El terme de Savassona és esmentat des del 890, i el castell des del 921. Des de molt aviat incloïa també tota la parròquia i actual terme de Sant Esteve de Tavèrnoles. El llinatge dels Savassona és conegut des d'Isarn, que el 990 actuava com a vicari o veguer del terme, el qual formava part dels dominis dels vescomtes d'Osona, convertits des del segle XI en vescomtes de Cardona. Les seves atribucions sobre el terme de Savassona es perderen entre els segles XI i XII, fet seguit de l'enlairament del llinatge Savassona, la genealogia del qual hom pot establir des del 1129. A mitjan segle XIV es convertí per aliança en Vilanova de Savassona, i aquest llinatge, després d'un breu període en què el terme fou concedit a Bernat III de Cabrera, comte d'Osona, recuperà els antics drets. Del 1514 al 1632 foren barons de Savassona quatre senyors anomenats tots ells Antoni Vila. Mort el darrer, el castell i la baronia, ampliada amb el domini de la vall de Sau i el terme de Tavertet, passaren al seu cosí Galceran de Llupià, i d'aquest als Ferrer i Brossa. El títol passà als Desplà el 1826 i després al Díaz de Mayorga (1840), als Urbina i als Díez de Tejada.
Quan al topònim Tavèrnoles seguim aquí la tesi de l’Antoni Jaquemot. En la llengua dels ibers sembla que l’ arrel 'taber' o 'tàvaro' vulgui dir "illa" o "lloc separat". La llengua basca – darrer vestigi de la parla dels ibers – té una paraula 'tai-bereiz' que vol dir "final de territori separat". Descartem malgrat l’acceptació quasi general la tesis segons la qual, Tavèrnoles ve del llatí, i si Taber, que vol dir cabana, Tavèrnoles fora un “llocs de cabanes” . Em costava imaginar-ne el lloc – extremadament fred a l’hivern – ple de cabanes. Taverna – segons aquesta tesi - tenia un sentit més ampli del que li li atribuïm avui i per tant el poble, de nom plural, l'heu d'identificar com a "lloc de vivendes". L’anomenada Pedra del Sacrifici, és un testimoni perenne de la presència dels ibers en aquesta contrada.
La història de Tavèrnoles està vinculada a la demarcació senyorial de Savassona.; en fou sempre el centre religiós més important, com ho revela el seu temple i el fet que Sant Pere de Savassona hagi estat gairebé sempre una filial de Tavèrnoles. Durant molts segles el terme fou conegut amb el nom de baronia de Savassona, fins que Tavèrnoles aconseguí d'imposar el seu nom al principi del segle passat.
El poble de Tavèrnoles (537 m) es troba al pendent de ponent de la serra de Savassona, abans de la pujada cap al castell. És format per mitja dotzena de cases velles, dos hostals i algunes cases modernes o d'estiueig. La festa major s'escau el primer diumenge del mes d'agost, i hom celebra tradicionalment la festa de Sant Isidre.
Al poble cal destacar l'església de Sant Esteve de Tavèrnoles, un dels monuments romànics més ben acabats de la Plana de Vic, per bé que la seva bellesa de línies és més externa que interna. Com la majoria de les esglésies comarcanes, fou sobrealçada el 1728, se li afegiren altars laterals i fou transformada amb una nova portada al mur de ponent. Una restauració intel•ligent li ha retornat l'aire romànic i ha ressaltat els detalls d'ornamentació llombarda, sobretot a l'absis i a la banda exterior de migdia, on s'obria la porta antiga i on hi ha el campanar de torre, que sembla tret de la regió pirinenca. Fou edificada entorn del 1070 per l'equip de mestres que féu la majoria de les esglésies romàniques dels antics dominis de la casa vescomtal d'Osona-Cardona. Una acta apòcrifa pretén que l'església hauria estat consagrada el 1083. Aquest edifici ha sofert algunes reformes i afegits; el 1628 es van obrir dues capelles laterals i el 1728 es va canviar el portal de lloc i es traslladà a ponent, es féu un cor nou i es sobrealçà la teulada. Ara apareix com una església d'una nau, amb dos arcs torals i un absis amb tres finestretes de doble obertura. La banda N conserva encara una capella lateral tardana, però la de la banda de migdia i la sagristia foren suprimides en el curs de la darrera restauració. Tot l'exterior del temple té, sota el ràfec de la teulada, un fris de finestretes cegues que a l'absis són sota les arcuacions llombardes. El campanar és format per un llarg sòcol i dos pisos que pugen per damunt de la teulada de l'església, separats per frisos de dents de serra i emmarcats per tres arcuacions, dintre de les quals s'obren les finestres, partides per una columneta. La parròquia de Tavèrnoles comprenia fins el 1937 la capella de Sant Jaume del Cós, erigida vers el 1091 i que fou feta volar durant la guerra civil; avui dia no se'n coneix gairebé ni el rastre. Una part important de la fama d'aquesta església rau en el fet que va tenir jurisdicció sobre el monestir de Sant Pere de Casserres.
No trobava cap informació respecte d’una imatge situada sota una roca, prop de l’església parroquial de Sant Esteve de Tavèrnoles. Sou pregats fer fer-me’n cinc centims.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada