Com estava previst , sortien de Sabadell el dissabte 8 de març de 2.008 en direcció a Castellar del Vallès dos vehicles; conduït l’un per l’Antoni Ibáñez i Olivares que viatjava en companyia del Feliu Añaños i Masllovet, i l’altre pel Josep Simó Deu, amb el Joan Moliner i Manau com a copilot ; en el guió constava que trobarien a l’Antonio Mora Vergés a les 8,15 hores, davant la més antiga de les estacions que serveixen benzina en aquesta població que fa ja les funcions de veritable capital de l’Alt Vallès.
Amb catalana puntualitat [ els anglesos ens havien copiat aquesta virtut en ocasió de la gran traïdoria, quan bescanviaven la confiança del poble de Catalunya per l’illot maleït de Gibraltar, i ens deixàvem a mercè de les tropes borbòniques ] s’anava executant el pla d’acció, que continuaria quan al Collet de la Casilla, començaven a caminar en direcció a Granera, el Joan Moliner i Manau, l’Antonio Mora Vergés i el Feliu Añaños i Masllovet, els dos vehicles continuarien fins a Monistrol de Calders [ quin topònim s’identifica correntment com diminutiu de 'monestir' ]. Un dels vehicles el de l’Antoni Ibáñez Olivares restaria aparcat al carrer de l’Om, i desfarien camí fins a trobar-se amb la resta del grup, en el vehicle del Josep Simó Deu.
Coincidíem tots de nou, a l’inici del camí que pel torrent de la font del Buc, sota el Serrat de la Tomba del Moro de l’Otzet, ens portaria a contemplar la casa de la Roca, i la petita resclosa de la bomba, abans del revolt del torrent de Granera ,anomenat en aquell punt de la Roca, on damunt d’una bauma localitzàvem la tomba coneguda avui com de l’Om; uns metres més amunt, accessible amb molta dificultat per la brusca que cobreix literalment l’indret, trobem una cova excavada en la roca, que lluny de les teories que li assenyalen un us eremític; situada enmig d’un espai que fins la fil·loxera s’havia dedicat al conreu de la vinya, va tenir sens dubte les funcions que en molts llocs del terme desenvolupaven les anomenades cabanes de pedra seca; servir d’aixopluc en algun moment, i de lloc on guardar les eines. Esmorzàvem en aquella alçada a les envistes del Castell de Granera i la vall amplia que l’aigua ha anat fent al llarg dels segles.
Ens arribaríem fins a la Bauma Freda, on trobem evidencies d’un us recent com a resguard de bestiar.
Continuant per la pista, al costat sempre de la riera, anomenada fins a Monistrol de Calders de l’Om, constatem en carn pròpia les conseqüències del terrible incendi del 2.003; l’absoluta desaparició de l’arbrat majoritàriament de pi, fan que malgrat trobar-nos a primers de març, dins encara de l’hivern metereològic , tinguem la certesa que aquest recorregut fet als mesos de juny, juliol ,agost o fins setembre, llevat de portar suficients elements hidratants, pot tenir efectes indesitjats.
Entrem a Monistrol quan les campanes toquen les 12 del migdia; l’Antoni Ibáñez Olivares i el Feliu Añaños i Masllovet, s’arriben fins al temple parroquial i el punt d’informació; el Joan Moliner i Manau, el Josep Simó Deu i l’Antonio Mora Vergés, s’atansen fins al Passatge del Ferrer, per admirar la llinda en la que hom troba representades totes les eines que amb aquell ofici es feien.
Ens trobem tots novament a la Manduca [ casa llegendària pels seus esmorzars de forquilla i ganivet ] , Cl. La Malolla ,16 , telèfon 93.839.91.75 on ens refrescarem.
Arribàvem al vehicle de Granera al voltant de les 13,00 hores, l’Antoni Ibáñez i Olivares i el Feliu Añaños i Masllovet, que m’havien portat a l’anada, s’acomiadaven de nosaltres; tornava amb el Josep Simó Deu i el Joan MOliner i Manau, que em deixàvem davant la benzinera abans de les 13,45 hores.
Havíem caminat per un espai administrativament inexistent, el Moianès està únicament en el cor dels qui s’estimem aquesta terra nostra; de fet més enllà d’aquest col·lectiu esmentat, segur amic lector que existeix Catalunya ?
© Antonio Mora Vergés
Amb catalana puntualitat [ els anglesos ens havien copiat aquesta virtut en ocasió de la gran traïdoria, quan bescanviaven la confiança del poble de Catalunya per l’illot maleït de Gibraltar, i ens deixàvem a mercè de les tropes borbòniques ] s’anava executant el pla d’acció, que continuaria quan al Collet de la Casilla, començaven a caminar en direcció a Granera, el Joan Moliner i Manau, l’Antonio Mora Vergés i el Feliu Añaños i Masllovet, els dos vehicles continuarien fins a Monistrol de Calders [ quin topònim s’identifica correntment com diminutiu de 'monestir' ]. Un dels vehicles el de l’Antoni Ibáñez Olivares restaria aparcat al carrer de l’Om, i desfarien camí fins a trobar-se amb la resta del grup, en el vehicle del Josep Simó Deu.
Coincidíem tots de nou, a l’inici del camí que pel torrent de la font del Buc, sota el Serrat de la Tomba del Moro de l’Otzet, ens portaria a contemplar la casa de la Roca, i la petita resclosa de la bomba, abans del revolt del torrent de Granera ,anomenat en aquell punt de la Roca, on damunt d’una bauma localitzàvem la tomba coneguda avui com de l’Om; uns metres més amunt, accessible amb molta dificultat per la brusca que cobreix literalment l’indret, trobem una cova excavada en la roca, que lluny de les teories que li assenyalen un us eremític; situada enmig d’un espai que fins la fil·loxera s’havia dedicat al conreu de la vinya, va tenir sens dubte les funcions que en molts llocs del terme desenvolupaven les anomenades cabanes de pedra seca; servir d’aixopluc en algun moment, i de lloc on guardar les eines. Esmorzàvem en aquella alçada a les envistes del Castell de Granera i la vall amplia que l’aigua ha anat fent al llarg dels segles.
Ens arribaríem fins a la Bauma Freda, on trobem evidencies d’un us recent com a resguard de bestiar.
Continuant per la pista, al costat sempre de la riera, anomenada fins a Monistrol de Calders de l’Om, constatem en carn pròpia les conseqüències del terrible incendi del 2.003; l’absoluta desaparició de l’arbrat majoritàriament de pi, fan que malgrat trobar-nos a primers de març, dins encara de l’hivern metereològic , tinguem la certesa que aquest recorregut fet als mesos de juny, juliol ,agost o fins setembre, llevat de portar suficients elements hidratants, pot tenir efectes indesitjats.
Entrem a Monistrol quan les campanes toquen les 12 del migdia; l’Antoni Ibáñez Olivares i el Feliu Añaños i Masllovet, s’arriben fins al temple parroquial i el punt d’informació; el Joan Moliner i Manau, el Josep Simó Deu i l’Antonio Mora Vergés, s’atansen fins al Passatge del Ferrer, per admirar la llinda en la que hom troba representades totes les eines que amb aquell ofici es feien.
Ens trobem tots novament a la Manduca [ casa llegendària pels seus esmorzars de forquilla i ganivet ] , Cl. La Malolla ,16 , telèfon 93.839.91.75 on ens refrescarem.
Arribàvem al vehicle de Granera al voltant de les 13,00 hores, l’Antoni Ibáñez i Olivares i el Feliu Añaños i Masllovet, que m’havien portat a l’anada, s’acomiadaven de nosaltres; tornava amb el Josep Simó Deu i el Joan MOliner i Manau, que em deixàvem davant la benzinera abans de les 13,45 hores.
Havíem caminat per un espai administrativament inexistent, el Moianès està únicament en el cor dels qui s’estimem aquesta terra nostra; de fet més enllà d’aquest col·lectiu esmentat, segur amic lector que existeix Catalunya ?
© Antonio Mora Vergés
