dimecres, 19 de març de 2008

SANTA PERPETUA, MOGODA I SANTA MARIA DE L’ANTIGA







Avui existeix únicament Santa perpetua de Mogoda, això però d’ençà de l’ any 1847, fruit de la reordenació administrativa impulsada per l’administració central de l’Estat que va agregar alguns pobles de poca població als seus veïns més grans. Fins aquell moment els dos nuclis, Santa Perpetua de Mogoda i Santa Maria de l’Antiga, havien tingut una evolució diferenciada i una personalitat pròpia.

Jaume Vilaginés i Segura, ens explica abastament en el seu llibre CAVALLERS, PAGESOS I TEMPLERS, els trets bàsics que configuren l’actual Santa Perpetua.

Com passa a la majoria de poblacions del Vallès, la historia de Santa Perpetua es remunta a molt temps enrere. L'espai de temps entre els segles X i XIII és un deis períodes clau en el procés que va configurar la societat ¡ el paisatge tradicionals de la localitat, que han existit fins a les transformacions més recents. Aleshores va quallar una societat, en la qual destaquen algunes famílies senyorials. Els senyors locals es definien com a milites, és a dir cavallers. Tenien equips militars la seva superioritat econòmica ¡ social la intentaven potenciar amb l'aliança vassallàtica que els oferien els potentats de la zona. Una família de cavallers locals, els Rovira, va donar dos personatges cabdals en la difusió i consolidació de l'orde del Temple a Catalunya, Aragó i el sud de França. Un d'ells, Pere de Rovira, va arribar a ser mestre dels templers en aquests territoris i una figura molt important per entendre el poder del Temple a la Corona d' Aragó. Els masos i la parròquia van esdevenir els marcs en que la pagesia local sustentava l'organització social, pagant les rendes que exigien els senyors laics les institucions religioses. La societat es va fer més opressiva per als pagesos de Santa Perpètua, preó això no va impedir que sorgissin famílies de pagesos benestants i es desenvolupessin els primers embrions d'una comunitat vilatana organitzada.

Anava – una vegada més – a comprovar gràcies al Josep Salvany i Blanch, que havia retratat el temple parroquial l’any 1.911, com en massa ocasions amb el pretext de restaurar i/o conservar el patrimoni, es duen a la pràctica transformacions poc o gens respectuoses amb el caràcter i fins la historia d’alguns edificis de cabdal importància.

M’explicava una veïna de la Plaça com recordava encara el rellotge de l’església, el sostre força més elevat, i l’edifici annex de la Casa de la Vila; actualment damunt el sostre podem veure uns merlets, que més enllà de la seva estètica curiosa, suposen una distorsió històrica que qualifiquem sens dubte d’important.

¿ Senyor, realment és tant difícil mantenir adequadament el nostre patrimoni històric i cultural ?

(c) Antonio Mora Vergés

Cap comentari: