CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DEL PLA. CORRO D’AMUNT

Havíem demanat , la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, permís per accedir fins a la Capella romànica, molt restaurada de la Mare de Déu del Pla; ens permetien recollir imatges únicament de l’exterior, la capella malgrat trobar-se dins les terres del Mas Biure, pertany a la propera parròquia de Corro d’Amunt.

En la meva recerca, he trobat sobre el lloc les següents dades :

El Mas Carbó, avui Mas Biure, és citat en documents del 1200 i del 1300.

Al costat d’aquest mas hi ha la capella de la Mare de Déu del Pla, vora la carretera de les Franqueses a Cànoves.

Documentada el 1077, la capella és romànica, d’una nau i absis rodó, adornat amb arcuacions llombardes; la volta és apuntada, la porta i una petita rosassa són gòtiques. La imatge romànica de la Mare de Déu i un petit retaule gòtic que conservava la capella foren destruïts el 1936.

L’altar de fusta n’encobria un de romànic, de pedra, que desaparegué.

L’autor de la decoració de l’altar, que va ser refet el 1950, com també de la imatge actual de la Mare de Déu, de bedoll, és Josep M. Nuet i Martí. La capella fou restaurada el 1953.

Recollim algunes dades biogràfiques D’EN JOSEP M. NUET MARTÍ :

Neix el 5 de gener de 1914 a la vila de Gràcia, a Barcelona. Fa els seus estudis primaris en un col·legi privat modest, però la seva adolescència i joventut es desplega dins l’ambient dels Lluïsos de Gràcia i de la Congregació de l'Oratori.

Seguint la seva inclinació artística, estudia dibuix i pintura a l'Acadèmia Baixas de Barcelona. De jove va formar part del grup núm. 1 Torras i Bages, de la Federació de Joves Cristians (FJC), on inicià l’amistat amb el Dr. Pere Tarrés, que amb el temps havia de fer-se més forta i més entranyable. A la FJC, va col·laborar en el periòdic «Flama» i en l’equip d’atletisme —la seva especialitat eren les curses de vuit-cents i mil cinc cents metres llisos— que en 1936 va guanyar el Campionat de Catalunya en la categoria de debutants i ell mateix va ser el guanyador del Trofeu Molock's. La seva carrera atlètica va ser curta perquè aviat esclatà la guerra civil. Tanmateix, va participar com a atleta en alguns equips militars de l’exèrcit de la República, on estava enquadrat.

Quan torna de la guerra, i de la depuració en un camp de concentració franquista a Galícia, a poc a poc recomença la seva activitat artística, amb moltes dificultats i pocs mitjans.

El 22 de juny de 1945 va contraure matrimoni amb M. Mercè Badia i Margarit i passa a viure a l’Avinguda de Pedralbes, on tingué el seu estudi, que en aquella època era un racó de món enmig de camps de garrofers. D’aquesta unió en naixeren tres fills: Josep, Roser i Eulàlia.

El treball artístic, que va portar sempre amb una gran honestedat, fora de qualsevol grupet, li va permetre tirar endavant la família no sense dificultats. Va ser un home treballador, que sempre tenia idees noves, honest i amb una consciència recta, generós i confiat en la providència de Déu. Una de les pàgines de l’evangeli que més apreciava és la que diu: «Guaiteu els lliris boscans: com es fan! No s’escarrassen a filar. I us dic tanmateix que ni Salomó amb tot el seu luxe no es va poder vestir com un d’ells...» (Mt 6, 25-34). La seva confiança en Déu era gran.

El Dr. Pere Tarrés, gran amic seu, li deia «l’home de la Providència».

Al llarg dels anys va poder dur a terme una fecunda vida dedicada a exercir el seu carisma, l’art, en gran part religiós. Dedicat principalment a la pintura, principalment era paisatgista, però també pintava amb gran encert les flors, sobretot roses. Va dedicar-se més tard a l’escultura: talla i escultura en pedra, als esmalts, als murals al fresc, esgrafiats. També s’havia dedicat a
l’orfebreria, al gravat, a l’aquarel·la, etc. Tal com escriu Jaume Aymar: «Així com en les seves obres de temàtica profana hi ha una evolució ben evident cap a un expressionisme de pinzellades vigoroses, en la seva obra religiosa hi ha una línia constant: una tradició serena, mediterrània, quelcom noucentista i primitivista que, a mesura que passen els anys, es va afinant cada vegada més. És com si davant la realitat del món en Josep M. Nuet deixés fluir la seva personalitat desbordant i davant de Déu es recollís i pintés com un monjo, com un pintor d’icones. És l’equilibri entre l’acció i la contemplació en l’artista».

Va rebre el do de poder mantenir una salut molt acceptable que el permetia dibuixar i pintar perfectament fins als seus darrers temps.

Morí el 2 de març de 1998 a Barcelona, a causa d’un càncer que li van detectar poques setmanes abans, voltat de l’afecte i de la companyia de la seva família i dels molts amics que l’estimaven, amb la confiança que estava en mans de Déu.

La seva dedicació a l'art comença abans de la guerra civil, però és després de la contesa que intensifica el seu treball, no sempre fàcil ni recompensat com mereixeria.

Entre la seva llarguíssima activitat creativa i restaudora, trobem :

Corró d'Amunt (Vallès Oriental), capella de la Mare de Déu del Pla.

Em comentava la mestressa de la casa, que pel juliol, el dia 10, havia tingut lloc tradicionalment un aplec a l’ermita de la Mare de Déu del Pla, i la festa major se celebrava el primer diumenge d’agost. Avui ja no s’hi fa res; Com possiblement moltes bones persones , espera que aquesta situació d’abandó i descreença també s’acabarà algun dia. Sense ser-ne conscient expressava la tesi coneguda com “ la llei del pèndul “ . Tot passa, tot torna.

Personalment penso que no serà així, avui “ el progrés “ s’identifica amb altres conductes, i tot el que té relació – ni que sigui remotament - amb la religió , rep la qualificació apriorística d’anar justament contra el progrés.

M’agradaria tant equivocar-me en aquesta ocasió !!

© Antonio Mora Vergés