Parlem , qui ho diria de Matadepera, la Vila més rica de Catalunya.
Sembla que tot va començar força lluny del nucli actual, just a l’altre costat de la riera de les Arenes. Quan fem camí cap al Coll d’Estenalles, trobem a l’esquerra de la carretera, prop de la masia del Can Roure, l’església coneguda justament com La Mata Xica o la Mateta, que sota l’advocació de Sant Joan, s’alça encara avui al costat d’un cementiri bucòlic.
Poca gent relacionaria l’actual Matadepera, amb allò que fins la meitat del segle XIX es coneixia com un disseminat agrícola, en el que hom podia trobar en el millors dels casos, un edifici destinat a servir d’Ajuntament, l’església i el cementiri. Justament amic lector en la contemplació meravellada d’aquell recinte de veritable pau, en sorgia una reflexió que tot seguit t’exposo:
Quants llocs amb aquestes mateixes característiques hem vist desaparèixer per absorció ?, Marfà , Uixols, Rodors, .......Matadepera podia haver desaparegut engolida per la propera Terrassa; això no ha succeït, i s’ha passat quasi sense temps per adonar-nos-en d’un disseminat agrícola; natura modificada amb l’esforç del treball d’homes i dones, a un disseminat urbà; natura eliminada amb benefici d’un mínim nombre de vilatans, i en perjudici de tota la comunitat. La història no te res d’especial, arreu d’aquest Vallès, i fins les sorres de la mediterrània el fenomen s’ha anat repetint de forma regular i metòdica.
Recordo com en sonava d’estrany quan l’OttoOtto Mayer, professor i expert en Antropologia Biològica, disciplina que imparteix a la Universitat de Berlín, m’explicava l’anomenat Cas Marbella, com la conseqüència lògica i normal d’un fet biològic, l’absència del cromosoma H en un gran nombre de persones que habiten a la Pell de Brau. Segons les tesis de l’Otto, aquest cromosoma conforma els hàbits d’honradesa, i l’actuació honesta de les persones.
Jo malgrat tot, sóc escèptic i necessito proves indubitades, és cert que costa trobar algú que no tingui coneixement, de l’actuació deshonesta d’algun conegut, familiar i/o amic, pel que fa al cobrament d’ajuts públics, pensions i/o prestacions econòmiques o facilitats d’algun tipus. Tant cert, com que aquestes conductes, no tenen cap reprovació social; ben al contrari, ja que les persones que no hi volen participar [ que alguna en deu haver ] sóc considerades, anormals i sovint excloses del tracte social. És cert que s’ha creat al llarg dels anys, una cultura de la subvenció, del dret il·limitat als recursos que s’aporten a l’erari públic. És encara més cert, que tothom fa molts i molts anys, sabia que a Marbella – i més amunt i més avall – s’estaven duent a terme conductes corruptes, que han permès l’enriquiment exponencial de tot un reguitzell de malfactors, que alhora han podrit, la política, la judicatura, la policia i àdhuc, els nivells de govern públic ha que han tingut accés. La sospita que l’any 2.007 denunciava el Col·legi de Gestors de Catalunya a les pàgines del Periodico de Catalunya , en relació al cobrament de primes per part dels funcionaris d’Hisenda, per aixecar actes de defraudació contra els contribuents, de ser certa podria conculcar l’esperit i la lletra de l’article 103 de la Constitució, que diu clarament que la Administració ha de ser neutral; estem tots a l’espera que el Parlament de Catalunya obri una investigació per esbrinar-ho; altrament si això únicament s’aplica a Catalunya, constituiria una prova fefaent quan a la mala fe del govern d’Espanya. Sou pregats d’enviar e.mails al Molt Honorable President del Parlament de Catalunya. També al Defensor del Poble Espanyol, A la Presidència de la Mesa dels Congres de Diputats, i per descomptat si ja existeix, al Col·lectiu de Ciutadans Perjudicats per l’ Agencia Tributaria; altrament de no existir cal que comencem a posar-nos a la feina, oi ?.
Rebia noticies que des de Manos Limpias, s’havia endegat una investigació.
Una darrera mirada sota l’ombra allargada de la Mata Xica, sota meu en successives terrasses el cementiri que acull les restes dels qui forjaren, per bé o per mal, aquest present, al davant el ciment comença a pujar per la muntanya, amb ànims evidents d’engolir-la fins la darrera pedra; serà premonitori el nom que li donaren a la Vila ?.
Esperem en aquesta ocasió – també - el triomf de la pedra !
© Antonio Mora Vergés
Sembla que tot va començar força lluny del nucli actual, just a l’altre costat de la riera de les Arenes. Quan fem camí cap al Coll d’Estenalles, trobem a l’esquerra de la carretera, prop de la masia del Can Roure, l’església coneguda justament com La Mata Xica o la Mateta, que sota l’advocació de Sant Joan, s’alça encara avui al costat d’un cementiri bucòlic.
Poca gent relacionaria l’actual Matadepera, amb allò que fins la meitat del segle XIX es coneixia com un disseminat agrícola, en el que hom podia trobar en el millors dels casos, un edifici destinat a servir d’Ajuntament, l’església i el cementiri. Justament amic lector en la contemplació meravellada d’aquell recinte de veritable pau, en sorgia una reflexió que tot seguit t’exposo:
Quants llocs amb aquestes mateixes característiques hem vist desaparèixer per absorció ?, Marfà , Uixols, Rodors, .......Matadepera podia haver desaparegut engolida per la propera Terrassa; això no ha succeït, i s’ha passat quasi sense temps per adonar-nos-en d’un disseminat agrícola; natura modificada amb l’esforç del treball d’homes i dones, a un disseminat urbà; natura eliminada amb benefici d’un mínim nombre de vilatans, i en perjudici de tota la comunitat. La història no te res d’especial, arreu d’aquest Vallès, i fins les sorres de la mediterrània el fenomen s’ha anat repetint de forma regular i metòdica.
Recordo com en sonava d’estrany quan l’OttoOtto Mayer, professor i expert en Antropologia Biològica, disciplina que imparteix a la Universitat de Berlín, m’explicava l’anomenat Cas Marbella, com la conseqüència lògica i normal d’un fet biològic, l’absència del cromosoma H en un gran nombre de persones que habiten a la Pell de Brau. Segons les tesis de l’Otto, aquest cromosoma conforma els hàbits d’honradesa, i l’actuació honesta de les persones.
Jo malgrat tot, sóc escèptic i necessito proves indubitades, és cert que costa trobar algú que no tingui coneixement, de l’actuació deshonesta d’algun conegut, familiar i/o amic, pel que fa al cobrament d’ajuts públics, pensions i/o prestacions econòmiques o facilitats d’algun tipus. Tant cert, com que aquestes conductes, no tenen cap reprovació social; ben al contrari, ja que les persones que no hi volen participar [ que alguna en deu haver ] sóc considerades, anormals i sovint excloses del tracte social. És cert que s’ha creat al llarg dels anys, una cultura de la subvenció, del dret il·limitat als recursos que s’aporten a l’erari públic. És encara més cert, que tothom fa molts i molts anys, sabia que a Marbella – i més amunt i més avall – s’estaven duent a terme conductes corruptes, que han permès l’enriquiment exponencial de tot un reguitzell de malfactors, que alhora han podrit, la política, la judicatura, la policia i àdhuc, els nivells de govern públic ha que han tingut accés. La sospita que l’any 2.007 denunciava el Col·legi de Gestors de Catalunya a les pàgines del Periodico de Catalunya , en relació al cobrament de primes per part dels funcionaris d’Hisenda, per aixecar actes de defraudació contra els contribuents, de ser certa podria conculcar l’esperit i la lletra de l’article 103 de la Constitució, que diu clarament que la Administració ha de ser neutral; estem tots a l’espera que el Parlament de Catalunya obri una investigació per esbrinar-ho; altrament si això únicament s’aplica a Catalunya, constituiria una prova fefaent quan a la mala fe del govern d’Espanya. Sou pregats d’enviar e.mails al Molt Honorable President del Parlament de Catalunya. També al Defensor del Poble Espanyol, A la Presidència de la Mesa dels Congres de Diputats, i per descomptat si ja existeix, al Col·lectiu de Ciutadans Perjudicats per l’ Agencia Tributaria; altrament de no existir cal que comencem a posar-nos a la feina, oi ?.
Rebia noticies que des de Manos Limpias, s’havia endegat una investigació.
Una darrera mirada sota l’ombra allargada de la Mata Xica, sota meu en successives terrasses el cementiri que acull les restes dels qui forjaren, per bé o per mal, aquest present, al davant el ciment comença a pujar per la muntanya, amb ànims evidents d’engolir-la fins la darrera pedra; serà premonitori el nom que li donaren a la Vila ?.
Esperem en aquesta ocasió – també - el triomf de la pedra !
© Antonio Mora Vergés
