diumenge, 9 d’agost de 2009

SANTA MARIA DE LA NATIVITAT DE PAÜLS




No podem oblidar que era un costum molt extès dedicar a una advocació de Santa Maria els edificis destinats a mesquites en el moment de reconvertir-los en esglésies. En aquest cas, ens caldria retreure la datació del paviment, així com la construcció de la façana, a la primera meitat del segle XII, atès que sembla improbable que hi pogués haver culte islàmic dins del castell després de la conquesta de 1148.

Els 120 centímetres de gruix dels murs ens indiquen que des del principi es tractà d'una obra sòlida. Podem suposar que era un dels elements importants del recinte defensiu del castell de Paüls i tenim indicis que disposava de diversos pisos, amb una o més abertures rectangulars situades a bona alçada. En un moment que situem a la segona meitat del segle XII o a les primeries del XIII, s'obrí un forat en aquest mur per fer-hi dues finestres en espitllera, típicament romàniques, tapiant una finestra anterior.

En un moment indeterminat entre els segles XII i XV s'anivellà el sòl amb terra, molt escassa en material arqueològic, i s'hi construí un paviment fet amb lloses irregulars de pissarra, més o menys escairades. Sobre aquest paviment es féu una construcció, probablement de fusta, de base aproximadament quadrada reforçada amb morter de calç: una trona, un petit altar, una pica baptismal,...

Aquesta estructura fou destruïda posteriorment per encastar al terra una viga força gruixuda, que probablement es relacioni amb el sistema de sosteniment de la cintra destinada a construir els arcs torals ojivals. Si bé aquests arcs han estat descrits com a gòtics inicials, creiem que la seva construcció havia de ser contemporània de la porta de la façana principal.

En aquest mateix moment, el mur devia ser foradat per bastir-hi la porta ojival, que llueix la data de 1496 gravada a la llinda. A manca de cap altre document ni indici cronològic fiable, sembla probable que tant la coberta interior com la porta corresponguin a les darreries del segle XV, cosa que no contradiu el registre arqueològic de la cata 1. L'aprofitament dels murs anteriors hauria implicat tapiar les finestres romàniques i deixar grans cossos massissos al damunt de la volta, tal i com s'observa en les seccions.

De tota manera, la data inscrita no és pas segura, ja que no concorda amb la datació estilística, que és la que ha portat a l’afirmació de gòtic primerenc. Les cobertes en volta de canó apuntada reforçada amb arcs torals es consideren pròpies del segle XIII. Les trobem a la nau principal de l'església major de Poblet, a la nau lateral del primer terç del segle XIII de Santa Maria d'Agramunt, a l'església de Sant Joan el Vell de Perpinyà (mitjan s. XIII), a Sant Martí de Lleida (primer terç del s. XIII), a la Parroquial de Vinaixa (1301-1318) i a sant Joan de l'Hospital de València (2n terç del s.XIII-inicis s.XIV).

D'altra banda, les portes amb guardapols són considerades de tradició romànica, si bé són molt més abundants al País Valencià que al Principat. En terres valencianes n'hi ha al pati del castell de Peníscola (s. XIII-XIV), parroquial de Peníscola, parroquial de Catí (s. XIII), ermita de Sant Pau d'Albocàsser (s. XV), església del Salvador de Sagunti a l'església de Sant Joan de l'Hospital de València (1238-1261). Al Principat se'n coneixen al Palau de la Paeria de Lleida (a partir del s. XIII), a l'església de Sant Cugat del Racó de Navàs (s. XI) i a la de Sant Martí de Surroca a Ogassa (1104). Però totes aquestes portes són de mig punt, excepte la del castell de Peníscola, que no és tan apuntada com la de Paüls. Això fa particularment singular i única aquesta porta i pot considerar-se, fins i tot, la possibilitat que reaprofiti elements d'una porta anterior amb arc de mig punt.

Sense descartar totalment una datació del segle XIII, les particularitats de la porta i de la volta i la senzillesa de les solucions constructives, semblen indicar una datació posterior, en tot cas anterior o igual a la data del llindar. Els models aplicats a l'església tan sols els trobem junts a sant Joan de l'Hospital de València -tret de l'ús de l'arc apuntat a la porta- cosa que ens confirma la hipòtesi que totes dues obres es van programar conjuntament i en una data probablement posterior a la dels altres edificis similars.

A les darreries de segle XVII sembla que s'eixampla l’església amb dues noves tramades, afegides als seus peus, arrasant l'antic mur de tanca i retallant lleugerament els paraments laterals. Es construeixen dos nous arcs, tot imitant fidelment els anteriors, i s'aprofiten els materials de l'enderroc i bona part de les lloses del paviment per aixecar la nova obra, que inclou un finestral rectangular i una porta amb arc de mig punt i datació inscrita (1691).
L'eixamplament sembla tenir relació amb el creixement demogràfic del poble. Així, passem dels 33 o 34 focs constants de l'edat mitjana i moderna, als 227 habitants del 1718. Abans de l'ampliació l'església feia 12,35 metres de llarg i tenia una superfície de 83,98 metres quadrats, que equivalien a 2,5 metres quadrats per foc. A les darreries del XVII, l'església havia crescut en 37,4 metres quadrats, de manera que, amb l'increment de població, en tocava mig per habitant. Encara que no hem descomptat l'espai destinat a la circulació i l'oficiant, sembla que es manté una certa proporció entre ambdós creixements.

Com que l'església era l'única sala pública de capacitat suficient per hostatjar el poble, és lògic que el moment de l'eixamplament coincideixi exactament amb el primer creixement demogràfic important.

És molt possible que l'espadanya fos arrasada i sobreelevada en aquest mateix moment, si no s'havia fet abans, en el moment de construir la volta.

Després d'aquest eixamplament, l'església degué ser embellida amb un o més altars, si bé el diccionari Madoz diu que n'hi havia un de sol. Probablement, patí pocs danys quan s'hi fortificaren els carlins al segle XIX, moment en el que degueren produir-se els impactes de bala que s'observen a la façana principal i que fou cremat part de l'arxiu. Probablement llavors s'hi afegí el contrafort , defensant l'accés al castell.

Amb els fets del 1936, l'església perdé tota la seva ornamentació, els objectes utilitzats per al culte i la documentació que no havia estat destruïda durant la carlinada. Acabada la guerra, els murs i el sostre van ser enguixats de nou per ocultar-hi les traces del foc, es va restaurar amb ciment el terra del sector on hi havia hagut l'altar del Roser i es va pintar l'interior de blanc i groc. Probablement, també es reconstruí parcialment el cor de fusta.

El 1988 l'església perdé la funció parroquial i fou restaurada pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. La primera fase d'aquesta restauració va comprendre, entre d'altres actuacions, aquest estudi arqueològic.

(c) Pere Izquierdo i Tugas