divendres, 6 de juliol de 2007

L'ESTIUET DE SANT MARTÍ


Als voltants del 11 de Novembre, al vell mig de la tardor, quan el fred comença a ensenyorir-se de totes les contrades de la nostra terra, es produeix un parèntesi de bon i temps i fins i tot de calor, que hom coneix, com l’estiuet de Sant Martí.

A les terres de la Baixa Segarra ( Ara Comarca d’Urgell ), a la riba del riu Corb , es troba Sant Martí de Maldà ; en aquest indret força desconegut de la Catalunya central, el clima es rigorós i les boires gebradores, un fenomen habitual, sembla doncs natural que precisament en aquest lloc, la tradició popular situï els fets, que ens expliquen la raó d’aquest parèntesi de bonança meteorològica, en els que com veurem, es cabdal la intervenció de Sant Martí.

Però qui era Sant Martí ?, nascut a Hongria, va viure a Itàlia, i més tard a França, on es molt estimat, seguint al seu pare que era un soldat professional, ell mateix als 15 anys ja duia també uniforme militar. I es justament en aquesta faceta seva de militar, en la que es produeix el fet que la tradició situa a la Baixa Segarra, i la història a Amiens ( França ).

El soldat Martí, encara no convertit a la fe catòlica, anava a cavall per les serralades que conformen els límits de les comarques de la Segarra i la Conca de Barberà, terres feréstegues, fins i tot avui, malgrat els anys i anys de treball pacient de la gent del camp, que n’ha endolcit un bon xic la fesomia.

En el seu camí, va passar per llocs que avui es diuen, Rocallaura, Vallbona de les Monges, on descansa la Reina Violant d’Hongria, esposa de Jaume I el conqueridor, Maldà, ja a la riba del riu Corb, i Sant Martí de Malda, justament davant per davant de Maldà a la riba oposada del Corb, i es justament en aquest punt, una matinada en que feia un fred extrem, i enmig d’una boira molt espessa, que ho gebrava tot, el soldat Martí veu un home vestit amb parracs, més mort que viu pel fred, i s’ofereix per portar-lo fins a algun lloc cobert; oferiment que l’home refusa, i únicament desprès de fer-se pregar, accepta la meitat de la capa d’en Martí, que aquest talla destrament en dos, amb un cop d’espasa.

Aquí la tradició de la Baixa Segarra, difereix de la històrica, i ens diu que l’home era el dimoni, i que s’havia servit d’aquesta faisó, en la convicció de que Martí moriria de fred només amb la meitat de la capa. No es va complir el mal desig del dimoni, doncs ràpidament es va desfer la boira, el fred es va anar esvaint , i el sol va escalfar la terra, i ens diu aquesta tradició, que any rere any, en les dates properes a la festa del sant, acostuma a moderar-se el rigor del temps, i gaudim de l’estiuet de Sant Martí.

La meitat de la capa d’en Martí, va ser conservada dins d’una urna, i es va construir un petit santuari per a guardar-hi aquesta relíquia, i com en la llengua d’aleshores – el llatí vulgar – la meitat d’una capa, era una capilla o capella, la gent deia, “anem a pregar on esta la capella “, i d’aquí ve el nom que avui encara es dona, als petits llocs que es construeixin per poder pregar.

El biògraf de Sant Martí, ens parla d’ell, com d’una persona sempre de bon humor, alegre i amable, que manifestava en el tracte amb tothom una bondat exquisida.

Esperem doncs, que també a ell, el complagui la versió de l’estiuet de Sant Martí , que d’antic es recull i s’explica de generació en generació, a les terres estimades de la Baixa Segarra.

ANTONIO MORA VERGES

Cap comentari: