dijous, 22 d’abril de 2010

AIXÒ ÉS TROIA !. CATALUNYA AVUI.



L'Olaf Radmusen portava més de vint anys a Catalunya, poc a poc havia anat entenen els costums i la llengua, i fins el sentit últim del que anomenaven 'tarannà'. Li sobtava l'aparent dificultat dels espanyols per entendre i enraonar el català.

Va viure, primer en l'àmbit local, i darrerament a tots els nivells de representació política , l'ascens dels candidats espanyols, que tant bon punt assolien el poder s'abraçaven fervorosament a la senyera i al catalanisme.

A nivell de carrer, els autòctons patien una discriminació cada vegada més declarada; li explicaven que el període feixista estava prohibit parlar català en públic, i qualsevol manifestació del folklore particular d'aquesta cultura; curiosament els anomenats 'Coros i Danzas de la Secció Femenina' van acabar incorporant al seu repertori les sardanes. El feixisme té aquestes contradiccions !. En el 'període fosc' la major part dels empleats públics – tant de les administracions com d'empreses estatals – eren de procedència forana, i la presència catalana en els aparells repressius únicament podia qualificar-se com 'testimonial'.

Semblava més enllà de la infeliç definició de català , que la situació presentava tímids símptomes de millora; de la repressió se'n ocupaven ara els Mossos d'Esquadra, i en les administracions públiques – l'estat s'havia desfet amb procediments que si més no aixecaven sospita de totes les empreses – s'hi començava a sentir parlar en català; la presència del castellà – espanyol per a ells – continuava però imposant-se de forma clara.

Quan anava a Suècia i li preguntaven sobre Catalunya – els suecs estant molt interessats en aquest país nostre ; els establiments d'Ikea en son una bona mostra – sempre acabava fent esment del Cavall de Troia; per a ell, la Guerra Civil, i el posterior genocidi – que no havia estat mai jutjat, i que hores d'ara tornava a ser noticia, per l'acarnissament del feixisme residual contra el jutge Garzon- havien permès l'entrada massiva d'espanyols als que se'ls explicava que 'per dret de conquesta' podien exercir tota mena de vexacions sobre els 'aborígens'. El sàtrapa va morir sense veure el triomf final de la seva infame estratègia, però els catalans i la seva llengua estaven tocats de mort !!!

En ocasió de la festa de Sant Jordi, li va semblar que aquestes reflexions s'havien de fer publiques.

A tu que et sembla ?

Cap comentari: