divendres, 13 de març de 2020

LA BARONIA DE SANT OÏSME. CAMARASA. LA NOGUERA. LLEIDA

La Carmen Español, que viu a Isona, em truca per parlar-me del petit poble de La Baronia de Sant Oïsme, Comarca de la Noguera, on hi va viure fins als 12 anys. Ens trobem i observo és dona de caràcter, animada, lluitadora, parladora, i amb un sentit tan profund de la família que fa enveja.

- A veure Carme, de què xerrarem?

- Doncs mira a mi m’agradaria fer una comparança entre l’ara i l’abans.

- Dispara, vinga.

- Com a poble en destacaré que crida l’atenció, tant quan passes per la carretera del Doll com quan passes per la d’Àger, que el veus a l’altre costat. Avui agafem el nostre cotxe, i quan hi arribem ens trobem amb un poble de per sí pintoresc amb unes vistes privilegiades sobre el pantà. Veiem que està assentat sobre una roca, i presidit per un majestuós castell.


L’església, dedicada a Sant Bortomeu, és ben bonica.

Tot el conjunt està vigilat per l’imponent Montsec. Serà un valor afegit veure passar el tren dels llacs... Després podem anar a dinar al restaurant d’allà mateix o a qualsevol altre de l’entorn. Tot seguit, tornem a casa on ens esperen tota classe de comoditats. Em passat un dia perfecte per relaxar-nos de l’estrès que portem a sobre.

Tornem però, a la dècada dels anys 40. Jo vaig néixer a casa al 44, en plena postguerra. Al poble, en el que el meu pare hi havia vist fins a 20 cases obertes, només hi vivíem tres famílies! .La resta estava deshabitat o caigut. No hi havia res, ni carretera, ni restaurant, ni aigua a les cases, ni col·legi, ni tan sols cap nena o nen –a excepció del meu germà-, per poder jugar. Nosaltres, en tota la casa només teníem una bombeta a la sala. Degut a la condició del terreny, tot pedra, era molt difícil tirar endavant i viure amb solvència. Els pares es feien un fart de treballar per poca cosa de resultat.

- A pagès és freqüent això, sí, i aquesta terra es prou inhòspita. D’aquells anys, què recordes?

- Mira, ho dividirem en dos parts: la d’abans d’anar a l’escola i l’època escolar, què va ser curta.

- Doncs comencem per abans d’anar a l’escola.


- L’única joguina que vaig tenir va ser una nina de cartró. Però un dia me la vaig descuidar al carrer amb el seu llit, que era un plat d’alumini deixat per algun dels soldats del front, i va ploure. Retrobar-la desfeta va ser un desconsol! Per tenir joguines havia de tenir imaginació: amb una pinya de blat de moro o un drap enrotllat em feia nines, amb una remolatxa un ruquet, amb caragols un ramadet de cabres, amb llaunes de sardines buides de la just acabada guerra civil trobades pel camp i un cordill em fabricava un tren... També em servien els gats, el gos, els cabridets del corral, uns pollets...en fi qualsevol cosa em feia servei i companyia per passar el temps.

- I de l’època escolar, què n’expliques?

- Vaig començar a anar a l’escola amb 7 anys al poble veí de Fontllonga. Hi tenia una hora d’anada a peu pel matí i una altra per la tarda de tornada. Havia d’anar pel mig del bosc seguint un camí estret, dolent i solitari. La tornada a l’hivern era a la nit, sense llum, sense anorac i amb faldilles. Passava fred, por i soledat a parts iguals.

- El tren de les 8 del matí, era el meu rellotge per sortir de casa. Al començament, el mestre era mossèn Josep, capellà de Fontllonga, qui m’ensenyava a llegir, jo dreta al seu costat després de la caminada i ell ven escarxofat a la cadira! .Al poc temps va venir una senyoreta de la que no recordo el nom. Ella es feia càrrec de la meva situació, i ni em castigava si arribava tard ni em posava massa deures. No hi havia menjador, i me’n portava de casa una carmanyola amb el menjar que em preparava la mare. Els dies que plovia, nevava o feia molt fred, no hi pujava.

Com que em feia molta, moooolta mandra marxar, algunes vegades m’acompanyava la mare una estona.

D’altres evitava anar-hi mentint conscientment. Li deia a la senyoreta que no hi podria anar a l’endemà perquè la mare havia de sortir cap a algun lloc i jo havia de vigilar la padrina, i a la mare li deia que m’havien posat més deures perquè l’endemà la senyoreta no hi seria.

- Jajajajajaaaaaaa ..... Deu n’hi do!!

- Els meus pares el proper any em van portar a Anchs, perquè la mare n’era filla. Allà vaig estar molt bé amb la família, però teníem un mestre molt rabiós què ens castigava i pegava freqüentment amb el regle. Així que el següent curs vaig tornar a Fontllonga, amb la senyoreta Amelia, aquest cop. El quart vaig anar a Figuerola de Fontllonga (Meià), on em quedava a casa d’una amiga dels pares durant la setmana i baixava només els caps de setmana. Vaig estar molt ben tractada, però teníem una mestra, doña Paca, que no ens ensenyava res. De fet era el marit qui ens donava les lliçons perquè ella cuidava la seva mainada. Així que el següent vaig tornar a Fontllonga, amb la senyoreta Pilar, que venia de Camarasa. Les penúries eren les mateixes de sempre; i si afegim els constipats i altres històries que em retenien a casa, fet i fet vaig anar ben poc a l’escola.

A l’any següent va marxar del poble per anar a fer de pastoreta, i va comprovar que aquells animalets tenien més coneixement que moltes persones; i diu que amb 14 anys ja era una persona madura. M’explica el curiós casament dels seus pares. Creu que, en el fons, la vida la tractat bé i ha estat privilegiada perquè sempre s’ha sentit estimada.

- Trobes, Guiller, que la gent s’adona del què té avui dia?

- No ho crec. Les coses s’han de viure per a entendre-les. De tota manera, si no haguessis tingut la vida que has tingut, no hauries arribat fins aquí.

- Potser sí que tens raó!

Guillermina Subirà Jordana
Senterada, març 2020

Cap comentari: