MONTFALCÓ D’AGRAMUNT , ABANS D’OSSÓ – L’URGELL.

El meu viatge en portarà en aquesta ocasió davant les ruïnes de l'antic castell de Montfalcó d’Ossó , la proximitat amb la vila d’Agramunt - famosa pels seus torrons, i capital de facto del baix Urgell - ha fet que, si el busqueu en els mapes, en alguns casos el trobeu com a Montfalcó d’Agramunt; aquesta dicotomia es justifica en la necessitat de diferenciar el poble de Montfalcó d’altres Montfalcons de la zona.

La primera notícia de Montfalcó és del 1163 en un testament on Ramon Barrufell deixa el poble al seu gendre, Arnau de Falconera. Al segle XVII (en els anys 1620-90), el terme pertanyia al monestir de Poblet. Al segle XVIII passà als Lanuza, barons de Montbui (i antics senyors de Ceret) i per enllaç de Maria Helena de Lanuza-Montbui-Vilarig i de Boixadors amb Giner Rabassa de Perellós, marquès de Dosaigües, passà a aquesta casa marquesal fins a la fi de les senyories.

Deixava el vehicle en el lloc més elevat (389 metres) d'un tossal, i des de la creu de terme recollia una imatge de la torre del que fou Castell.




M’arribava fins al nucli primitiu que situat al vessant de migdia, formava una vila closa amb un espai rectangular voltat de cases i presidit pel castell; posteriorment s'edificà als voltants d'aquest clos, Montfalcó però sempre ha estat una població petita.


Del castell, construït o reformat al començament del segle XVII, només es conserva una torre i uns murs.


L'església de Sant Miquel, adossada a les cases per dos costats, fou reconstruïda o reformada a la mateixa època. A l'interior – tancat amb pany i forrellat, m’expliquen que s’hi venera una imatge, potser romànica, de la Mare de Déu de Montmagastrell.


Baixava fins a la Plaça Major, i des d’aquell indret recollia la imatge que possiblement era més habitual pels veïns; la torre del Castell al capdamunt del poble.

Repapiejo, més enllà d’un clar símptoma de fer-nos grans, s’escau acabar – també aquí- dient : L’Urgell, compateix desgraciadament amb la Segarra, l’abandó, la incúria, la desídia i l’oblit.