Teníem clar però, que l’ensenyament a Catalunya s’iniciava molt abans, i que ho feia en bona mesura a l’ombra de l’església catòlica, recordeu el doble significat del molt ‘escolà’ en la nostra llengua, oi?.
Bona part de les cases rectorals de Catalunya aixoplugaven escoles parroquials on rectors i/o vicaris ensenyaven les primeres lletres a la mainada, vindrien més tard les ordes religioses que atendrien separadament nens i nenes, i quan la reivindicació de l’ensenyament era un clam generalitzat, el ESTADO es posava a la feina, ho feia però de forma defensiva – per eliminar la influencia de l’església- més que per la convicció de que l’educació ÉS UN DRET CIUTADÀ.
Havia sentit el testimoni d’una persona que ho va viure a la parròquia de Santa Maria de Matamala, comarca del Ripollès, Girona, Catalunya.
Sembla que la darrera persona que m’ho podria haver confirmat al nucli de Miramar era el Joan Queralt Sanahuja ( 7-9-1894 + 3.3.1970 )
El lloc des de l’any 1857 tenia alcaldia pedània, i el seu sostre demogràfic s’assolia l’any 1867 amb 162 habitants, que atenen a l’esperança de vida implicaven no menys d’un terç, 54 persones en edat escolar.
Retratava la que em semblava Casa Rectoral, des de la que es podia accedir al mateix nivell de l’església parroquial de Sant Mateu.
No podem tampoc , oblidar-nos dels ‘Mestres de sequer’, persones amb certs coneixements i cultura que ensenyaven a nens i nenes de zones rurals. Ens calen testimonis de la seva presència arreu de Catalunya, esperem les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.
L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.
El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.
Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.
La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.
Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MOLT INTERÈS en que no es faci.
Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vàreu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...
Antonio Mora Vergés
--------------------------------------------------------------------
Altressi :
Des del Conèixer Catalunya continuem la nostra tasca de recerca i divulgació del patrimoni històric i/o artístic, malgrat que com una bona part de la ciutadania de Catalunya ens sentim en estat de sock: les detencions del Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no poden considerar-s fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ).
Llegia que per aquest fets el Jordi Ballart i Pastor (Terrassa, 8 de febrer de 1980) ha oficialitzat la seva renuncia a l’alcaldia de Terrassa, i a formar part del PSC.
El vídeo que es divulga a totes les televisions:
http://www.eldiario.es/catalunya/politica/MINUTO-Diada_13_685361458_15424.html
confirma – si calia – que la ‘igualtat davant la llei’ és únicament formal. Com a mostra les situacions de Rodrigo de Rato y Figaredo (Madrid, 18 de març de 1949) , de Iñaki Urdangarin Liebaert (Zumárraga, 15 de gener de 1968),...,per citar-ne un parell.
Recordem que la condició de parlamentari únicament es perd quan s’esgota el mandat pel que s’ha estat escollit.
El 9.11.2017, El Jutge del Tribunal Suprem del REINO DE ESPAÑA, Pablo Llarena Conde, que havia estat President del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, feia entrar al martirologi català a la Presidenta del Parlament de Catalunya Carme Forcadell i Lluís (Xerta, Ebre jussà, Tarragona, 1956 )
El Sant Pare Benet XVI , en la seva visita al camp d’extermini d’ Auschwitz, el 28 de maig de 2006, interpel·lava a Déu pel seu silenci. En la visita a l’església parroquial advocada a Santa Magdalena i Sant Sebastià, a la Masó, a la comarca del Camp sobirà de Tarragona, recordava el text de la Carta als Romans,12 :
Beneïu els qui us persegueixen, beneïu i no maleïu.
No torneu a ningú mal per mal; procureu tenir bona reputació davant de tothom.
Si és possible, en tant que depengui de vosaltres, viviu en pau amb tothom.
No us prengueu la justícia per la vostra mà, estimats, millor que deixeu que el càstig vingui al seu temps, perquè tal com diu l'Escriptura: "Meva és la venjança, jo donaré la paga merescuda, diu el Senyor."
"si el teu enemic té fam, dóna-li menjar, si té set, dóna-li beure, que fent això apilaràs brases de foc sobre el seu cap.
No et deixis vèncer pel mal, sinó triomfa sobre el mal practicant el bé.
Reiterava la meva sempiterna pregaria davant la imatge del Sant Crist, Senyor; allibera el teu poble !.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada