El lloc, que pertanyia a la universitat de Guissona des del 1383, passà progressivament a la jurisdicció del bisbat d'Urgell. ç
El 1505, Pere (Folc) de Cardona. Bisbe d'Urgell (1472-1515) en comprà la totalitat dels drets senyorials, i emprengué la construcció d'una residència-palau per als bisbes d'Urgell, en substitució de l'antic castell
L'obra que avançava ràpidament restà interrompuda però , el 1514, quan el bisbe Cardona es trasllada a Tarragona com a nou arquebisbe metropolità, moment en que ja era acabada i coberta la planta baix.
Les restes de l'edifici permeten de reconstruir no tan sols l'esquema de planta, sinó també la ubicació de les diferents estances, al mateix temps que ens permeten de fer-nos una idea de l'ambició de l'obra i dels mitjans de què disposà.
Al 1808 amb la Guerra del Francès, els francesos van fortificar l'edifici i derruïren part de la coberta.
Patrimoni Gencat el descriu en aquests termes ; Palau gòtic-renaixentista que es va deixar inacabat ja a inicis del segle XVI.
Construcció de planta quadrada centralitzada per un pati, on s'obren totes les estances. L'església del palau és un dels espais més interessants del conjunt i estava dedicada a Sant Jordi, Santa Llúcia i Sant Blai.
La façana principal presenta tres obertures a la banda dreta, dues de les quals són finestres amb arcades que es sustenten en mènsules amb motius vegetals i zoomòrfics, i una tercera obertura amb un ull de bou. Les tres finestres conserven elements decoratius gòtics amb arcs rebaixats i motllures pronunciades.
A la banda esquerra de la façana totes les obertures es troben actualment tapiades i s'hi observa una finestra molt deteriorada i una porta, que donava accés directe des de l'exterior a l'església.
A la façana est hi ha diferents obertures, totes tapiades o inacabades i una porta que comunica amb les cavallerisses.
L'entrada principal estava formada per una gran portada d'arc de mig punt adovellada, de la qual només en conservem les restes.
S'accedeix al palau per un vestíbul que dóna a una gran sala ricament decorada a mà dreta i a l'església a l'esquerra; davant, com ja s'ha dit anteriorment, un pati que centralitza tot l'edifici. L'ala dreta d'aquest palau l'ocupen un conjunt d'estances intercomunicades per portes amb arcs de mig punt i motllures. En una d'aquestes estances encara s'hi conserva un forn. A l'ala nord s'ubicaven les cavallerisses, que comunicaven també amb l'exterior a través d'una porta al mur est. Les restes de les cobertes ens deixen endevinar l’arrencament d'arcs torals i voltes de creueria.
La decoració del palau era molt sumptuosa i entrelligava elements del gòtic tardà amb altres renaixentistes. Es conserven encara motllures, frisos decorats amb motius vegetals, filigranes, arcs adovellats que donen accés a les estances, relleus amb motius vegetals, capitells ricament decorats, etc.
En el projecte d'aquest palau de ben segur que havia la voluntat d'aixecar un segon pis, ja que l'ala dreta de l'edifici presenta una escala de caragol que no portava a cap lloc, ja que no es va arribar a construir mai.
La totalitat del conjunt es troba en molt mal estat i la vegetació ha cobert gran part de les estances, algunes pràcticament inaccessibles.
Hom pensa que el bisbe, fill bastard de Joan Ramon Folc III de Cardona, pretenia traslladar aquí la seu Episcopal d’Urgell.
L'Enciclopedia Catalana ens diu ; l’antic palau que hi tenien els bisbes d’Urgell va ser donat a la vila el 1912 pel bisbe Joan Baptista Benlloch i Vivó (València, 29 de desembre de 1864 — Madrid, 14 de febrer de 1926) i poc temps després el palau episcopal fou enderrocat.
l'any 1918. Josep Salvany Blanch, retratava el que qualifica de 'ruïnes del seminari de Guissona'. Em pregunto, es tracta del mateix edifici?. Fons. Biblioteca de Catalunya
Conèixer Catalunya té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això però, èticament no podem tancar els ulls davant dels fets que estan succeïen ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.
Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent. https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf
El ‘ camarada’ Antonio Cañizares Llovera (Utiel, Valencia, 15 de octubre de 1945), Cardenal Arquebisbe de València, fidel al ‘sostenella y no enmendalla’, en nom de Déu, llença més llenya al foc.
Recordeu sempre.
Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.
L’acumulació de tots els procediments a la Sala Segona del Tribunal Suprem, amb l’excepció dels membres de Cos de Mossos d’Esquadra - del tot insostenible - fa pensar en la possible llibertat condicional amb fiança per a TOTS.
El REINO DE ESPAÑA no vol que Bèlgica els tregui ‘ els colors’
Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada