GENT DE TERRA ENDINS. http://www.elsblogs.info/

Ens trobàvem; el Pasqual, el Josep, el Tomás i l’Antonio a Ca La Roser, http://www.elsblogs.info/ , com ho havia estat el 26 d’octubre de 2.008, era el motiu de la reunió.

D’Aleshores ençà el creixement - quantitatiu i qualitatiu – ha estat exponencial, i pensem que “ja toca”, definir una estructurà de treball, que serà la següent :

El Josep és fa càrrec de la direcció tècnica, tant dels blogs que conceptualment designem com ELS DE GUIMERA.INFO

Conèixer Catalunya
La Tribuna de guimera.info
La Tribuna / Un Nadal de conte

Com dels BLOGS DE LA VALL DEL CORB

Aires de Marinada - Verdú
Al Vent (de Jordi Tudó)
Bacus Verdú
El blog del Joan Duch
El blog del Jordi Ramon
El blog del Josep Corbella
El blog del Roger
El Plural
L'escriptori (de Eduard Ribera)
La inspiració dels Comalats
Nalec Acció!
Noves idees (Jordi Mayoral)

Quan al funcionament quotidià dels de GUIMERA.INFO , el Tomàs assumeix totes les qüestions relacionades amb les imatges, exercint tasques d’editor, i l’Antonio exercirà similars tasques en relació als texts.

Ens agradarà comprovar en futures reunions com aquestes mesures han tingut un efecte positiu quan al creixement d’aquesta àrea dins les pàgines de http://www.guimera.info/ i http://www.valldecorb.info/

SANT MARTÍ DE MAÇANA O DELS MOLINS EÒLICS

L’indret fou conegut en algun moment com Maçana de Rajadell; les aigües recollides en aquesta vessant aflueixen al Llobregat, quan la major del terme de Rubió ho fa a l’Anoia. Per cert en tot el recorregut de l’Anoia no hi ha cap pont romànic i/o gòtic ?

L’església de sant Martí de Maçana centrà un petit nucli autònom fusionat el 1840 a Rubió. Ubicada al nord-est de Pedrafita, es troba dalt d’un turó de 703 m alt envoltat per torrents que formen la capçalera de la riera de Maçana, afluent de la riera de Rajadell .

És esmentada com a parròquia l’any 1154, dins l’antic terme del castell de Maçana. La seva arquitectura és de planta de creu llatina i coberta amb volta apuntada. Externament es coberta amb teulada a dues aigües i presenta un campanar de secció quadrangular adossat a l’església, refet a començaments del segle XX , a resultes de l’acció d’un llamp.

Al segle XIV estava dedicada a sant Iscle. Entre 1975 i 1981 l’església es va restaurar. Tingué per sufragània l'església romànica de Santa Maria del Grauet, del municipi d'Aguilar de Segarra (Bages).

Adossada a la construcció hi ha la rectoria que data de 1736, i el petit cementiri on trobaven – i troben encara avui - el definitiu aixopluc, els finats dins la demarcació de l'antic castell de Maçana.

Creuàvem sota un soroll eixordador el parc eòlic Serra de Rubió; consta de tres fileres d’aerogeneradors, que els corresponen 18, 13 i 2 molins. Dels 33 aerogeneradors que té el parc, n’hi ha 23 al terme municipal de Rubió, mentre que els 10 restants es troben al terme de Castellfollit del Boix.

Els aerogeneradors estan situats a una altura compresa entre els 720 i els 835 metres. Les dues fileres més properes al poble de Rubió tenen una orientació nord / sud, mentre que l’altra s’orienta en direcció sud-oest / nord-est.

La implantació de màquines de gran potència ha permès assolir la potència prevista amb una superfície ocupada més petita i això ha fet que l’impacte visual i paisatgístic que provoquen els aerogeneradors instal•lats també es redueixi.

Tinc les meves reserves quan a la utilitat – real – d’aquesta mena d’instal•lacions; val a dir però , que tenen més relació amb la naturalesa corrupta de la maquina política i administrativa d’Espanya, que amb qüestions d’ordre ecològic.

Sobre el topònim Rubió existeixen – com per arreu- diverses opinions respecte la seva etimologia. La primera, majoritària, diu que Rubió és un topònim que deriva etimològicament de rubeus (rogenc), probablement fent al•lusió al color rogenc de la terra i les roques de la muntanya on es construí el Castell de Rubió. La segona opinió hi és la de què el terme Rubió deriva del antropònim llatí rufus que significa ros (rubio en castellà), a través del nom Rubione. Aquesta tesis enllaçaria amb la fundació en època romana fent-ho derivar del nom del posseïdor d'una finca o fundus a la zona. En ambdós hipòtesis la presència àrab a la zona – que respectava SEMPRE el nom originari del lloc [ tot i traduir-lo a la seva llengua, LARIDA,SARAGOSSA......]- sens presenta com un escull. Tenim encara qui en defensa un origen preromà.

Deixàvem Sant Martí de Maçana en la sorollosa solitud del parc eòlic de Rubió; en mossegava el llavi inferior mentre pensava en l’actitud generosa d’aquest Sant, - que es partiria la capa amb un pobre, que ens regala cada any el seu estiuet - i en la nostra resposta miserable. No ens mereixem res de millor que els politics que tenim !

© Antonio Mora Vergés

SANTA MARIA DE RUBIÓ. EL CIM VENTÓS DE L’ALTA ANOIA.

El sol radiant no aconseguia escalfar el mati del dissabte 20 de febrer; els escassos 5 graus, sota un aire gèlid, no van ser però – no ho han estat mai fins al dia d’avui – cap impediment perquè el Tomàs irigary Lopez, el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés., recollíssim unes imatges bellíssimes d’aquest indret feréstec de l’alta Anoia.

El centre històric i cap del terme és el poble de Rubió, de població disseminada, presidida pel petit nucli aturonat a 626 m d’altitud, en un esperó al vessant sud de la serra on s’alcen les restes del castell de Rubió, l’església parroquial de Santa Maria, el cementiri municipal i unes poques cases.

L’església parroquial de Santa Maria de Rubió, al peu del castell, és un interessant i singular monument gòtic amb elements d’una anterior de romànica (la parròquia és esmentada des de la fi del segle XI). Sembla de mitjan segle XIV i la part superior és fortificada (terrat amb murs amb espitlleres i altres elements). Hom aprofità dos portals romànics, de tipus lleidatà tardà, l’un amb senzilles dovelles i l’altre, el principal, amb força decoració escultòrica (dues columnes per banda i una sèrie d’arcs concèntrics que arrenquen d’uns capitells de talla elegant i ben proporcionada); consta d’una gran nau rectangular, amb capelles laterals, sense presbiteri i volta ogival. L’aparell és de pedra ben tallada amb contraforts angulars acabats a manera de torrelles i un campanar a l’angle SW.

Té una extraordinària importància el retaule gòtic de tres cossos que presideix l’altar major, d’unes grans dimensions i perfectament restaurat, únic a la comarca i un dels més interessants de l’època; representa diversos episodis de la vida de Maria dins el tipus anomenat dels set goigs (als set compartiments principals) amb el paral•lelisme de set escenes de la Passió (unes altres set taules). El bancal, amb figures d’apòstols i sants, es conserva des del segle XIX al Museu Episcopal de Vic. Ha estat atribuït a l’escola de Ramon Destorrents (un anomenat Mestre de Rubió) i els escuts amb cérvols dels Boixadors reiteradament repetits a la polsera el daten posteriorment al 1380, quan aquests adquiriren la jurisdicció del lloc. Ens explicaven l’estratègia que van fer servir els veïns - catalans únicament en la seva majoria - per salvar aquesta joia, de la follia d’estultícia que va ensenyorir-se de les anomenades “ forces progressistes “ en el trienni 1936-39.

Malgrat les adverses condicions climàtiques, el “ dream team “ del coneixercatalunya.blogspot.com , faria la seva feina abans d’asseure’s a donar bon compte d’un esmorzar de forquilla i ganivet a casa de l’Antonio Grau , al Restaurant Masia Castell de Rubió.


Tot plegat, la visita de Rubió i l’àpat que ens va preparar l’Antonio Grau, son experiències que us recomanem.

© Antonio Mora Vergés

BALLADA COUNTRY A TERRASSA. UN SENYAL D’AMOR

Estàvem convocats a les 18,00 del dissabte 20 de febrer a la Plaça Vella, davant mateix de la Catedral.

Saludaria amics de :

AUSTIN TEXAS
COUNTRY LINE DANCE SENSE FRONTERES
COUNTRY SHELL
Barcelona
Castellar del Vallès
Sabadell
Sentmenat
Terrassa
Vacarisses

Una mitjana d’unes 150 persones ballarien la vintena de cançons molt conegudes, davant d’un nombre d’espectadors que arribaria en algun moment al miler.

Tot aquest entusiasme s’abocava en recolzar a les Associacions de malats del síndrome d’Asperger i familiars.

D’aquesta síndrome poc conegut, hi ha una llarga relació de característiques:

L'aparició dels problemes sol aparèixer prop dels 3 anys.
Problemes i dificultats en l'aprenentatge .Trastorns de conducta.
Solen ser motiu de "bulling" en els col•legis. No s'obren a explicar els seus problemes.
Un CI global sensiblement normal o fins i tot una mica per sobre de la mitjana normal, però que no és suficient per a la relació social per culpa d'altres problemes.
La dificultat de la relació amb els altres tant amb la parla com amb altres formes no verbals (contacte ocular, moviment corporal, expressió de la cara) amb absència aparent d'emocions socials.
Relació problemàtica amb nens de la seva edat. No obstant això,es relaciona amb adults i nens petits.
Dificultat en activitats grupals, ja sigui perquè no assoleix integrar-se o perquè intenta imposar-se.
Un llenguatge après sense retard, aparentment ric, amb ampli vocabulari, però de contingut limitat, amb repetició i monotonia, sense interès per a l’ interlocutor.
Una forma de parlar preciosa, educada, amb una veu alta i monòtona.
Un llenguatge corporal i de rostre, inadequats.
Adopta postures inadequades. Un caminar "estrany".
Una fixació excessiva per certs objectes, rituals i fixacions repetitives.
Dificultats per a entendre conceptes abstractes.
Una manera de vida rutinari, amb gran rigidesa i extremada dificultat per afrontar/adaptar-se als canvis.
Dèficit en les habilitats d'organització i planificació.
Una extrema sensibilitat a certs sorolls i olors.
Una gran credulitat i la manca de "malícia" els fa molt vulnerables. Solen ser motiu d'enganys.
Són "innocents" i no saben mentir eficaçment. Massa sincers.
Una memòria molt desenvolupada, sobretot per als detalls, però aquesta memòria automàtica, enciclopèdica, no té esperit de crítica.
Grans coneixements en un àrea específica.
Els temes del seu interès són restrictius i arriba a obsessionar-se a parlar sempre del mateix. Problemes sensorials:no li agrada que els toquin i eviten el contacte físic.
Baixa autoestima. Nivells d'ansietat i problemes emocionals.
Una certa tendència a balancejar-se, o a moure's, sobretot en períodes de concentració o nerviosisme.
Els afectats solen ser vistos com egocèntrics, que mantenen les distàncies i tenen problemes d'inserció social.
Algunes persones saben que són diferents, però no saben perquè.
Alguns adults descobreixen que ells tenen síndrome d'asperger en el moment que diagnostiquen al seu fill: es reconeixen llavors a si mateixos dins del quadre clínic.
Emocions infantils per a la seva edat. Poden plorar desconsoladament.

Esperem que aquí com altres llocs d’Espanya, l’Administració [ Espanyola i Catalana ], passi del discurs a la pràctica, i comenci a estendre la mà a les Associacions de malats del síndrome d’Asperger i familiars.

© Antonio Mora Vergés

SANT PERE DE JORBA. L’ALTA ANOIA

El dissabte 20 de febrer, feia un temps ventós i gèlid, 4 graus quan aturàvem el vehicle davant la Capella de Sant Sebastià i Sant Roc ; coincidiríem el Tomàs Irigaray Lopez, el Feliu Añaños i Masllovet, i l’Antonio Mora Vergés, amb la Teresa Cuadras que molt amablement ens facilitaria l’accés a l’esmentada capella

– al costat de la qual s’està construint un alberg del camí de sant Jaume a Catalunya -, i la parroquial de Sant Pere.

Ens aturàvem a recollir imatges dels rentadors públics. La tradició parla que fou construït vers l’any 1777 degut a que una epidèmia de pesta va atacar la població i es necessitàvem mesures d’higiene i neteja especials. De fet l’any 1776 es féu el Vot de poble a Sant Roc amb motiu d’una gran pesta.

De Sant Pere de Jorba trobem la següent informació : és un temple construït entre 1551 i 1558 pel mestre d’obres Joan Gibert de Bellpuig

.

És un edifici molt auster, propi del denominat gòtic tardà, amb absis poligonal d’una única nau amb capelles laterals, i campanar de torre de planta quadrangular. Exteriorment el volum petri predomina sobre les obertures. Tot el conjunt denota una certa referència fortificada reforçada amb la presència d’un campanar a modus d’atalaia i un seguit de finestres a la part superior, que recorden les espitlleres d’una fortalesa. L’element decoratiu exterior més significatiu, juntament amb dues gàrgoles que rematen la façana i un rosetó calat, és la porta amb llinda envoltada per un guardapols fet amb un arc flamíger. La pedra utilitzada fou extreta del Pla del Magre



Quan accedim a l’interior observem que les voltes són de creueria; en la clau del centre de la cúpula de l’absis de l’altar major s’observa l’escut heràldic policromat dels Rajadell, avui adoptat com a propi del municipi, originari d’aquesta família que va comprar el castell l’any 1444 i que en fou propietària fins al segle XVII. L’escut de Jorba, aprovat el 13 de novembre de 1995, és caironat quarterat en sautor. Al primer i quart quarts apareixen sobre un camper de gules (color vermell intens), un cometa d’argent, armes parlants dels Rajadell i el segon i tercer sobre atzur (blau intens gairebé marí) un castell d’or obert representant al castell de Jorba; per timbre té la corona de baró.

Ens crida l’atenció una imatge –diríem que de la Mare de Déu del Roser- que segons ens expliquen va fer un llarg viatge l’any 1.970 des de Califòrnia.

Hi ha una majoria d’estudiosos que s’ha posat d’acord en que Jorba significa lloc poblat pel àrabs, de l’àrab (al-)c úrba ’la localitat àrab, poblada per àrabs’ .[ tot i que també pot tractar-se del nom d’una tribu o una cabila àrab ].

Hi ha – també - qui defensa una procedència anterior a la conquesta romana.

Gentilici: jorbenc –enca

El que més ens ha agradat de Jorba – amb diferència - ha estat la magnifica disposició envers nosaltres, per part de la Teresa Cuadras. I en volem deixar testimoni escrit.

(c ) Antonio Mora Vergés

ET VOLS AFEGIR AL CONÈIXER CATALUNYA ?

Al llarg dels anys hem anat trobant veritables “ especialistes” en qüestions molt particulars, rellotges de sol, castells, romàniques,... intueixo que n'hi han força més, i els demano des d'aquí disculpes per la meva ignorància.

Nosaltres, els del coneixercatalunya.blogspot.com , no passem de ser uns ” curiosos empedreïts “ , als que crida l'atenció tot : els accidents “naturals” els arbres i arbredes, les besties en el seu espai, els castells , les esglésies, les masies, les balmes i molins, els rius i els ponts, els enterraments -antics i menys antics- els comunidors , els forns de calc, d'obra, de guix, de pega, les imatges religioses, els retaules,... la relació no pot ser exhaustiva atesa la naturalesa infinitat de la nostra curiositat.

Us faig un prec: ajudeu-nos a incrementar la diversitat al Conèixer Catalunya: podeu fer-ho de moltes formes :

Enviant-nos les vostres sortides [ text en un arxiu i fotos separades en altres];

Suggerir-nos sortides en les que fareu tasques de “sherpa”;

Indicant-nos llocs “ que s'han de veure “, i dades per accedir-hi ;

De qualsevol altra manera que us sembli escaient.

La feina – Conèixer Catalunya – és molta, i els obrers – aquí també – som pocs, i totes les aportacions, mans i ments, seran benvingudes.

Ah, nosaltres creiem – i practiquem – allò de la no discriminació per raó de sexe, raça, religió ,..... tothom – en la mesura de les seves possibilitats – por formar part d'aquest projecte il·lusionant que és el Conèixer Catalunya.

Gràcies



coneixercatalunya@gmail.com

IMATGES PERDUDES DE L’ANOIA.

Feia anys que a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/, hi havia un arxiu molt peculiar : Imatges del Moianès que s'han perdut, quan escric aquesta crònica hi ha 56 imatges.

No ens pertoca als del coneixercatalunyablogspot.com crear un semblant arxiu a la comarca de l’Anoia. Suggerir-ho si, i així ho fem.

Havíem fet un tomb per Òdena, i ens havia colpit l’abandó del que fou nucli històric, avui nomes runes, brusca, i fins perill per als qui com nosaltres gosin passejar per aquell parany.

Al volum de l’Anoia de Catalunya Romànica, a l’apartat del Castell hi ha publicada una fotografia de tot el conjunt del Castell, el poble i l’església de l’època.

Demanàvem a l’Axiu Gavin les imatges que il•il·lustren el relat – hi tenim d’antic una bona amistat i una mútua col·laboració - ; des d’ara amics lectors, si com nosaltres necessiteu la imatge d’alguna de les moltes esglésies de Catalunya, teniu la possibilitat de demanar-les des d’aquest enllaç :

http://arxiugavin.wordpress.com/consultes-i-donacions/





Aprofito – una vegada més – l’avinentesa per agrair particularment la tasca del Josep Sansalvador.

No trobava cap esment del trànsit que intueixo dolorós per a molts odenencs, des del poble aturonat fins a l’actual alçada, en el text que reprodueixo de la Gran Enciclopèdia de Barcelona :

El terme municipal d’Òdena, de 52,65 km2, ocupa una bona part de la conca homònima, vers el N d’Igualada. Havia tingut més extensió, però el 1925 li foren segregades unes 600 ha per a engrandir el terme d’Igualada. Limita dins la comarca de l’Anoia amb Rubió (NW), Jorba (W), Igualada i Vilanova del Camí (S), puntualment amb la Pobla de Claramunt (SE) i Castellolí (E), i, a més, amb el municipi bagenc de Castellfollit del Boix (NE).

És accidentat al N per les serres de Rubió i de Castellfollit del Boix (al límit amb el Bages), que separen les conques hidrogràfiques de l’Anoia i del Llobregat: muntanyes de les Malloles (833 m), Puig Bufer (661 m) i, més a llevant, puig de l’Aguilera (623 m); d’aquestes elevacions davalla la riera d’Òdena, que, formada per dos cursos, un de procedent de prop de Maians (Castellfollit del Boix) i l’altre del santuari de Sant Pere de les Botges, desemboca a l’Anoia a la frontera entre els termes d’Igualada i Vilanova del Camí. També és afluent de l’Anoia per l’esquerra la riera de l’Espelt, al sector de ponent del terme; rep el seu afluent més important (la riera d’Ardesa o de Can Masarnau, que té la capçalera ja dins de Rubió) poc abans de desguassar a l’Anoia al pont del Molí Nou d’Igualada.

El poble d’Òdena, que tenia 1 320 h el 2005, és a 425 m d’altitud, en un turó que havia presidit el castell (en resta una torre poligonal i un petit fragment de muralla), de materials guixosos, que domina per llevant la riera d’Òdena a l’indret proper a la seva formació. Presideix, amb la torre esmentada, que ha estat restaurada, el nucli agrupat als vessants del turó (que en època medieval havia estat envoltat per la muralla del castell), l’actual església parroquial de Sant Pere d’Òdena, edificada el 1942 en substitució de la que fou destruïda el 1936 (aquesta era situada més amunt de l’indret de l’actual i, al seu torn, havia estat bastida el 1736 substituint la primitiva).

A banda de suggerir urbi et orbe la creació d’un arxiu d’imatges perdudes de l’Anoia, m’agradaria conèixer el testimoni d’aquells que varen marxar del turó d’Òdena; de les circumstancies en que es va dur a terme, i de les compensacions - si n’hi va haver -. L’Espanya de la postguerra no gastava gaire escrúpols, particularment a Catalunya i amb els catalans.

© Antonio Mora Vergés