En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTM i DEMOCRÀTIC de la II República, a la que TOTS ELLS havien jurat LLEIALTAT, el poble vell quedà pràcticament del tot destruït, pel fet que es trobava just al límit de les defenses de l'exèrcit republicà, en un front que quedà estabilitzat, amb sovintejats bombardeigs des del bàndol franquista, durant gairebé un any.
Les ruïnes del poble vell són encara visibles, a redós de l'església romànica de Sant Andreu.
El poble de Biscarri ja havia sofert un procés d'abandonament progressiu al llarg del primer terç del segle XX, de manera que l’any 1936 ja no hi vivia pràcticament ningú.
Patrimoni Gencat ens diu que és una construcció romànica força modificada d'una nau capçada per un absis de semicircular precedit per un ampli arc presbiteral que presenta una fornícula a banda i banda també semicircular. La nau és coberta amb volta de canó amb un arc toral central que separa el tram de perfil apuntat del costat de ponent, del de mig punt, del costat de llevant. En una modificació posterior, als dos costats de la nau es van obrir dos absis formant una mena transsepte irregular. El braç de migdia és de planta semicircular i el de tramuntana rectangular.
Manté l'accés per una portalada oberta al mur de migdia. A l'exterior destaca l'absis principal amb una ornamentació llombarda, formada per grups de dues arcades cegues separades per lesenes, i una finestra central de doble esqueixada. L'antic campanar d'espadanya de la façana de ponent ha estat transformat en una torre en època molt recent.
Quan al topònim Biscarri , Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), defensa la seva procedència de la llengua dels ibers, així bisc tindria el significat de llom, carena o cresta (de muntanya), i el sufix arri el de població, com trabereu en molts altres noms de pobles pirinencs o propers: Benavarri, Ginestarre, Lasquarri, Unarre...
Biscarri , topònim descriptiu – com sol succeir arreu - voldria dir “el poble de la carena”
Així doncs, Biscarri seria el poble de la carena.
El Miquel Pujol Mur i la Maria Rosa Planell Grau, amb qui he tingut el goig de caminar , retrataven i documentaven aquesta antiga església, i la ‘nova’ que entrava en funcionament el 12 d’abril de 1957 :
http://indretsescbergueda.blogspot.com/2019/03/sant-andreu-de-biscarri-isona-i-conca.html
http://indretsescbergueda.blogspot.com/2019/03/sant-andreu-nou-de-biscarri-isona-i.html
Ens agradarà tenir noticia de l’autor de la ‘nova església de Sant Andreu de Biscarri’ a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Per als catalans, el patrimoni històric i la seva correcta documentació, son un imperatiu ètic. Ens temem però, que al mateix nivell que ho son per als anticatalans, la seva destrucció i/o anorreament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada