dimecres, 19 de març de 2008

ELS NOUS SENYORS FEUDALS DE MOGODA I CAN TAIÓ











El dia de Sant Josep, és festa local a Castellar del Vallès, aprofitava les primeres hores del mati per arribar-me fins a Santa Perpetua, a recollir imatges dels castells de Mogoda i Can Taió.

A la pàgina web de l’Ajuntament hi ha alguna informació d’aquests indrets del terme :

El barri de Mogoda té el seu origen en la creació, l’any 1343 de la Baronia de Mogoda. Està format per un conjunt de cases arrenglerades seguint la muralla exterior del castell o masia fortificada. El castell és una fortificació de dues plantes que compta amb un gran pati central en el qual se situa un estany i una capella edificada a la meitat del S. XIV.

Des de l’any 1434 fins al 1879 les més de 300 ha. que formaven part de la propietat estigueren en mans de la Cartoixa de Montalegre; arran de la desamortització tota la propietat passà a mans de Don Antonio López i López, marquès de Comilles i una de les primeres fortunes de l’estat espanyol. Actualment el castell és propietat de l’Incasol que utilitza l’espai com arxiu i permet també que des de l’ajuntament s’hi desenvolupin diferents activitats culturals i de promoció del municipi.

Mogoda és un dels exemples més clars del que foren les colònies agrícoles creades a mitjans del S.XIX, algunes de les quals es reconvertiren en les famoses colònies industrials.

Una veu femenina m’informa que per accedir a l’interior del recinte, -ni que sigui únicament al pati- per recollir imatges, em cal una autorització del Incasol.

La masia de Can Taió forma part d’una immensa propietat plena de zones boscoses adquirida a mitjans del S.XIX per un “indiano” de Manlleu anomenat Joan Guell. Durant l’època de la Renaixença, els seus hereus decidiren edificar un castell copiant fragments de diferents edificis, d’aquí que avui la imatge de la fortificació és d’un total eclecticisme d’estils. L’edifici compta amb una capella i, en el seu moment, tot el barri que avui s’anomena Terrablanca formava part de les terres de conreu.

En definitiva, Can Taió era també una altra colònia agrícola del poble.

Actualment el castell és propietat de la Generalitat de Catalunya i els boscos que l’envolten formen part de la Ruta Verda del Vallès.

Aquí un cartell indica clarament que no està permès l’accés a les persones alienes. La meva condició de català em fa clarament aliè en aquesta terra, on costa de trobar-se persones que enraonin encara la nostra llengua.

La Granja Soldevila és en aquest cas l’excepció que confirma la regla, està en un dels espais més emblemàtics de Santa Perpètua, una extensa propietat que avui és el centre del gruix dels espais culturals del poble. En aquest sentit, el museu municipal, l’Escola de música, la Biblioteca, l’Espai de les arts, l’Escola de dansa i el futur equipament del Teatre formen part d’allò que anomenem “La Granja Espai Cultural”

La història moderna d’aquest edifici comença el 1874, quan un empresari tèxtil de Barcelona, anomenat Pere Soldevila va comprar el Mas Granollacs, propietat que incloïa a més de l’edifici de La Granja, 40 ha de terreny i que ja en aquell moment era una de les explotacions ramaderes i agrícoles més importants de Santa Perpètua. A començaments del s. XX i amb la idea de tancar el procés industrial de producció, venda i consum de llet, els propietaris de Can Soldevila, fundaren a Barcelona, les granges “La Catalana” que encara avui en dia es troben en servei .
Després de les vicissituds de la guerra civil i la postguerra, que afectaren profundament la Granja Soldevila, a començaments dels anys 70 i com a conseqüència del Pla de Gallecs, la finca passà a mans estatals i posteriorment a la Generalitat de Catalunya, la qual, l’any 1985, la cedí a l’Ajuntament de Santa Perpètua.

S’associen poques vegades els edificis i llocs d’interès cultural, amb les poblacions dels dos Vallès, que han patit al llarg del segle XX un creixement demogràfic desaforat. Com diuen a Galícia “haver-los hailos “, calen només dues coses :

1. Fer-los accessibles al públic, si més no, en hores i dies concrets.
2. Donar a conèixer el patrimoni històric i monumental, que sortosament conservem encara.

A qui correspongui.

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: