió d’aigua en vi, amb motiu d’un casament, desprès vindrien informes i més informes, en que Jesús una vegada i altra, ajudava al proïsme, confortava als que patien, o denunciava amb veu de tro els vicis d’una societat instal·lada en el cofoisme.

L’Antonio va encomanar el seguiment personal de Jesús a uns dels seus homes de major confiança, el Julius ; aquest tenia aleshores 30 anys, quasi be com el mateix Jesús, i la seva fidelitat a l’Antonio estava fora de tot dubte, fins a l’extrem de posar en perill la pròpia vida, si fos precís.

Pilatos va ser informat del seguiment a que s’estava sotmetent a Jesús, i tot i manifestar que el trobava exagerat i àdhuc innecessari, fiant-se del criteri de l’Antonio va donar-ne l’autorització.

El Julius com el mateix Antonio era un home pragmàtic, si calia adorar als Deus Romans, s'els adorava, si calia agenollar-se davant d’una estàtua de l’emperador s’agenollava, però el missatge de Jesús va arribar-li al cor, i així li ho va dir a l’Antonio, “ potser no soc la persona adequada, jo crec que aquest home, es veritablement el fill de Déu “.

L’Antonio li va dir que continues fent la seva tasca, i fins i tot li va dir, que el mateix aniria alguna vegada a escoltar Jesús.

L’Antonio va veure la multiplicació dels pans i dels peixos, ell i el Julius van menjar juntament amb d’altres milers de persones aquell dia, també les Benaurances van arribar directament a les seves orelles, i van commoure el seu cor, i com el mateix Julius, es va convèncer de que aquell home era el fill de Déu.

La relació d’Antonio amb Pilatos respecte de Jesús es va anar tornant dubitativa, li podia confiar la seva fe ?, va decidir que no era aconsellable, i malgrat tenir-l'ho constantment informat de tots els moviments de Jesús, mai va confiar al Prefecte, que ell, i d’altres soldats de la Tarraconense, creien fermament en la doctrina que Jesús predicava i practicava.

Julius va caure malalt de les febres, i el metge de la guarnició li va dir a l’Antonio, que malauradament no s’hi podia fer res, i que calia esperar un desenllaç tràgic.

L’Antonio va anar a trobar a Jesús, i li va demanar amb les paraules que han arribat fins a nosaltres Senyor, jo no soc digne de que vingueu a casa meva, però una paraula vostra salvarà la vida d’en Julius “. El Julius va sortir be d’aquelles febres.

Els aconteixements es van precipitar, quan Jesús va ser empresonat pel Sanedri, i portat a Judici davant el Prefecte Pilatos.

L’Antonio va aconsellar Pilatos, que evites el judici de Jesús, i així es va plantejar, llibertar fins i tot Barrabas, un dels homes forts de l’il·legal exercit jueu, però com sabem molt be, finalment Pilatos va condemnar Jesús, desprès de rentar-s'en les mans repetides vegades.

L’Antonio només va aconseguir que cap dels soldats de la Tarraconense participes en la cerimònia de la crucifixió.

Desprès de la mort de Jesús, l’Antonio i el Julius van contactar amb alguns dels apòstols del mestre, i ambdós juntament amb altres soldats, van fer-se cristians.

L’any 35 D.C. l’Antonio va tornat llicenciat a Tarraco, ell i el Julius, van decidir dedicar-se al conreu de la terra, a la petita població d’Argentium, i des d’allí, es va anar propagant la nova fe per tota la Tarraconense.

Antonio Mora Vergés

Cap comentari: