dimecres, 11 de juliol de 2007

Banderes d'oració




No son freqüents per aquestes terres nostres, parlo de les oracions, estem no en un estat laic, sinó clarament en un estat contrari a tota pràctica religiosa, del color que sigui, en això si que podem afirmar que no som racistes !.

Ens carreguen els musulmans amb les seves peticions de tenir un lloc per a pregar, ens carreguen també els jueus, tot i que aquests no demanen que sigui l’erari públic qui doni solució al tema dels locals, com no ho fan la majoria de confessions cristianes i assimilades, com els testimonis de Jehova, els Mormons; i com tampoc ho van fer els budistes, que son justament els que fan servir aquest estri curiós, l’anomenada bandera d’oració.

El terme bandera, és clarament originari de la Xina, amb un anticipació no inferior a un mil•leni, a l’ús d’aquest senyal com identificació d’algun grup humà, exercit, o quan és va saber que eren, com a un país.

L’ús religiós està força concentrat en els països propers al Tibet, i consisteix en escriure pregaries en un tros de roba, que desprès serà traslladada fins a un punt elevat, i allí amb els suports que calgui és deixarà onejar, perquè el vent porti fins al cel, les pregaries permanents d’aquells que han participar en la tasca, primer de fer la bandera, desprès de portar-la fins a un lloc elevat i finalment la de fitxar-la de la millor manera possible, perquè l’efecte sigui el màxim de durador.

Està però clar, que cal renovar freqüentment les banderes, sobretot si recordem que en la zona del Tibet, els vents son forts, els freds severs i la naturalesa ensenya per arreu la seva força.

En les nostres muntanyes, enlloc de banderes d’oració, trobem molins eòlics, la seva finalitat, bàsicament , és enriquir més encara , als qui ja son rics, alhora que de ben segur s’aconsegueixen foragitar d’aquells entorns algunes formes de vida natural, que podrien fer pensar a algun col•lectiu que fora assenyat i raonable, qüestionar-se la instal•lació de més i més molins eòlics, en nom de la sostenibilitat barcelonina.

Aquí i allà, grups petits encara, comencen a aixecar modernes banderes, en les que les oracions a la divinitat, és transformen en peticions als polítics, perquè respectin el medi natural, donin una oportunitat a la vida, i si com sembla no saben compaginar això amb la honestedat pública , doncs que deixin aquesta tasca perquè la facin aquelles persones del país, que alhora s’estimem al país.

Els catalans som des de fa molt de temps, una minoria al nostre propi país, i malgrat això, no tenim els respecte que demanen per a elles altres minories; ens cal canviar de llengua de forma constant, ens cal acceptar alhora la desnaturalització dels nostres costums, i l’adveniment de costums forans, que ens venen com a obertura cultural, i per damunt de tot, ens cansen ja amb la cantarella de la insolidaritat; dir justament això del país que en la seva solidaritat ha arribat quasi fins a la seva autodestrucció !

Com m’agradaria aixecar els ulls i veure a tots els cims del meu país, si més no, una bandera d’oració en la que és recordes aquell paràgraf del Virolai :

Mística font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel el cor de món país,
dons i virtuts deixeu-li per florida ;
feu-ne si us plau, el vostre paradís.

mora.a@guimera.info

Cap comentari: