dissabte, 1 de març de 2008

La psicomotricitat fina de l'aigua.





El cotxe 1 havia sortit de Sabadell a les 8,00, hi anaven; el Joan Moliner i Manau, el Feliu Añaños i Masllovet i el Tomás Irigaray i López; a la benzinera de Sentmenat passades ja les 8,15 els esperava dins del vehicle 2 l’Antonio Mora Vergés. Per tal de fer més distret el viatge, el Feliu passaria del cotxe 1 al cotxe 2.

Havíem de recórrer el llit del Tenes, des de Castellcir, fins a Sant Quirze de Safaja per documentar els tres molins que en aquell tram, la intel·ligència excepcional de l’hereu del Mas del Bosc, havia construït i explotat durant molts i mots anys, en un dels períodes més difícils de la història de Catalunya.

L’esquema de la sortida era alhora simple i senzill ; el cotxe 1 romandria aparcat a Sant Quirze de Safaja, i tot el grup, desprès d’esmorzar a la Teula de Castellterçol ,de forquilla i ganivet, botifarra, carn , llom a la brasa i una truita a la francesa, mel i mató, músics, aigua, vi, cervesa sense alcohol i els reglamentaries tallats i cafès amb llet, s’arribaria amb el cotxe 2 fins a Castellcir, on deixaria el vehicle aparcat al carrer de l’Amargura. Tindríem el goig d’incorporar també en aquell punt a l’Antoni Uriz, que ens acompanyaria durant el mati.

La nostra destinació no està esmentada – de forma integra - en el mapa del Moianès de l’editorial Piolet, fet sota els auspicis del Consorci per la Promoció dels Municipis del Moianès, i la Diputació Provincial de Barcelona. No insistirem mai prou, en la necessitat que aquesta comarca faci una opció per al desenvolupament, amb l’única aportació dels seus propis veïns.

Baixàvem fins al llit del Tenes, per la pista que sota el freqüent pas de camions presenta un aspecte poc “rural”, sembla que fan un circuit de baixada fins al trencall de Sant Andreu de Castellcir, on segueixen la pista fins a Can Jaumet, i un de tornada passant per la casa de la Codina, nosaltres desprès de fotografiar l’esvoranc terrible del que serà un pantà per aigua de boca – val a dir que del tot insuficient - , continuaríem per la Vileta, la Vileta Nova, la bassa i el molí del Bosc. Escassament a un centenar de metres d’aquest l’edifici avui abandonat i en ràpid procés de degradació, comprovem la certesa d’un fet que remarquem alhora com a notable, és l’existència d’una gran bassa situada just al costat de la connexió amb la riera, que per gravetat s’emplenava d’aigua al mateix temps que ho feia la bassa del Molí del Bosc. Pensem que ambdós rebien el cabal des de la resclosa que es troba abans del camí que permet accedir al recinte de Sant Andreu de Castellcir.

El molí del Mig, situat com indica el seu nom, entre el del Bosc i l’anomenat molí Nou, formava part d’una estratègia – val a dir – que molt intel·ligent , per aprofitar al màxim els cabals d’aigua , modestos des de sempre en aquestes Valls altes, que sota l’especial protecció de Sant Andreu, i malgrat el secular abandó que han patit i pateixen les terres de la Catalunya interior , havien estat la llar de moltes famílies.

Seguint per un ampli camí el llit del riu Tenes, - ara completament eixut - dit en aquesta alçaria encara riera de Castellcir, ens endinsàvem dins d’un petit bosc de ribera, a la sortida davant nostre amagada quasi per la vegetació la fàbrica impressionat del Molí Nou; fins on podem, amb l’ajuda de les nostres llanternes [ fem servir un model que funciona sense piles, cal únicament sacsejar-lo enèrgicament perquè es carregui i faci llum ], anem descobrint les estances del molí i la casa; trobem encara restes de l’arbre que feia anar les moles, i curosament encerclat amb filferro el forat per on es precipitava des de la bassa superior l’aigua que feia anar el mecanisme, i amagat quasi per la vegetació el canal que portava l’aigua fins a la riera. El curs de l’aigua està avui quasi dos metres per sota de la pressa des d’on s’emplenava la bassa i/o dipòsit.

Ens deixem guanyar per la màgia de l’indret, i abans de marxar fem un darrer tomb; gaudim del espai on nosaltres mateixos hem vist un saltant d’aigua del Tenes, que formava un petit llac; la llera també seca avui, per on de forma plàcida la riera del bosc discorria dins d’un túnel de vegetació; - ambdós imatges podeu contemplar-les a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/ , justament dins d’un arxiu que recull paisatges que no s’han de perdre – .Ens dol però retratem el present a desgrat del record d’aquestes percepcions nostres. Continuem desfent els nostres passos, deturant-nos encara per contemplar les restes majestuoses de la gran Poua de Glaç del Molí Nou ; inexorablement acabarem retornan a la dura realitat del segle XXI. Un món en el que no tenen ja cabuda els molins hidràulics, perquè els cursos superficials d’aigua desapareixen de forma inexorable, o tenen una discontinuïtat que fa inviable la seva explotació.

La reserva del Parc de l’aigua de Sant Quirze de Safaja està sota mínims; quan pugem al vehicle 1 per arribar-nos fins a Castellcir a recollir el 2 i el de l’Antoni Uriz, les pancartes d’aquest festival polític 2.008, ens semblen una tràgica burla. Quina Catalunya serà respectada ?

Hem pogut viure un mati quasi íntegrament en català, i això amics lectors comença fins en aquestes terres interiors a ser un fet excepcional.

L’Antoni Uriz s’arribarà encara fins a Santa Coloma Sasserra.

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: