Llegia que a mitjans de la dècada dels anys 90 del segle XIX, la “Sociedad Blandense para la Educación” acorda traspassar la gestió del seu col·legi, que s’anomenava “Colegio Blandense”, a la Congregació dels Fills de la Sagrada Família, que dirigia i havia fundat el pare Josep Manyanet i Vives. http://www.municipisindians.cat/ca/antic-colegio-blandense
Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’autor d’aquest singular edifici, que lògicament no s’aixecava amb nocturnitat i alevosia, ni per obra del maligne, atesa la seva destinació, oi?.
La congregació del pare Manyanet s’ajustava perfectament als criteris de qualitat i confessionalitat demanats per l’associació blanenca per a l’educació en la seva recerca d’uns nous gestors per al col·legi. Els contactes entre ambdues associacions seguirien al llarg de 1895, fins que les converses van fructificar al mes de maig de 1896, data en que es signava l’arrendament de l’edifici i l’agost ja tenia lloc la inauguració del col·legi, ara Col·legi de Santa Maria de Blanes. I és que l’experiència que avalava la trajectòria del pare Manyanet en la fundació de col·legis, escoles-taller i parròquies arreu de Catalunya des de 1864, va ser determinant per aconseguir l’acord amb la societat dirigida pel Sr. Furquet. L’ambient que Manyanet va trobar a la vila devia ser força propici perquè el mes de gener següent inaugurava la capella del col·legi i, a més, obtingué el permís per obrir un nou col·legi, que s’anomenava Col·legi Natzarè. Aquest col·legi o “Casa de Probación” va ser inaugurat el febrer de 1898 i fins a l’any 1936 s’hi varen formar els religiosos de la seva comunitat. Amb les filles de la Sagrada Família de Josep Mayanet, es bastirà a Blanes un aparell educatiu formidable, molt eficaç, molt ric en recursos i de molt difícil competència per a la resta d'escoles. Una de les característiques de l'obra del pare Manyanet és la seva orientació social, ja que proposava una escola per a tots, sense distinció de classes socials, i una de les finalitats del seu Institut va ser que l'escola fos gratuïta ràpidament. Tot i això, els condicionants materials relacionats amb el manteniment d'aquesta gran infraestructura d'ensenyament varen fer molt difícil aplicar el criteri de gratuïtat.
En el cas de Blanes, es partia d'una situació en què el Colegio Blandense aplicava unes taxes molt ben estipulades en el seu reglament. Malgrat això, sembla que també admetien alumnes que demostressin no tenir recursos i amb un bon expedient acadèmic. Després dels preíodes revolucionaris d'aquell segle i de la consolidació del règim liberal, va desembarcar a Blanes l'Institut del pare Manyanet. Actualment, la seva obra cultural segueix ben viva i ha quedat arrelada a l'ideari popular i com a topònim, amb el nom dels Padres.
Patrimoni Gencat ens explica quan a la descripció ; gran edificació quadrangular de tres plantes, amb el cos central elevat o sobresortint o repujat respecte el nivell del pla i dels dos cossos laterals. La façana es fa ressò, manlleva tot un cúmul de trets i motius característics del lèxic clàssic. D’altra banda, els assimila com a mer ornament, sense cap voluntat arquitectònica i constructiva, és a dir trets assimilats en “l’epidermis” de l’edifici (part més superficial), sense afectar ni fer-se copartícip de les estructures internes. Tot i això, es tracta de tota una sèrie de motius interessants que recalquen encara, la vigència i importància del llegat clàssic filtrat en una versió molt menys compromesa, com és el format neoclàssic.
Des de l’àmplia profusió d’arcs de mig punt (acapara el protagonisme en totes les obertures), passant per les arquetípiques balaustrades fins a la puresa visual, nitidesa ornamental desmarcant-se de qualsevol signe de recargolament o pesadesa, aposta per la claredat compositiva, constituïda per mitjà del disseny dels òculs, cornises de separació de les diverses plantes – són simples i senzilles però alhora clarividents-, la unitat compositiva... Tots aquests motius, són arguments més que suficients, que corroboren la encara dependència i interès per aquestes morfologies clàssiques. D’altra banda, una dependència no aïllada, sinó en consonància amb la resta d’edificis de la vila, ja que com hem pogut comprovar molts dels edificis emblemàtics de la vila, es deixen impregnar per aquest lèxic tant universal. Finalment, cal dir que l’edifici està coronat per una gran torre quadrada i emmerletada, que magnifica i ressalta, el de si ja per si sol monumental edifici.
Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.
L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.
El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.
Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.
La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.
Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MOLT INTERÈS en que no es faci.
Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vàreu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...
Catalunya us ho agrairà.
Els dies passen i la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no la podem considerar fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya; En cal persistir i fer arribar a l’Altíssim les nostres pregaries per la llibertat dels uns i pel retorn en llibertat dels altres.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf
Recorda sempre.
Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada